Quan em parlen d’aquest tema m’encenc. No hi estic gens d’acord. Una vegada més surt a llum pública una nova reforma de la llei de l’avortament. I ningú piula. Supòs que amb aquesta nova reforma serem el país més avançat pel que fa a l’avortament. I ningú piula. Tothom hi està d’acord? Ja sé que em direu que no, però i què hi podem fer? Amb el nom de modernisme, amb la democràcia a la mà i amb la defensa dels drets de la dona (perdonau les dones, teniu tots els drets) aconseguim que legalment es segueixin matant a no-nats impunement. Està be això de defensar els drets de la dona. Però i els drets de l’infant. Ai, perdonau, no hi pensava, al nostre país, el no-nat no té drets.

Algú s’ha plantejat com es practiquen els avortaments? La crueltat amb què es fan? Clar ningú ho veu. Clíniques il·legals, i no vull entrar en el tema de les estadístiques, perquè fan por. La majoria, i legalment, ho fan perquè sí. Ara no és el moment! Trauma psicològic,…… (?)

Quan en moltes, moltíssimes ocasions persones de confiança i no tanta m’han plantejat el tema de l’avortament, sobre el perquè l’església n’està en contra, sempre els he contestat amb el mateix: Hem podem parlar si parlam de les adopcions.

És a dir, perquè al nostre país no es pot adoptar, legalment. Perquè no hi ha una llei, la més moderna del món que faciliti les adopcions dels infants no desitjats, dels qui encara no és el moment, de… del qui no el volen tenir, és igual el motiu. Però que aquell infant vegi la llum, la vida, el món … però que neixi. Donar-li l’oportunitat de la vida.

Recordem que la vida és un do de Déu, no només del voler d’uns pares.

Si no record malament, a la nostra illa hi havia “la inclusa”, les monges de no sé quina congregació, que acollien les mares fadrines i volien donar en adopció el seu fill, o aquells pares que havien tingut un nou fill i com que ja en tenien nou o deu o dotze, el duien a la inclusa perquè uns altres pares poguessin ser feliços i aquell infant pogués  tenir un futur més bo i no marcat per tanta misèria. M’imagin que això vist amb els ulls d’una persona del segle XXI és una aberració. Si ho pot ser, però quantes famílies, encara vives tingueren el goig de poder tenir un fill; més encara quants de fills pogueren tenir una llar digna? Tan inhumana era aquella institució? Tant de mal va fer?

Sé que davant la llei no ens queda més remei que estar a un racó. Però mai l’església podrà permetre que els infants no arribin a bon port. El que sí hem de reivindicar són noves solucions, noves lleis. Perquè al nostre país no es perd la “patria potestat”?  Perquè aquest calvari de pares i mares que han d’anar a altres països a fer l’adopció? I no és que no hi estigui a favor  que puguin treure un infant de la misèria, certament ho fan molt bé, però, seria molt més simple poder-ho fer al nostre país (sense dir el cost econòmic que això suposa).

Perquè no premiar, sí,  econòmicament a aquella mare, a aquells pares perquè donin el fill en adopció abans d’arribar a l’avortament. Simplement deman la possibilitat. Llista de pares, famílies que adoptarien aquests infants. Si es premien els pares amb 2.500 euros, perquè no fer-ho amb quantitats molt més grans i mensuals per a aquestes situacions.

No sé si m’equivoc, però vull dir que estic a favor de la defensa d’una vida, és la defensa d’una nova vida, d’algú (persona) que encara no ha tingut l’oportunitat de dir la seva. La defensa de la vida no només la defensa d’uns drets.