Els polítics de la partitocràcia liberal-laicista, volen atribuir-se l’edificació d’una societat lliure, en contraposició a un passat, que volen que percebem com negatiu, asfixiant i tirànic. No obstant això, les coses són com són, i no com alguns volen que les vegem.

En la poda del vell arbre de la nostra ancestral “manera de ser”, no solament s’han eliminat les pues i velles branques seques, que en veritat havien de ser podades, per inútils i estorbadores, sinó que en la febril ànsia d’una poda irresponsable, hem arribat a tallar les arrels nutrícies de l’arbre de la convivència, i ara l’arbre es mor.

El sentit de la moralitat i de la responsabilitat, bases de qualsevol convivència, han estat podades d’arrel. Són conceptes que per el pseudoprogresisme de fira, són considerats reaccionaris i propis de pedagogia franquista. Així, ara, alliberats de vells prejudicis morals, es pretenia edificar una nova societat; societat edificada sobre fonaments d’arena!

Ara, sense un codi ètic col.lectiu fonamentat en les nostres arrels culturals i en el bé comú, i cadascú aferrat el seu particular “codi moral” de conveniència, hem aconseguit edificar una societat sumida en una constant autocolisió. Ara ja quasi no podem compartir espais comuns de convivència, ja que tots volem imposar el nostre caciquil “jo primer” i les pròpies apetències per damunt de qualsevol norma de convivència.

Persones desfetes, famílies desfetes, tothom cremat i crispat, insaciable ànsia de consumir i tenir més que el veïnat. Ja no sabem diferenciar el que es blanc ni el que es negre; ja no sabem discernir on esta el be ni on esta el mal. Volem tenir tots els drets però no volen sentir parlar de obligacions. Enaltim i envejam al triomfador sense escrúpols i ens mofam i consideram un desgraciat el qui es humil o honrat… Veritablement tenim mala ferida.