11 d'octubre de 2026

Diari digital de la comarca de Sóller

11 d'octubre de 2026

El feudalisme i el liberalisme del segle XXI

Amb la crisi econòmica que patim hom no pot evitar veure i viure certs paral.lelismes entre les insolidàries manifestacions que promou la ideologia neoliberal que ens governa -promotors o motor de la crisi actual- i aquella “llei de la selva” que imposaren els nobles o senyors feudals vers una pagesia a la qual sols proporcionava “protecció de béns” a canvi de tributs o esclavatge. Res. Talment com avui.


Quant als tributs? Els ciutadans -vull dir serfs- pagam tributs, impostos i taxes, com un acte de solidaritat vers el feu -el país o terra- on vivim, mentre ells -avui els “nobles financers”- evadeixen i/o evacuen impostos a paradisos fiscals a les envistes de les crisis que saben que sempre vendran. Tributs? Tu, com a serf, mira de no pagar com un acte de rebel.lió vers el malbaratament i dilapidació que duen a terme la classe política -vassalls del noble- amb el diners de tots i, tard o d’hora, passaràs pels seus tribunals.


Quant a l’esclavatge?… Per fer bonda, els “nobles financers” ho tenen molt clar: posen una hipoteca en la teva vida i un hipnòtic televisor dins la teva llar i ja et tenen fermat i ben controlat.


Avui, no és desgavallada la similitud. Ho dic així perquè el rostre i rastre del feudalisme històric -lluny de ser una descripció ancestral, aparcada i àmpliament ja superada- es manifesta, com si res no hagués canviat, en molts dels escenaris quotidians de la vida pública o civil. Les taxes d’atur, les guerres o les bosses de pobresa que puden arreu del món en són la prova d’això que dic.


D’antuvi hi segueix havent “nobles”. Aquests, avui, s’amaguen rera els dígits de la borsa, els capitals financers o els ens de les societats anònimes. I la seva voluntat es segueix manifestant, de manera omnipotent, per boca dels seus actors en nòmina -els “titelles polítics”- el discurs dels quals, sols té una tonada i tornada: “Prometem construir un bell futur”… D’allò que s’obliden, sempre, és d’arreglar o adobar el fotut present que sempre vivim.


Sí. El “noble poder financer”, amb tot el seu peonatge de mitjans de comunicació, polítics i sindicalistes,  no serveix el poble sinó que es serveix d’ell… Qui pagarà ara la crisi? La reforma laboral, els retalls de sou o els retalls, quant a les ajudes socials de les quals fins ara gaudíem, en són la resposta.


No puc deixar de pensar que la democràcia, avui, sols és una disfressa, un bell eufemisme on els “titelles polítics” no es mouen segons allò que pensen sinó que ballen i fermen segon la sacra voluntat de l’amo que estira els fils des de dalt. Res no ha canviat en essència. La veu del poble s’usa, amb usura, per poder aconseguir el poder però, poc després, les metàstasis immorals del “poder feudal” segueixen rosegant la democràcia, l’ànima de la qual, sense complexos, la mou i controla l’alè d’un elit aristocràtica financera… Resta encara una evolució -que no pas una revolució- perquè el poble tengui veu enfront dels opressors.


¿Qui no ha vist, ha entès i ha hagut de callar -governs democràtics, sindicats o la societat civil en general- davant les amenaces i coaccions, de les elits financeres, quant a la crisi econòmica que ells mateixos han creat i que ara hem de pagar entre tots? No és això feudalisme? Els “nobles” deixen diners al poble. Els “nobles” no calculen bé els riscos. Els va malament i no hi volen perdre. En nom dels drets dels més poderosos, no passa res. El poble sencer, amb la hisenda de tots, els soluciona un mal negoci… i, a finals d’any, els “nobles” es segueixen repartint milionaris beneficis. Han dit res els sindicats? Han fet res els governs elegits democràticament? Res! Sols algunes declaracions testimonials però tot segueix igual.


Els “titelles o vassalls polítics” ara s’han abaixat un 15% el sou. Però tots es peguen colzades per anar els primers a les llistes electorals. I és que els sous, les dietes, la informació privilegiada que manegen i els privilegis que, durant i després d’una legislatura adquireixen, de tot plegat, és difícil prescindir-ne.


Sí. El rerafons històric del feudalisme encara batega i, en conseqüència, es mantenen encara unes similituds que de tan decorades i retocades com estan, no ens podem ni arribar a imginar quants paral.lelismes hi ha amb l’esmental fantasma.


Tot i les queixes que em fan bullir la sang, sé que això no té solució. És molt bo d’entendre: Els rics han aconseguit que els pobres pensem i volguem ser com ells.