Ens han ensenyat que com a bons cristians hem de ser humils. La humilitat és una d’aquestes virtuts que tant ens han predicat al seminari, als noviciats i a les escoles, també als sermons. Segons el que record, la persona humil era aquella que renunciava a tot no només d’allò material (pobresa) sinó de si mateixa. L’humil, no desitja, no espera que el valorin i quan ho fan ho rebutja. Es sent el més vil i pecador de tots, i un llarg etcètera que no acabaríem. Tot el que té és do de Déu.

Amb aquesta humilitat s’ha fet molt de mal a les persones. Aquesta no és la humilitat de què parla el Nou Testament, és una falsa humilitat, és una hipocresia.

Si parlam precisament que tot és un do de Déu, a vegades estam negant aquests dons que Déu ens ha donat.
Diu Sant Pau a la Carta als Gàlates (5, 22) Però els fruits de l’Esperit són l’amor, el goig, la pau, la paciència, la benignitat, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat. Tots hem rebut uns dons que hem d’administrar. Però no els administrarem si no els coneixem, i no serem humils, des de la concepció de Jesús, si aquests dons els tenim amagats.

Primera nota per a ser humil: és necessari conèixer-se a un  mateix. Quan un es coneix a un mateix sap el dons que Déu li ha donat, tots en tenim de bons , tots sabem fer coses ben fetes, tots tenim ganes de superar-nos. Fins i tot jo diria, al manco així ho experiment, que al llarg de la vida veus com vas desenvolupant uns dons i en canvi n’hi ha d’altres  en que «ja m’ha passat l’edat». La primera nota és saber fer una lectura real de les pròpies possibilitats. Tampoc no he de ser ingenu o inconscient i no saber al que m’apunt i no poder-hi arribar. Sí, això ho puc fer, amb tota tranquil·litat, em veig capacitat de poder-ho dur a terme.

Deia Santa Teresa d’Avila: La humilitat és la veritat. L’humil veu les coses tal i com són, el bo i el dolent. En la mesura que un home és més humil creix la visió més correcte de la realitat.

La segona nota per a ser humil: Acceptar-se. Per molt que un reconegui tot el bo que té (virtuts), totes les seves possibilitats, després ho ha d’acceptar. Això no es pot fer d’un dia per l’altre, és un llarg procés que es va desenvolupant al llarg de tota la vida. I no és fàcil acceptar-se, perquè així com tapam les nostres «vergonyes», les nostres deficiències o defectes (vicis), moltes vegades també no destapam els nostres dons, i no ho feim perquè no ens coneixem i acceptam així com toca.

Si acceptam tot en la nostra vida, sabem en què hem de treballar, tant si és bo, per potenciar-ho, com si és dolent o pecat, no per recriminar-ho, sinó igualment per treballar-ho i convertir-ho en positiu.

Vos convit a que aquesta setmana lleveu la pols a qualque Bíblia o Nou Testament que tengueu a ca vostra i llegiu el Capítol XII de la primera carta als de Corint.

La setmana que ve continuaré amb dues notes necessàries per a la humilitat.