Ja els ho vaig dir en una ocasió, va anar de poc que no em posessin per nom Désirée, encara que m’hauria escaigut més bé Destinée. Sempre sé com començo però mai com acabaré, suposo que si duen temps llegint-me ja se n’han adonat, no els agafo per sorpresa. El destí és un tema recurrent, com també les filosofies religioses em perdonaran si em repeteixo, però aquesta columna no és només per a gent poc interessada en trencar-se les banyes reflexionant.
En una ocasió ja vàrem parlar del Maktoub, o el literalment: «Està escrit», que és una crossa lingüística aràbiga quan succeeixen coses que som incapaços de dominar. Tan comuna com el Inch Allah! Literalment: «Si Alà ho vol», quan no estem segurs de com acabarà l’aventura que hem començat, encara que li desitgem un resultat positiu.
Avui però els parlaré de la predestinació des del punt de vista catòlic. Reculem dins la història. Pel temps de la reforma protestant hi va haver una dissensió entre els que creien que els éssers humans tenim lliure arbitri, i per tant lliure dret de fer o no fer, creure o no creure i els que creien que Déu Omnipotent té un designi per a tot ésser humà del que no es pot desfer. O sigui del determinisme d’Agustí d’ Hipona o la doble predestinació del jansenistes, que també compartia Calví. Si parlem de tot això és perquè ens sembla interessant veure fins a quin punt el camí que prenen les persones pot estar influenciat pel que pensen. Els que creien en aquesta darrera doctrina, creien també en el fatalisme ben evidentment, perquè la divinitat no podia segons ells predestinar només a les persones amb destins eixits. Encara que el fatalisme era aplicat sempre als altres, i no al que es sentia triat per acomplir una missió salvadora pel món.
Per altra banda no sabien ben bé si el camí que prenien era realment programat per Déu o només permès per Ell. I volien conciliar dos conceptes, primer el fet que segons l’escriptura els humans varen ésser creats lliures i segon el fet que Déu tingués el poder de la presciència, o sigui el poder de conèixer plena i absolutament tot el que succeirà.
Això plantejava molts problemes de comprensió, i dubtes. Per exemple, si Déu sabia que creant l’home arribaríem al punt que les persones dubtessin de la seva existència, per què els va crear? I per altra banda si els humans som lliures de no creure amb Ell, per què ens va crear? O sigui estem destinats tan si com no a no creure en Ell?
Al segle XVI un filòsof espanyol Luis de Molina, crea el molinisme o sigui el corrent de pensament en el que Déu coneix en essència totes les possibilitats que tenen les coses i totes les necessitats que tenim els humans, així doncs totes les decisions lliures que prenem tenen una finalitat que Ell pot conèixer, sense que per això l’hagi destinada, ni coaccionada. O sigui, seria com un meteoròleg que ens anunciés el temps que farà sense que ell en sigui l’instigador o inclús que pogués anar contra els seus propis gustos personals. Doncs, si totes les decisions que prenem tenen una finalitat establerta, podem ésser creatius? Aquesta és una pregunta, que preocuparia només als artistes amb una inquietud espiritual.
