Una dona berciana-gallega que es va assentar a Sóller ara fa tres anys s’ha convertit en la primera dona que pilota un comboi del Ferrocarril de Sóller. Després d’uns mesos de pràctiques, Vanesa Parrilla ha iniciat una nova etapa laboral a l’empresa com a maquinista de tren, una feina que en els 113 anys d’història que acumula el tren sempre havien realitzat homes. Assegura que a la seva família ja va tenir un precedent, quan la seva padrina es va convertir en la primera taxista de la regió del Bierzo.

Pregunta.- Es pot afirmar que és vostè una conductora novell de trens?

Resposta.- Sí perquè vaig començar a treballar com a maquinista el 13 de juliol. Així que estam donant les primeres passes en aquesta nova feina.

P.- Segur que és una feina que fa una mica de por i responsabilitat.

R.- Més que por, se sent molt respecte i responsabilitat. Si tengués por no podria conduir. I se sent respecte per tot el que comporta portar un tren.

P.- Què se sent en estar al capdavant dels comandaments d’un tren com el de Sóller?

R.- És complicat donar resposta perquè al principi, sobretot, hi ha molt nerviosisme perquè tot vagi bé, que no hi hagi cap entrebanc. Però també és una sensació agradable. És molt guapo ser maquinista de tren.

P.- Després de vostè, hi haurà més dones que segueixin les seves mateixes passes?

R.- Jo crec que sí. Ja vendrà aviat una altra companya que està en el tramvia preparant-se per conduir el tren. Esper que això sigui el principi i que serveixi per obrir les portes a totes aquelles dones que tenguin el cuquet de pilotar el tren.

P.- Com va sorgir això de ser maquinista de tren?

R.- Doncs va ser així, de sobte. Ni tan sols pensat. En el seu moment vaig enviar el currículum aquí al Ferrocarril de Sóller després de decidir que el meu marit i jo vendríem a viure aquí. Va ser just després de la pandèmia. Va sorgir així, jo estava en un altre lloc treballant, ho vaig deixar per motius familiars i ens vàrem traslladar aquí. Llavors vaig sol·licitar feina al Tren i va donar la casualitat que necessitaven maquinistes per al tramvia. Em varen oferir el repte, el vaig assumir i aquí estam.

P.- Algun record d’aquells inicis als comandaments del tramvia?

R.- Record que quan vaig començar a conduir el tramvia vaig rebre molt de suport de les senyores grans de Sóller que se sorprenien i m’animaven a seguir en aquesta feina.

P.- Té algun familiar o antecessor que hagi estat maquinista en algun altre tren al Bierzo o en un altre lloc?

R.- No. Tenc a la meva padrina que va ser la primera taxista a la regió i supòs que per aquella època devia ser també tota una novetat.

P.- Segur que això duu el seu temps de formació per poder seure en els controls d’un tren.

R.- Jo calcul que es necessiten entre dos i tres mesos de formació teòrica i pràctica. Això només per conduir. El problema està quan després et poses a la via. És com treure’s el carnet de conduir de cotxe, que un surt preparat però fins que no surt al carrer no aprens a conduir de bon de veres.

P.- I com es fan les pràctiques?

R.- Les conduccions es fan amb un altre maquinista al costat durant un temps i quan veuen que ja estàs preparada és quan ja un pot començar a conduir el tren sola sense supervisor.

P.- Ha rebut algun consell dels seus companys de feina?

R.- De tots ells. Em recomanen molta precaució, anar sempre tranquils i freds, anar a poc a poc, fer les coses correctament, especialment en tot allò que fa referència a la seguretat per part nostra. Sobretot ara a l’estiu, que la gent es posa a tot arreu. En definitiva, he rebut molts consells perquè mantengui la calma, perquè és una feina que comporta molt d’estrès.

P.- Vostè anteriorment conduïa el tramvia, quines diferències hi ha entre un i l’altre?

R.- Hi ha moltíssimes diferències entre conduir un tren i un tramvia. El tren infon molt més respecte. El tramvia al final és el germà petit del tren i més nerviós, mentre que el tren és una cosa que t’imposa molt més.

P.- Quantes persones pot dur a càrrec quan condueix un tren?

R.- Són al voltant d’unes 330 persones les que poden viatjar a bord del tren de Sóller.

P.- És conscient que ha romput amb 113 anys de tradició en ser una feina que des de sempre havia recaigut en homes?

R.- Començ a ser-ho ara. Al principi no ho vaig pensar massa encara que la gent ja m’ho deia: “seràs la primera dona que condueixi el tren”. No en vaig ser conscient llavors perquè potser m’hauria posat més pressió a sobre meu. Però ara, que ja sóc maquinista, sent el suport de tots els meus companys. Tots s’han portat molt bé i m’han donat molt de suport.