Inge Helmhacer (Vienna, 1938) va arribar a Sóller l’any 1949 gràcies a un programa de Càritas destinat a infants europeus afectats per la devastació de la Segona Guerra Mundial per viure durant 10 mesos va viure amb la família de Jaume Aguiló Palou.

Pregunta.- Com va arribar vostè a Mallorca i, concretament, a Sóller?
Resposta.- Vaig arribar aquí l’any 1949, només quatre anys després d’acabar la guerra, en un moment en què la situació al nostre país encara era molt complicada. No vàrem venir per fer vacances ni res semblant, sinó perquè després de la guerra hi havia molta necessitat. A Àustria teníem molt poc, quasi no hi havia menjar i jo era una nina molt prima. Càritas organitzava viatges perquè infants poguessin passar una temporada en altres països on les condicions fossin millors. Alguns nins anaven a Alemanya, altres a Holanda o a altres llocs d’Europa, però nosaltres vàrem venir a Espanya. Record perfectament que vàrem sortir de Viena el dia 27 de març i arribàrem aquí el 2 d’abril. Després ens hi quedàrem fins desembre.

P.- Va venir sola?
R.- No, no vaig venir tota sola. A Sóller hi érem nou al·lotes austríaques i, en total, només deu nines havien vengut a Mallorca en aquell programa. Una de les altres nines estava a Palma, però la resta ens repartiren entre famílies de Sóller. Jo era molt petita i, naturalment, al principi tot em semblava estrany: el viatge, el país, la llengua, la gent… però des del primer moment vaig sentir que la família que em va acollir era molt bona amb mi. Sempre dic que vaig tenir molta sort perquè em varen tractar com si fos una més de la casa. La família tenia diverses filles: una era dos anys més gran que jo, una altra era cinc anys més petita, i després hi havia dues germanes més grans, una de dinou anys i una altra de vint-i-cinc, a més d’un fill de vint-i-vuit anys. Per a una nina que venia d’un ambient tan difícil com el de la Viena de postguerra, trobar una casa plena de vida, d’afecte i de normalitat va ser una cosa molt important.

P.- Com va ser el viatge fins a Mallorca?
R.- Va ser llarg i complicat perquè moltes línies de tren encara estaven espatllades després de la guerra. Vàrem viatjar en tren fins a Barcelona i allà ens varen dur a una casa molt gran on reunien tots els infants que arribaven. Després continuàrem el viatge en vaixell fins a Palma. Record perfectament que a Palma em va venir a cercar la filla de la família amb qui havia de viure. I quan arribàrem a l’estació de Sóller hi havia molta gent, gairebé com ara quan arriben turistes. Per a una nina tan petita tot allò era enorme: el viatge, el vaixell, la gent, la nova família… però al mateix temps també era una aventura i una oportunitat de començar a viure una realitat molt diferent de la que havia deixat enrere.

P.-Com es comunicava amb la família?
R.- Quan vaig arribar aquí no sabia absolutament cap paraula d’espanyol, i la família tampoc no sabia alemany. Al principi era molt difícil entendre’ns perquè jo era una nina i no podia explicar moltes coses. Però la filla de dinou anys havia estudiat anglès i jo també havia après una mica d’anglès a l’escola, encara que només durant tres mesos. Amb aquell poquet d’anglès ens intentàvem entendre i, a poc a poc, vaig començar a aprendre espanyol. Va ser difícil al principi, sobretot perquè jo venia d’un altre món i no coneixia res del país ni de la llengua, però al mateix temps també va ser molt bonic veure com la família feia esforços perquè jo em sentís còmoda. Al final vaig acabar aprenent bastant ràpid perquè estava envoltada de gent que em parlava sempre en espanyol i perquè jo tenia moltes ganes d’integrar-me i poder comunicar-me amb tots ells. També vaig aprendre un poc de català escoltant a la gent, però per desgràcia l’he perdut.

P.- Com era la vida quotidiana aquí a Sóller?
R.- Per a mi era meravellosa. A Àustria, en aquell moment, la situació encara era molt dura. Moltes cases havien quedat destruïdes pels bombardejos i hi havia molt poca cosa. Faltava menjar, faltaven recursos i la vida era molt trista després de tot el que havia passat durant la guerra. En canvi, quan vaig arribar aquí vaig descobrir una vida completament diferent. Jo era una nina i moltes coses no les entenia del tot, però sí que sentia que aquí es vivia millor, amb més tranquil·litat i amb més alegria. La gent feia vida al carrer, hi havia llum, hi havia família, hi havia una sensació de llibertat que a nosaltres ens faltava molt. Sempre dic que aquí la vida era molt més lliure. Vosaltres viviu molts mesos fora de casa gràcies al clima, mentre que nosaltres a Àustria passàvem gran part de l’any tancats dins les cases pel fred. Tot era molt diferent i per a mi aquell canvi va ser impressionant.

P.- Va anar a escola a Sóller?
R.- Sí. Al principi, quan vaig arribar, encara era temps de vacances i tots els infants de la casa sortien o feien les seves coses, però jo em quedava sola i no sabia què fer. Em sentia una mica perduda perquè encara no parlava bé l’idioma i passava moltes hores tota sola dins la casa. Per això un dia vaig parlar amb el senyor Jaime Aguiló, a qui jo anomenava “papà”, perquè així em sentia dins aquella família, i li vaig dir que volia anar a escola perquè no m’agradava quedar-me tota sola. Ell ho va entendre perfectament i em varen enviar al col·legi. Per a mi allò va ser molt important perquè allà vaig començar realment a integrar-me, vaig aprendre a llegir i escriure en espanyol i també vaig poder conviure amb altres nins. Aquella escola em va ajudar molt a sentir-me part de la vida aquí a Sóller.

P.- Com recorda la guerra i la postguerra a Àustria?
R.- Va ser terrible. Jo era petita, però hi ha coses que no s’obliden mai. Teníem soldats russos molt a prop nostre i la situació era molt difícil. Quasi no podíem sortir, hi havia molta por i faltava menjar. La ciutat havia quedat molt afectada per la guerra i tot era tristesa i destrucció. Després de 1945 la guerra havia acabat oficialment, però la vida continuava sent molt complicada perquè Àustria estava ocupada per diferents exèrcits: hi havia americans, anglesos, francesos, alemanys i russos. Tot això feia que la situació fos molt inestable. Quan jo vaig venir aquí el 1949, encara s’estava començant a recuperar una mica la normalitat. Per això arribar a Mallorca va ser com entrar en un altre món.

P.- Va mantenir el contacte amb la família?
R.- Sí, sempre. Encara avui continuem parlant. Amb en Patxi Aguiló, per exemple, hem parlat moltes vegades per telèfon al llarg dels anys. Abans, quan era més difícil comunicar-se, ens escrivíem cartes molt sovint. La meva mare sempre em deia que aquella gent havia estat molt bona amb mi i que no havia de perdre mai el contacte amb ells ni deixar de contar-los com em trobava. Això és una cosa que he mantingut tota la vida. Vaig tornar aquí amb els meus pares cap als anys 1956 o 1957, i després hi he tornat moltes altres vegades. Els viatges eren molt més complicats que ara: al principi havíem de venir en tren perquè encara no viatjàvem en avió. La primera vegada que vaig venir en avió va ser el 1964. Però, malgrat les dificultats, jo sempre tenia ganes de tornar perquè sentia que aquí hi tenia una segona família.

P.- Quin és el record més especial que conserva de Sóller?
R.- No en puc triar només un perquè, sincerament, tot era meravellós. Quan pens en aquella època no em ve al cap una sola escena concreta, sinó una sensació general de felicitat, de benestar i d’agraïment. Per a una nina que venia d’un ambient tan dur com el de la postguerra austríaca, arribar aquí i trobar una família que la cuidava, una vida més tranquil·la, menjar, escola i afecte va ser una cosa extraordinària. Sempre recordaré Sóller amb molt d’amor perquè aquella experiència em va canviar la vida i em va donar records molt feliços en una etapa que, d’altra manera, hauria estat molt difícil.