Albert Guillem Hauf i Valls -86- serà proclamat demà a les 12 del migdia, a la sala magna de l’Ajuntament, Fill Il·lustre de Sóller en reconeixement per la seva tasca personal, docent i divulgativa en defensa de la Llengua Catalana.
Hauf és filòleg, historiador de la literatura i crític literari -destacant d’una manera molt especial els estudis dedicats a l’aprofundiment en el coneixement de la Literatura Catalana Medieval-; a més ha duit terme una àmplia tasca docent tant a Cardiff -Gal·les-, com a València, on fou catedràtic des del 1986 i cap del departament d’Estudis Hispànics.
A més, Hauf és membre fundador de l’Associació Internacional de la Llengua i Literatura Catalanes, de la Junta directiva de l’Anglo-Catalan Society i de l’Institut D’Estudis Catalans (IEC), així com membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua entre 2013 i 2021

Pregunta.- Què sentí quan se li notificà que havia estat designat com a Fill Il·lustre de Sóller?
Resposta.- Sobretot sorpresa perquè no he estat mai una persona que hagi cercat guardons. Em manca l’arrogància de pensar que aquest fet fos possible. Per altra banda, fou una grata sorpresa ja que posa de manifest que a Sóller hi ha una saó en favor de la llengua i la cultura pròpia.

P.- Podem dir que vostè “ha estat profeta en pròpia terra”?
R.- Sí, perquè me’n vaig anar de Sóller en un moment en què la Filologia Catalana estava en un moment incipient i he estat reconegut pels meus estudis i tasca realitzada sobre aquest tema. Quan era jove vivíem una situació de contradicció i injustícia vers la llengua pròpia -el català-: parlàvem una llengua que no sabíem escriure i apreníem una llengua que no sabíem parlar i, per tant, érem analfabets en les dues.

P.- Com fou la seva infantesa a Sóller?
R.- En guard un record on es mesclen els sentiments: d’una banda, en tenc uns records inoblidables que van acompanyats d’un conjunt de sensacions i sentiments molt dolços -ja diuen que els primers amors són els vertaders i don fe que és així-; i de l’altra banda, uns records durs fruit d’una situació de postguerra i de penúries a tot nivell. Basta dir que vaig conèixer poc mon pare -d’infant- ja que pel fet de ser alemany fou reclamat per l’exèrcit alemany per combatre en la Segona Guerra Mundial: el record assegut a la Columbòfila Sollerense parlant amb els amics i, sobretot, record quan juntament amb ma mare l’acomiadàrem a l’aeroport. Pel que fa a ma mare -a qui jo designaria com a Filla Il·lustre- fou una dona dolça però forta que hagué de fer front a molts d’esdeveniments que no li posaren la vida fàcil: el primer, casar-se amb un protestant, fet que aixecà certes reticències familiars, i després la separació del seu espòs i la criança dels seus fills en solitari. En aquest aspecte record que la tia Catalina -germana de la meva padrina- un bon dia objectà en referència a mon pare el següent: “Jo crec que no pot ser mala persona encara que sigui alemany i protestant”.

P.- Com era el seu dia a dia a la vall?
R.- Record que amb només 6 o 7 anys ja anava a repartir els vestits que ma mare -que era modista, cosia i tenia dones que venien a ca nostra a prendre a cosir- elaborava; també record el que em deia cada vegada que feia un encàrrec: “No tornis sense que no hagis cobrat”. Sóller era, per a mi , un paradís que anava descobrint a través de les passejades que feia amb el meu padrí -Guillem Valls i Valls- que també era sastre, però que gaudia de conèixer la contrada i les seves possessions, la qual cosa incidí en un bon coneixement dels afores de la vila. Record amb una certa enyorança quan sentia les sirenes de les fàbriques en la nit, que avisaven dels canvis de torn.

P.- Quan inicia el seu periple estudiantil?
R.- Amb uns quatre anys amb l’assistència als Jardines de la Milagrosa de les Monges de la Caritat. Després vaig comptar amb les ensenyances de D. Miquel Castanyer Mayol, capellà jove, poeta i mallorquinista, que ens preparava en coneixements elementals. Als 7 o 8 anys vaig entrar a la Parròquia de Sant Bartomeu com a escolà, la qual cosa m’obrí un món nou, on vaig aprendre nocions de llatí i m’obrí la ment vers un espai ple de simbolismes. Posteriorment, vaig anar al Fossaret, on vaig tenir la sort de comptar amb el mestratge de D. Joan Mayol “Rata”, un dels millors mestres que he tengut en la vida i que ens mostrava mitjançant la pedagogia basada en l’observació.

P.- Quan sortí de la vall?
R.- Als nou anys i mig, el metge Casellas em detectà desnutrició; ma mare, preocupada per la meva salut, es dedicà a cercar ajuda i a través de la família de Can Queixal aconseguí que els frares dels Franciscans del Tercer Ordre m’acceptassin al seu col·legi de La Porciúncula. Hi vaig romandre quatre anys, on vaig estudiar Humanitats adaptades al Batxiller. La meva estada a La Porciúncula fou molt positiva, ja que s’hi menjava bé i això afavorí la meva salut; alhora els estudis estaven molt ben organitzats i s’estimulava l’aprenentatge de manera positiva. Posteriorment, vaig estudiar -i fer feina ensems- al col·legi Ramon Llull d’Inca, on vaig cursar cinquè de Batxillerat i el primer any de Filosofia Escolàstica. L’any següent vaig fer un any de noviciat a Artà, però vaig retornar a Inca, on vaig cursar un any més de Batxillerat que anà seguit d’un altre any a Sant Francesc a Palma -uns anys en què vaig continuar estudiant filosofia i treballant a la vegada-.
Passats aquests dos anys vaig ésser escollit per anar a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma, però només hi vaig estar tres mesos perquè els dubtes i la manca de convicció em van decidir per deixar de banda el ser capellà i vaig optar per retornar a la vall i fer un tomb en la meva vida.

P.- Com fou el seu retorn a la vall?
R.- Fou un moment dur perquè no sabia ni què fer, ni on anar. Em vaig dedicar a impartir classes particulars i a incrementar els meus contactes socials. En aquesta època ma mare fou més comprensiva que no mon pare, que m’encoratjà a partir a Alemanya i a tractar d’ingressar a l’Acadèmia del Nou Exèrcit Alemany, ja que en ser fill d’alemany podia optar per una o altra nacionalitat. Vaig tenir la sort de poder comptar amb l’ajuda de parents de mon pare que m’oferiren aixopluc; però el fet de no saber gaire alemany em barrà les portes de l’exèrcit i vaig cercar-me la vida en terra estranya. Fou així on vaig recaure com a peó en un reactor atòmic, on vaig fer coneixença d’una empresa espanyola que m’oferí feina com a intèrpret. L’arribada de la temporada freda em va fer pensar en la possibilitat d’un retorn a Sóller, posant fi a l’estada alemanya, que tan sols durà de maig a principis d’octubre.
Em vaig matricular de PREU a l’Institut de Palma i vaig llogar una cambra on dormir. Tot sufragat gràcies als diners guanyats a Alemanya. En aquella època et matriculaves de PREU a Palma però t’havies d’examinar a Barcelona, on vaig aconseguir aprovar amb la millor nota.

P.- I el servei militar?
R.- Se’m concedí una pròrroga que vaig aprofitar per estudiar Filologia Romànica. Per dur a terme aquests estudis vaig comptar amb beques anuals que se’m concediren cada any, incloent l’any del Doctorat, ja que les meves notes superaven amb escreix el 8’5 que es demanava perquè se’t concedís la beca “Joan March” al millor estudiant mallorquí de lletres.

P.- Com va arribar a Cardiff (Gal·les)?
R.- Un cop acabats els estudis de doctorat vaig sol·licitar plaça com a lector de castellà a Alemanya, però no m’acceptaren; cosa que sí feren a Anglaterra, on m’acceptaren en tres universitats, de les quals vaig optar per Cardiff. En un principi era una feina per a tres anys, dels qual només en vaig fer un any i mig com a lector, ja que després vaig impartir classes com a professor temporal per finalitzar com a titular de la plaça d’espanyol. A Cardiff hi vaig passar 23 anys, on vaig aprofitar per donar a conèixer el català, que passà d’assignatura optativa a assignatura oficial. Finalment, m’atorgaren una càtedra personal, fruit de les recomanacions d’altres sis catedràtics per mor de la ingent tasca duita a terme.

P.- Què el va atreure del món de la Filologia?
R.- En un principi, el que jo pretenia era ser escriptor -i els diferents professors que vaig tenir així m’encoratjaven- però quan vaig aprofundir en els estudis de Filologia aparegué una hiper- autocensura que m’acabà decantant pel món de la divulgació més que no per la creació.

P.- Què diferenciava l’ensenyament anglès de l’espanyol?
R.- Eren molt diferents: a Anglaterra es potenciava l’ensenyament crític en comparació a l’espanyol, que es basava en la repetició.

P.- Per què decidí abandonar Cardiff?
R.- Vaig considerar que era el moment de retornar a Espanya; moment que coincidí en l’apogeu de l’època de Margaret Thatcher, una època marcada per la persecució ideològica i amb una pressió molt forta. Vaig iniciar contactes amb les universitats de parla catalana per sondejar les possibilitats de treballar-hi.

P.- Quins foren els resultats?
R.- A la Universitat de les Illes Balears, on Nadal Batle era el rector, em digueren que “no necessitam literatura, el que necessitam són ordinadors”. Mentre, sortiren dues places a València on es reclamaven experts en Història Social de la Llengua i Literatura: una, anà a mans de Joan Fuster i l’altra, la vaig guanyar jo. Per mor d’una forta competència amb Max Cahner per aquesta plaça, ell interposà un recurs i les oposicions s’hagueren de tornar a repetir; unes oposicions que finalment foren anul·lades. Aquest fet, inicià un període de tensions i lluita que finalitzà sis anys després quan finalment -i gràcies a la pressió d’estudiants, professors i el mateix rector- vaig treure l’oposició valenciana. Curiosament, en aquella època havia tengut oferiments de les universitats de Barcelona i Girona, però el fet que el mercat de València fos del gust de la meva esposa va inclinar la balança vers València, on vaig exercir fins a la meva jubilació.

P.- Què significa la creació de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalana el 1987 de la qual vostè en fou membre fundador i president?
R.- El reconeixement a nivell internacional de la Llengua i la Literatura Catalanes, que fins a la data romania en un segon terme. Val a dir que aquest reconeixement de la nostra llengua i literatura arribà abans des de l’exterior que no de l’Estat Espanyol.

P.- Com a membre numerari de l’IEC, com veu la situació actual del català?
R.- Evidentment passa per una situació que qualificaria d’agredolça: la llengua està reconeguda oficialment i és innegable que hem aconseguit grans fites, però alhora hi ha maniobres molt fortes i poderoses que pretenen eliminar la presència real de la nostra llengua en la societat. No podem oblidar que la llengua és l’ànima d’un poble i qualsevol maniobra que es faci en la seva contra pretén eliminar-nos.

P.- Vostè que ha viscut en primera línia les vicissituds de la normalització del català. Vivim un procés d’evolució o d’involució lingüística?
R.- D’involució, clarament perquè la llengua ha esdevengut una arma en mans dels polítics. Un poble que utilitza la llengua com a arma política no va bé.

P.- És a dir, pensa que la llengua hauria de romandre per sobre dels partits polítics?
R.- Evidentment. No pot ser que la gent s’ompli la boca dient que estima les llengües oficials i que després no dictin normes per a la seva defensa, sobretot quan són minoritàries i minoritzades. Cal trobar situacions pactades i diplomàtiques; la diplomàcia exigeix fe i aquesta s’ha de posar en pràctica.

P.- Cap a on anam si el 80 per cent de la població coneix el català però només l’empra el 40 per cent?
R.- Aquesta és una situació que ens duu a perdre la llengua. Una llengua per sobreviure s’ha de parlar i molt. És urgent que facem alguna cosa per posar fre a aquesta situació i activem actuacions en la seva defensa.

P.- Què té la literatura catalana medieval que l’ha seduït tant?
R.- Es tracta d’una literatura insuperable i amb grans escriptors en totes les àrees. Basta anomenar personalitats com Ramon Llull, Ausiàs March, Francesc Eiximenis, Sor Isabel de Villena o Joanot Martorell -entre d’altres- per comprovar que comptam amb les millors plomes del moment que els eleven a nivell internacional.

P.- Idò per què roman tan desconeguda per a la immensa majoria?
R.- Perquè encara ens pesen els anys de persecució política. I pesen com una llosa tremenda.

P.- Per què encara no hi ha hagut mai un premi Nobel en llengua catalana?
R.- Això té molt a veure amb la política i amb la resposta de la pregunta anterior. Tal vegada ens hem passat de fer una pressió excessiva en alguns moments. En aquest cas, crec que cal combinar mà esquerra i política, i no crec que en aquest cas comptem amb el suport de molts de polítics espanyols que prefereixen que es premiï el castellà per sobre del català.

P.- Com veu el futur del català?
R.- Vull ser positiu; ara bé crec que la nostra llengua i la nostra cultura necessiten de molta pedagogia i de molta diplomàcia. Sempre que tenguem els polítics estatals de front, no anirem bé ja que hi haurà motius de confrontament i… hi sortirem perdent.

P.- Tornant a l’actualitat local, com ha trobat Sóller?
R.- Amb molta de gent i molt de trui; però crec que és una situació que es repeteix a tota l’illa. Em bastà haver de patir tres hores d’espera a l’aeroport: fou una situació dantesca. Veig un Sóller allunyat de la tranquil·litat.

P.- Ha pensat alguna vegada en retornar a Sóller?
P.- Moltes de vegades, però no és fàcil. Trobar una casa aquí és una tasca feixuga, així com també ho és rompre vint anys de relació a València.