Miquel Bestard Pérez -58- és el darrer membre d’una nissaga de comerciants -de fet, n’és la tercera generació- que regenta l’emblemàtic comerç Eugenio, artesania d’olivera, un comerç situat al cor de la vila entre l’avinguda de Jeroni Estades i la plaça d’Espanya. Aquest comerç fou creat per l’escultor Eugenio Pérez el 1964 i ha arribat a l’actualitat en molt bon estat de salut, dedicant-se bàsicament al comerç d’artesania feta amb fusta d’olivera.

Pregunta.- Quins foren els orígens d’Eugenio, artesania d’olivera?
Resposta.- Els orígens del nostre comerç van estretament lligats a la figura del meu padrí, Eugenio Pérez, escultor madrileny que després d’haver passat per França decidí establir-se a Sóller. En un principi, el seu taller està ubicat al carrer de la Lluna, on duia a terme les tasques pròpies de tot escultor; però amb el pas del temps decidí muntar una tenda a l’avinguda de Jeroni Estades. Aquesta tenda, que en un principi fou de roba, va acabar finalment essent de productes d’artesania -sobretot d’olivera-; a la tenda fou on ma mare -Maria del Pilar Pérez- treballà fins a la seva jubilació. Mon pare, en un principi treballà al taller del carrer de la Lluna per acabar posteriorment fent feina a Jeroni Estades.

P.- Es plantejà en algun moment obviar el fet de treballar al negoci familiar?
R.- Sí, tot i que sempre he duit el món del negoci molt a dins les meves primeres activitats professionals no hi anaren lligades. Jo som professor d’Educació Física i m’hi vaig dedicar bona part de la meva joventut: vaig fer feina a l’Institut Guillem Colom Casasnoves, a Inca al col·legi Santo Tomàs de Aquino, i a l’escola pública de Consell. Durant aquesta etapa professional també vaig regentar Bestard Esports -tenda de material esportiu- a l’avinguda de Jeroni Estades durant 22 anys. Des del 2014 que faig feina al negoci familiar ja que ma mare em sol·licità ajuda i m’hi vaig abocar de ple.

P.- Ha realitzat cursets d’artesania?
R.- Ja ho crec, amb el pas dels anys he fet cursets de maneig de torn i gúbia; així com de maneig i tall de fusta.

P.- Com ha evolucionat el seu negoci amb els anys?
R.- Talment com ho ha fet la societat. Nosaltres, de fet, ho hem fet cap als productes locals -artesania en fusta d’olivera, perles, ventalls, babutxes…- però sempre de la màxima qualitat. Alguns comerços optaren per afavorir les vendes mentre que nosaltres ho férem vers la qualitat. Amb avantatges -clientela més selecta- i desavantatges -obviant la clientela més baratera-.

P.- Què l’atreu del món del comerç?
R.- Bàsicament, poder oferir un producte de qualitat: tant és així que hi ha clients que repeteixen any rere any, acabant format una extensa col·lecció de productes d’olivera adquirits a ca nostra. Òbviament, també m’agrada molt el tracte directe amb la gent. Per a mi, anar a fer feina no és cap suplici.

P.- Per quin moment passa el món de l’artesania en fusta?
R.- Sens dubte, es tracta d’un moment complicat: sobretot perquè la fusta d’olivera és mala de trobar i el seu preu és elevat; cada cop hi ha menys gent que s’hi dedica atreta per la facilitat del món de l’hoteleria. Tot i això, a nivell de vendes no ens podem queixar.

P.- Quin tipus de fusta comercialitzen?
R.- Únicament productes d’olivera, però de la màxima qualitat.

P.- Què té la fusta d’olivera que la fa tan preuada?
R.- Es tracta d’una fusta molt agraïda que no és gens porosa i per tant permet poder cuinar-hi: a més, de ser estèticament molt bella. La fusta que nosaltres comercialitzam és fusta curada: és a dir que segueix un estricte procés de tractament. Aquest procés consisteix en tallar la fusta de lluna nova per introduir-la en aigua durant un o dos mesos; posteriorment s’ha d’eixugar -durant entre set i deu mesos-, passat aquest temps ja es pot treballar en bones condicions.

P.- Què és el més estrany que ha venut fet en fusta d’olivera?
R.- Un bon dia, em trobava treballant una llúpia al taller i entraren uns clients que en veure’m decidiren comprar-me la peça; quan els vaig comentar que no estava enllestida -devia anar per la meitat- em contestaren que no hi feia res que la volien talment.

P.- És cara l’artesania en fusta d’olivera?
R.- Si tenim present que es tracta d’una peça única -que a més és per a tota la vida- jo diria que no. Si ho miram tenint en compte les hores de feina per elaborar cada peça, jo diria que no. Ara bé, no és un producte barat; tot i que tampoc trob que sigui excessivament car.

P.- Quin és el producte estrella en fusta d’olivera?
R.- Sens dubte, són les pales de cuinar. Tot i que el ventall és molt ampli: bols, utensilis de cuina, morters, jocs d’escacs i dòmino, “pinxeros” -per guardar les pues per menjar caragols-…

P.- I que no sigui de fusta d’olivera?
R.- Les perles i les babutxes de Lloseta. Tot i això, també comptam amb ventalls valencians pintats a mà i fets amb fusta de perera; i amb alguns productes de vidres de Lafiore. Tot sempre de primera qualitat i el més local possible.

P.- Ha canviat el món dels souvenirs amb els anys?
R.- Jo diria que sí. Fa alguns anys que es dona la disjuntiva d’haver d’escollir entre els productes més vendibles o un producte més bo i exclusiu; i nosaltres optàrem per la segona opció. A Eugenio no hi trobareu res de plàstic ni elaborat a la Xina; nosaltres, apostàrem per uns productes on primàs la qualitat per damunt de tot.

P.- Quin balanç pot fer de l’actual temporada?
R.- Està essent una temporada rara amb fortes oscil·lacions de gent: els mesos d’abril i maig foren bons, el de juny fou regular i el que duim de juliol és força xerec. Però el que veig, sobretot, és el poc nivell adquisitiu dels visitants.

P.- Ha notat els efectes de la saturació turística?
R.- No; personalment, he duit el mateix ritme de vida que sempre he duit.

P.- Com creu que ha afectat aquest fet a la vida de Sóller?
R.- Crec que no l’ha afectat gaire. Sóller s’hauria d’haver preparat amb anel·lació de cara a les temporades turístiques -aparcaments, neteja, circulació, jardins…- i no ho ha fet. És una llàstima!

P.- Veu raonables les queixes dels residents?
R.- No podem culpabilitzar de tot als turistes… La població de l’illa a augmentat en 400.000 persones en pocs anys i això s’ha de notar en l’aparcament, les carreteres, etcètera. Sense anar més enfora, són molts els nuclis familiars amb més de dos cotxes; a més, Sóller té una fesomia particular amb carrers estrets que dificulta la circulació… Entre tots hem de fer un esforç per adaptar-nos a la situació actual.

P.- Per acabar, com veu Sóller l’any 2030 -personalment i comercialment-?
R.- Comercialment, crec que el comerç local si vol sobreviure haurà de fer una aposta ferma per la qualitat i la professionalitat; també pens que s’hauran de revisar els lloguers ja que en cas contrari, ningú local no podrà llogar res; igualment haurà de passar amb els imposts -que ens ofeguen-. Personalment, pens continuar fent feina amb la mateixa il·lusió amb què hi vaig a dia d’avui. No pens per a res amb la jubilació.