13 de febrer de 2025

Diari digital de la comarca de Sóller

13 de febrer de 2025
Joan P. Le Bihan i Rullan

“L’èxit és que els alumnes usin el català en el pati”

Gabriel Mercè

Fa alguns anys que Joan Pere Le Bihan i Rullan viu de manera permanent a Sóller, després de jubilar-se. Es defineix com un solleric nascut a Marsella i ha dedicat gran part de la seva vida a l’ensenyament de la llengua catalana a la Catalunya Nord a través de la xarxa d’escoles de La Bressola que, precisament ara, l’extrema dreta francesa intenta desmantellar.
Escriptor, pedagog, músic i activista del món obrer, defensor dels drets dels immigrants, ha estat reconegut amb el Premi Emili Darder de l’Obra Cultural Balear (2006) i amb el Premi d’Actuació Cívica (1995), entre d’altres. Als 76 anys, viu retirat a la casa familiar del carrer de Rullan, però actiu pel que fa a xerrades, conferències i debats.

Pregunta.- Un solleric nascut a Marsella. Com s’entén això?
Resposta.- Som Rullan de segon llinatge, de la família dels Moana. Ma mare va estudiar Magisteri a Madrid i es va treure el títol el mes de juny de 1936. Mal moment per fer-ho. Aleshores va fugir, va passar la frontera i va anar a viure a Marsella, on tenia cosines, de Cas Sant (Ferrer de llinatge). Ella no va ser la típica emigrant per anar a vendre taronges. Allà va conèixer un oficial de la marina mercant bretó, mon pare, i per això jo vaig néixer allà.

P.- Com va ser la seva infantesa?
R.- Nosaltres vivíem en el barri més conflictiu de Marsella i, per tant, de França. En aquell temps la situació no era tan greu com ara, però ja n’hi havia prou. A la meva escola gairebé ningú no era francès, ni provençal: corsos, italians, armenis, espanyols (republicans o no). I, de fet, avui continua passant el mateix. Hi ha barriades on la gent no parla francès, sinó àrab.

P.- Quan va conèixer Sóller?
R.- Jo vaig néixer el 1948 i el 1949 va ser el primer any que ma mare va poder tornar a Mallorca. Quan venia estava a la casa de Can Moana del carrer de la Lluna. Solíem venir-hi amb freqüència, amb el meu germà, 10 anys major que jo, i sempre m’he sentit solleric. Al cap de poc, mon pare va comprar la casa de la repadrina a uns cosins, on visc actualment

P.- Vostè va ser, durant molts d’anys, treballador de La Bressola, la va dirigir durant 30 anys. Expliqui’ns què és aquest projecte?
R.- La Bressola és una escola diferent, una escola moderna, que té l’objectiu de la recuperació lingüística del català i la cultura catalana a la Catalunya Nord, on la nostra llengua està molt minoritzada. El sistema repressiu contra la llengua a França ha estat més eficaç que a Espanya i, per tant, la situació és més crítica. De fet Felip V va copiar el que havia fet abans el seu padrí Lluís XIV a França. El català, per tant, s’ensenya amb un sistema d’immersió lingüística que hem anat afinant al llarg dels anys: les nostres classes es distribueixen segons el concepte de la verticalitat, on els alumnes dels diferents nivells comparteixen aula: P5/1er de Primària, 2n i 3r de Primària, etcètera. Aquest sistema no solament permet fer del català la llengua de socialització sinó que, a més, desenvolupa l’esperit cívic. En parlarem més endavant

P.- Des de quan existeix La Bressola?
R.- Va obrir les seves portes el 16 de setembre de 1976 amb tan sols 7 alumnes. Miquel Mayol en va ser el fundador i va estar allotjada, en primer lloc, en una antiga clínica veterinària que pertanyia al primer president de l’entitat, Lluís Barriere. La primera mestra va ser Úrsula Ferrer, de Barcelona, i les seves dues filles n’eren alumnes. El primer curs va ser un èxit, precisament perquè les dues alumnes catalanoparlants varen ajudar als altres. Això és la immersió, però s’ha de fer a la classe i també en el joc, al pati.

P.- Quan entra en contacte amb La Bressola?
R.- Jo vaig estudiar Filologia Hispànica a la Universitat d’Ais de Provença i vaig començar a treballar com a professor de castellà en un liceu de Marsella. Però després ho vaig deixar, per un compromís amb l’esquerra, per treballar a la construcció i també a fàbriques, a les drassanes i com a calderer. Però vaig patir un accident laboral greu i ho vaig haver de deixar i vaig tornar al món acadèmic. El 1979 em vaig fer càrrec de La Bressola de Nyils i del 1981 al 2012 vaig dur la direcció del conjunt de centres.

P.- Quants n’hi ha?
R.- Actualment n’hi ha 9 (2 de secundària). Jo ho vaig agafar amb 2 centres i 40 alumnes i quan ho vaig deixar en teníem 8 i 800 alumnes. Avui hi ha 1.100 alumnes.

P.- De quines edats?
R.- Tenim una lluita per incorporar el Batxillerat; per tant, els nins hi poden entrar amb 2 anys i poden sortir amb 15-16. Per cert, que devers l’any 2004 vàrem realitzar un intercanvi a Sóller, amb el Col·legi Sant Vicenç de Paül, amb els més grandets; i precisament l’actual president de La Bressola, Guillem Nivet, que ara és advocat, era un dels alumnes que va viatjar amb nosaltres. Ens varen deixar estar uns dies a Can Dulce.

P.- Com era La Bressola als seus inicis?
R.- Pensa que entre 1976 i 1982 no teníem suport de cap institució. Això vol dir que teníem unes infraestructures molt rudimentàries, sovint sense calefacció eficient ni aigua calenta i amb orinals en comptes de serveis així com toca.

P.- Com es duu a terme l’ensenyament del català en un indret tan hostil?
R.- La meva obsessió ha estat sempre que no es tracta només d’ensenyar en català amb un mètode immersiu. El que es tracta és que els alumnes utilitzin el català també al pati, de manera espontània. I que no canviïn de llengua quan algú se’ls adreça en francès (aquí en castellà). L’hàbit del canvi de llengua és inconscient, ens han acostumat així i pot ser la nostra mort cultural. Però vaig aconseguir que el joc espontani fos en català (amb un grup d’alumnes que inicialment no deia ni una paraula en català). L’any 80 vaig visitar una escola emblemàtica a Palma, i en el pati els alumnes parlaven en català; ara fa poc hi he tornat i en el pati parlen en castellà, quan la meitat són mallorquins. Això no es pot qualificar d’èxit. A l’escola, l’esbarjo inclòs, s’adquireixen hàbits que condicionen la vida adulta.

P.- I a Sóller?
R.- Veig com baixen els alumnes de l’Institut i hi ha grups que parlen en català i d’altres en castellà. De jove, quan venia a Sóller, ningú no parlava castellà. S’ha patit un gran retrocés. I si anam a Palma Ja costa trobar algú que parli en mallorquí. El problema que teníem el 1976 a la Catalunya Nord ara s’ha estès per tot: el procés de substitució lingüística.

P.- De què es tracta el tema de la verticalitat, que abans ha avançat?
R.- Ho he practicat durant 30 anys. A La Bressola no hi ha cap classe amb un sol nivell d’edat; sempre mesclam els alumnes i tenen la missió delegada que els que en saben més han d’ensenyar els més petits o els que ens saben menys. I això consolida els coneixements i genera un sentit cívic en els estudiants; a més, és un gran suport per al professor, que sovint no arriba a tots: amb 10 alumnes sí que pots fer-ho, però quan són més ja no.

P.- Com és això?
R.- De fet, jo vaig començar així, i li dic el sistema de l’allioli. Vaig començar amb 10 alumnes, l’any següent ja eren 17 i el següent 24, d’entre 2 i 7 anys. Se n’hi van afegint a poc a poc, com quan un fa allioli. I lingüísticament tenen un creixement molt interessant, i socialment també. Molta gent escull La Bressola precisament pel nostre sistema d’ensenyament, ja que a França tot el sistema educatiu es troba en una crisi molt greu.

P.- Érem a l’inici dels anys vuitanta. Com evoluciona La Bressola?
R.- L’any 1981 entra François Mitterrand com a president i tant ell com el seu ministre de Cultura, Jack Lang, havien fet mítings en què parlaven dels drets del que anomenaven llengües de França. A partir d’aquí, l’Estat va començar a pagar el 50% del sou dels mestres i començàrem a tenir alguna subvenció. També més endavant vaig tenir l’oportunitat de negociar millores amb el Ministeri de Cultura i, poc a poc, hem aconseguit millores. Figura’t que vaig negociar directament amb el ministre d’Educació, François Bayrou, que avui és primer ministre. Ell és occità i xerrava en occità amb el meu homòleg de les escoles occitanes Calandreta. Avui, una part dels mestres cobren el seu sou íntegre de l’Estat.

P.- Hem sabut que actualment La Bressola de Perpinyà travessa un moment complicat.
R.- En general, els ajuntaments ens han donat sempre suport. A nivell local, La Bressola a Perpinyà era tractada com una escola pública i ens ajudaven en el manteniment del local, finançaven les mainaderes per a l’educació infantil, la neteja i altres qüestions. Als anys 80 vaig tenir molt bona relació amb el batle Alduy i als 90 amb el seu fill, que també va ser batle. Però d’ençà de l’arribada de l’extrema dreta a la batlia de Perpinyà les coses han canviat molt.

P.- Fins a quin punt han canviat?
R.- Per començar, ens han retirat tots els ajuts que han pogut. Només ens queden els que no han pogut fer desaparèixer. I per l’altra, La Bressola comprar un antic convent per ampliar les instal·lacions (s’hi han de fer obres perquè sigui funcional) i l’Ajuntament va fer servir el dret de preempció: volien exercir el dret de compra. Evidentment, La Bressola va denunciar l’Ajuntament al jutjat i finalment la sentència ha estat favorable a nosaltres perquè no varen argumentar cap motiu pel qual volien l’edifici. Ha quedat clar que només ho feren per tirar a terra el nostre projecte i que, en realitat, no volien aquest immoble, ni tan sols per fer-hi un centre comercial.

P.- I als altres municipis?
R.- Als altres pobles és diferent, per sort. Tenim bona relació amb els batles, però els falten mitjans perquè són pobles petits.

P.- Té remei?
R.- De moment La Bressola és molt activa fent pressió. Ha sortit molt pels diaris i per la televisió i hi ha diversos grups i institucions que ens estan ajudant. També tenim la web amicsbressola.cat on es dona compte de la situació.

P.- Com és el seu dia a dia a Sóller?
R.- He tornat a l’única casa que he tengut tota la vida, a la casa dels meus padrins, perquè sempre vaig tenir clar que volia morir a Sóller. Seguesc tenint un contacte estret amb La Bressola. Sovint alguna entitat em crida per fer xerrades a pobles o escoles de Mallorca i de Catalunya. M’interessa promoure la idea que no hi ha cap fatalitat que ens obligui a patir la substitució lingüística i que podrem continuar sentint com els nostres fills i nets alegren la nostra llengua amb els seus jocs.