¿Heu parat mai esment a comptar quantes vegades algun tertulià o un entrevistat a la ràdio o televisió comença una frase dient “La verdad es que…”? No basten els dits d’una mà.
Molts que arranquen a parlar amb una locució tan solemne -parodiant el logion evangèlic “en veritat en veritat vos dic…”- solen frustrar l’expectació de l’oient que espera sentir una manifestació de principis, una declaració de voluntats, una confidència, una confessió llargament esperada com les que donarien resposta a un inquisidor després de moltes evasives o d’un llarg silenci. Però sovint les frases que segueixen aquest exordi solen ser tan banàusiques com a tall d’exemple: “La verdad es que com este calor apetece algo fresquito”. “La verdad es que hoy la suerte nos ha dado la espalda”. “Sa veritat es que no m’agraden ses figues seques”…
Aquest clixé s’empra també amb la funció d’actuar de retardador quan et toca el torn de parlar i especialment quan calgui mesurar les paraules sense caure en la incultura de repetir “…eh…”, “eh…”, “o sea…”, “o sea…” Amb altres caires, “sa veritat es que…” serveix de fórmula d’aquiescència a una feblesa, per confessar una negligència, camuflar una ignorància, o més subtilment i versàtil, per fer la contra amb pronunciament adversatiu afermant la pròpia tossudesa “sa veritat és per aquí no hi passaré”.
Iniciar una resposta amb l’expressió contraposada “No és cap mentida que…” no quedaria tan bé, però estaria més d’acord amb la incredulitat i desconfiança de la gent escarmentada les sospites de la qual hom podria prevenir: “I això t’ho dic jo, en…/ na… que no diu mentides”.
És cosa sabuda que la posició de les paraules dins l’ordre o sintaxi d’una frase serveix per marcar l’èmfasi. I així doncs posant “sa veritat” en primer lloc, queda qualificat el tema o subjecte d’una frase declarativa següent: allò que et dic = sa pura veritat. Un predicat nominal equivalent a un adverbi amb funció de “disjunt d’actitud” amb el qual el locutor comenta i expressa la seva visió subjectiva sobre la mesura en que ell creu que allò que dirà té plena certesa, és una inqüestionable realitat, com si diguéssim: indubtablement, certament, de fet, realment… Tant aquells esportistes que fan més planta quan callen com els polítics mastegafesols que sempre fan el mateix cantet, podrien contribuir al bon parlar assajant un repertori més ampli de fórmules per encetar una declaració aitals com: Em sap greu manifestar, permeteu-me, no voldria ofendre dient, prou reconec que, no vos mentiré, si puc dir-ho així, no vos esclafaré amb paraules però… and so on.
La veritat és fugissera, sovint no es pot percebre ni aferrar; és una escala musical on la veritat sempre té una nota diversa. Els nins i el gats solen dir-la (in vino veritas). “I vet-aquí, senyors, com parla la veritat” i segueix un silenci i una rialla marca el punt final de l’obra teatral d’en Luigi Pirandello: “Així és si així us sembla”. Trobar la veritat sempre ha obsessionat el personal: la religió ofereix la veritat absoluta i això la pot fer perillosa si degenera en aberracions com la Santa Inquisición española o clergues intolerants avesats a separar la gent: anyells a la dreta, cabrits a l’esquerra, creients i ateus. “- Saps què li succeí a la veritat? – Morí sense trobar marit” (A. Tabucchi).
