Llucia del Carme Trias Guillén -65- és la propietària de la perruqueria que duu el seu nom, ubicada al carrer del Vent, i que en breu tancarà les seves portes ja que començarà una etapa nova: una més que merescuda jubilació.
Trias és oberta, comunicativa, amb una rialla permanent, i viu amb una certa tristesa -però amb la il·lusió d’iniciar una nova etapa vital- el tancament de la seva perruqueria; un tancament que es farà realitat el proper 28 de setembre.

Pregunta.- Des de quan fa de perruquera i què fou el que la va dur a ser-ho?
Resposta.- Fa 35 anys que faig de perruquera i, concretament, al carrer del vent -oficialment Joan Baptista Ensenyat- des del 1996. Pel que fa a voler ser perruquera, realment no record cap moment en què no ho hagi volgut ésser: des ben petita ja fou el meu somni, un somni que vaig poder fer realitat i que m’ha donat moltíssima satisfacció.

P.- Què sent quan li manquen pocs dies per a la seva jubilació?
R.- És un sentiment ambivalent: d’una banda començ a sentir una certa nostàlgia i enyorança per una etapa de la meva vida que arriba a la seva fi, i de l’altra veig que ja ha arribat el moment de jubilar-me. Diria que és un sentiment agredolç.

P.- Què en pensa de la seva jubilació?
R.- Serà l’inici d’una nova etapa vital i he de donar gràcies que hi he arribat amb salut. Vull que sigui una etapa activa on fer coses que m’omplen -res de quedar al sofà asseguda-. No vull quedar estancada. A més tenc quatre nets que m’esperen i dels que vull gaudir molt. Tot i això vull dir que deix l’activitat de perruquera, però sempre m’ha agradat molt i he gaudit molt d’aquesta feina.

P.- El negoci es tancarà amb la vostra jubilació?
R.- Sí, ja que nosaltres hi vivim a sobre. És una llàstima que es perdi un negoci, sobretot quan anava adreçat primordialment a gent d’aquí. Desmuntaré la perruqueria i la convertiré en una sala, guanyaré un espai més a ca nostra. Hi ha hagut gent interessada en el negoci, però el fet de ser també el nostre habitatge familiar ha fet que no el pogués -ni volgués- traspassar-lo.

P.- Li ha dolgut que cap de les seves filles hagi volgut continuar amb la perruqueria?
R.- M’ha sabut una mica de greu, la veritat; però les meves filles han de fer el seu camí i no els ha interessat. No negaré que m’hagués agradat que haguessin continuat amb el negoci, però no ha pogut ser.

P.- Què sent pel que fa al tancament del negoci?
R.- Em sap greu per les clientes que es veuran obligades a cercar una altra perruqueria. Pel que fa a elles, m’arriba un cert sentiment de tristesa perquè són molts d’anys de fer feina amb elles, però també entenen que ha arribat l’hora de la meva jubilació.

P.- On es formà?
R.- Vaig estudiar a Palma a l’acadèmia Ginés y Lina, on em vaig sentir molt estimada. És una etapa que record amb molta d’estimació perquè fou el moment en què vaig quedar embarassada de la meva filla gran i tots em varen fer molt de cas: em vaig sentir molt estimada i recolzada -tan fou així que quan vaig tenir la nina em regalaren unes tisores banyades en or-. Fou un any de formació que record molt bé i molt profitós; actualment ha canviat molt: s’han ampliat els anys -a dos-, i hi ha molta més varietat de formació.

P.- Quin tipus de clientela té?
R.- Bàsicament sollerica: es tracta de gent molt propera que sol viure al centre de la vila. Puc dir amb orgull que qui ha entrat a la perruqueria ja no m’ha abandonat mai. Majoritàriament són dones, però també tenc algun client masculí.

P.- Què era el que més li agrada del fet de ser perruquera?
R.- El tracte amb les clientes i els poder-les pentinar. Aquesta feina m’ha permès conèixer molta gent que m’aprecia i a qui jo també apreciï molt.

P.- Què és el més difícil en perruqueria?
R.- Per a mi són les metxes, ja que depèn molt del color de fons del cabell de la persona en qüestió i de com li agafarà el color. És una feina costosa.

P.- Què té més importància en perruqueria: la tècnica o la intuïció sobre el resultat d’un pentinat o tall de cabells? R.- Crec que la tècnica és vital però també has de saber veure si determinat pentinat o tall serà adient a la persona. Pens que part de la nostra feina també roman en saber aconsellar les clientes.

P.- S’ha negat mai a fer alguna excentricitat?
R.- No. Sempre he tengut feeling i confiança amb les clientes i hem pogut parlar obertament.

P.- En perruqueria, també hi valen les modes?
R.- Ja ho crec, i amb el temps que hi duc fent feina n’he vistes passar moltes. Record els escarpits dels anys vuitanta i l’arribada de talls més moderns amb els cabells curts que arraconaren, en part, la permanent, que inicia un retorn encara que li costa. En aquest sentit vull dir que la dona ha perdut la por als talls de cabell, a l’ús de colors atrevits i fantasiosos… Podríem dir que el món de la perruqueria ha ajudat a l’empoderament de la dona: la dona ara és més decidida que no era i ha lluitat per fer-se valer i gaudir del seu cos -i del seu cabell-.

P.- El món de la perruqueria té dates especials o hi ha feina tot l’any?
R.- Gràcies a Déu tenim feina tot l’any; però sí que és cert que hi ha uns dies puntuals com Nadal, Cap d’any o la Fira on hi ha molta més feina. També val a dir que a l’hivern hi ha més feina que no a l’estiu.

P.- Quina sol ser l’afluència mitjana?
R.- Bona part de les clientes sol venir cada setmana, mentre que la resta ho sol fer quinzenalment o men-sualment. No solen passar del mes.

P.- Com afectà el COVID a les perruqueries?
R.- Bàsicament en el fet d’haver de demanar hora per evitar saturacions i contagis. En el meu cas, he de dir que abans del COVID quan la gent no havia de sol·licitar hora prèvia la gent venia sense hora i no frissava ni es queixava per haver d’esperar; però després del COVID, la gent exigeix puntualitat i es queixa més si els horaris no es respecten.

P.- Comptar amb l’“Hola” és obligat en una perruqueria?
R.- Sí, amb l’“Hola” i amb altres revistes del cor perquè ajuden a passar el temps mentre esperen -ja sigui torn o el resultat d’una determinada feina-. Les compr setmanalment. Són un bon mètode per passar el temps i socialitzar alhora.

P.- En una perruqueria és xafardeja tant com narra la llegenda urbana?
R.- S’hi xerra molt, ja que és un lloc que afavoreix la conversa. Tant és així que he arribat a la conclusió que hi havia dones que coincidien per fer la xerradeta i mai no es queixaven si havien d’esperar. Evidentment, en una perruqueria -igual que es fa en un cafè- es comenten -i a bastament- les noves del poble.

P.- La jubilació l’ajudarà a incrementar el temps que dedica a altres aficions seves?
R.- Sí, de fet ja he demanat d’incrementar el meu temps de voluntariat a la Creu Roja. Som molt solidària i m’agrada col·laborar en ajudar a qui ho necessiti: de fet, fa més de vint anys que col·labor amb la Creu Roja.

P.- Se n’ha penedit mai d’haver fet de perruquera?
R.- No, a l’inrevés m’ha agradat més a mesura que avançava el temps. Mai he gemegat de cansada, ni tan sols el dia de Cap d’Any.

P.- Què se’n duu de tots aquests anys fent de perruquera?
R.- Sobretot, molta coneixença i bones amistats. I el fet d’haver gaudit d’una feina que m’ha omplert i que no m’ha cansat mai. Aprofit l’avinentesa per agrair la confiança demostrada per la meva clientela al llarg de tots aquests anys. Moltes gràcies a tots!