Sembla com si fos ahir que presentàvem el primer número de “Veu de Sóller”. Era un dia 26 de maig de l’any 1989 a les estances de Can Dulce, amb una sala plena de gom a gom. Recordo el dia concret com si fos ahir i han passat ja quasi vint anys d’aquell dia ençà.

El meus companys promotors i fundadors de la idea, volgueren que la responsabilitat de dirigir “Veu de Sóller” fos meva, i així ho vaig acceptar amb molt de gust a una reunió que mantinguérem al local del Defensora però, per què no dir-ho, amb una tremenda por per l’atreviment que jo havia tingut a l’hora de prendre la decisió. La meva entrada dins el món periodístic local, havia començat feia molt poc temps i era un repte atrevit però realitzable.

Amb l’ajuda de tots els que començàrem, prop de vint persones, la cosa va anar tirant de mica en mica. Els principis no foren ni fàcils ni senzills perquè la nostra entrada ja estava destinada a morir prest, segons alguns, i amb una mort desitjada per alguns altres.

Una part de la  política sollerica va entendre que “Veu de Sóller” podia fiscalitzar la seva tasca i el projecte se’ls va entravessar i, de fet a alguns, molt pocs, encara no se’ls ha passat el mal glop. Allà ells. Aquesta no era la nostra intenció, de cap de les maneres, tot i que entre les tasques dels mitjans de comunicació, entre altres, hi ha la de fer de notaris de la realitat i del dia a dia, polític, social i popular.

Junts aconseguírem portar la nau lluny i amb empenta, consolidar-la com un dels mitjans de comunicació comarcals i de la premsa forana més dignes. Aquestes paraules no les diem nosaltres, poden semblar egocèntriques, les diuen els que com nosaltres fan premsa escrita a la resta de Mallorca i als Països Catalans.

Dins aquest llarg recorregut han jugat el paper més important les persones que desinteressadament han fet realitat aquest somni. Alguns dels que començàrem encara seguim i altres, per distints motius, ja no hi són. En qualsevol cas però, jo sempre he dit el mateix: “El dret de pertànyer a “Veu de Sóller”, no es té, es guanya”. I és una realitat com un temple. “Veu de Sóller” és de qui la viu i no pas de qui la vol o voldria tenir.

Els clients, lectors i altres… han estat també fonamentals dins el marc de tot aquest repte important per la comarca de Sóller i Bunyola i cabdal per a nosaltres com a persones. Teníem encomanada la tasca de fer realitat aquest projecte i ho hem fet amb molta feina i moltíssima dedicació. La gent, vosaltres, aquells que heu confiat amb nosaltres, en sou segur més que els vertaders protagonistes. Gràcies a tots els que un dia heu aportat un granet d’arena, avui ja teniu a mans el número 1.000 d’aquesta humil però seriosa publicació.

“Veu de Sóller”, els que en conformam l’equip humà i jo com president de l’Associació Cultural Veu de Sóller que l’edita, volem donar les gràcies a tots els que us heu sentit una part de nosaltres algun dia. Hem comès errors, segur, però també hem fet coses bones. La contribució de “Sa Veu”, per exemple i entre altres coses, a una part de la normalització lingüística dels nostres lectors, ha jugat un paper fonamental. Encara record  personalment quan els primers temps, molta gent, possiblement d’una edat més avançada, es resistia a llegir les postres pàgines sota l’excusa de no entendre el català. Avui, les mateixes persones, amb noms i llinatges, segueixen el dia a dia de “Veu de Sóller” llegint aquella llengua que un dia es resistiren a entendre.

Gràcies de cor a tots i cada un de vosaltres.

Jaume Casasnovas Sastre, President de l’Associació Cultural Veu de Sóller