Ha tancat les portes la darrera botiga de fotografia que restava oberta a Sóller i, amb ella, desapareix un món amb paraules com rodet, negatiu o revelat que a una part de la població li sonen avui ben estranyes. I és que el pas de la fotografia analògica a la digital ha deixat enrere tot un món que sucumbeix a la modernitat.

Lluny queda ja aquell dia de Sant Josep de 1982 quan Joan Deyà muntà, en ple carrer de Sa Lluna, la botiga de fotografia coneguda per tothom com Can Det. El seu fill Guillem la tira endavant, però és la seva nora, Maria Company, qui ha estat el puntal del negoci durant més de quatre dècades. Molt a contracor, n’acaba de baixar la barrera.

P.- Quan va agafar les regnes del negoci?
R.- Va ser quan vaig tenir el meu fill gran. Jo feia feina a Palma, a la central de la cadena Sol, i hi estava molt bé, però implicava aixecar-me a les 6 del dematí (en aquell moment encara anàvem pel Coll) i tornar a les 4 del capvespre, posar una teta perquè se’n cuidàs del nin. Vaig demanar una excedència i me vaig incorporar a la tenda, i com que és un negoci familiar hi vaig estar molt bé.

P.- De 1982 a 2025. Deguéreu agafar els millors anys de la fotografia.
R.- Fèiem moltíssima feina en revelat. En el Port hi havia moltes tendes de souvenirs que oferien revelat; ells recollien els rodets i nosaltres revelàvem i després els dúiem les impressions. Al principi nosaltres també ho enviàvem a un laboratori i després vàrem comprar la maquinària necessària per fer-ho nosaltres. També la feina ens va obligar a ampliar el nombre de treballadors: primer va ser en Guillem amb la seva cosina Maria de Lluc. Després vaig arribar jo i també han passat per aquí en Damià Bestard, na Cati Sampol, en Genaro Sosa, n’Antònia Crespí i n’Aina Crespí.

P.- També varen ser anys de noces, comunions…
R.- Sí, això ja ha desaparegut molt, però hi va haver tota una època en la que en Guillem no descansava mai, perquè cada dissabte i cada diumenge hi havia unes noces, comunions. Nosaltres teníem un laboratori professional i un per a afeccionats i tots dos funcionaven molt bé.

P.- No éreu els únics. A Sóller hi havia més botigues de fotografia.
R.- Sí, cada vegada que n’obria alguna passàvem pena pel que succeiria. Sempre vàrem procurar no baixar mai el llistó en qualitat i en tracte humà, i sempre ens en vàrem sortir bé.

P.- Jo mateix anava a Can Det cada setmana un parell de vegades per revelar les fotos que fèiem per publicar a Sa Veu. Però vàrem acabar comprant càmeres digitals i això es va acabar. Calcul que va ser aproximadament l’any 2004.
R.- L’entrada de les càmeres digitals va ser progressiva, va durar una sèrie d’anys. Tothom vol la novetat i moltíssima gent va comprar càmeres digitals, però al principi jo n’era reàcia perquè la qualitat que oferien era realment molt baixa. Fins que no va oferir unes prestacions similars a la fotografia digital no hi vàrem entrar.

P.- Què ha suposat per a vosaltres aquest canvi tecnològic?
R.- És evident: la gent ha deixat d’imprimir les seves fotografies i ens va baixar molt el volum de feina. Però no tothom ho ha fet. Hem tengut clients molt fidels que, malgrat la fotografia digital, han seguit preferint el paper. La gent jove és sobretot la que ja no imprimeix. Molta gent se n’ha adonat que té tot el seu arxiu fotogràfic en digital i que, en realitat, no té res perquè sovint no ho sap ordenar, no ho sap gestionar i no troba les seves fotografies. Tenc clients que han vengut per imprimir una fotografia i, com que no la troben dins el seu mòbil, finalment hem hagut d’imprimir una captura de pantalla de l’Instagram, i aquest és un producte que té una qualitat baixíssima.

P.- Com ha estat tenir una botiga en ple carrer de Sa Lluna?
R.- Era com una gran família, sobretot al començament. La nostra botiga, i supòs que moltes altres també, han estat llocs on agombolar moltes persones. Pensa que nosaltres hem treballat amb un material molt sensible; hem compartit amb moltíssims clients els millors moments de les seves vides, i també els pitjors. Fotografies de naixements, de noces, d’aniversaris, de viatges… i també de familiars o amics que ja falten. I hem agombolat moltes persones en aquests moments.

P.- També hi havia molta gent que venia a fer fotocòpies.
R.- Precisament durant la covid les administracions varen forçar a realitzar tràmits digitals, per evitar la presencialitat. Molta gent venia a escanejar la seva documentació i, al final, acabàvem fent nosaltres els tràmits perquè ells no en sabien. De certificats de vacunació en vàrem tramitar tants que pensàvem que l’administració començaria a sospitar de nosaltres. Sobretot per a la gent major, clar. Estaria molt bé que l’Ajuntament posàs algunes hores a la setmana per ajudar la ciutadania en alguns tràmits digitals que, per a la gent major, són massa complicats i necessiten algú més habituat per fer-les.

P.- També la gent ara sol tenir escàner i impressora a ca seva.
R.- No tothom. La gent major de 40 o 50 anys no sol tenir aquesta tecnologia. I, per exemple, escanejar unes simples escriptures, a algú li pot dur un dematí de feina quan, per a nosaltres, eren uns pocs minuts.

P.- Com va ser el temps de la covid en una botiga com la vostra?
R.- Va ser terrible, molt dur. I ha marcat un abans i un després. Ens vàrem adonar de la quantitat de temps que ens menja la feina i de la necessitat de tenir temps per a un mateix i per a la família. Molts de negocis varen implantar nous horaris per poder tenir temps i ja no l’han tornat enrere, tot i que la realitat d’un autònom és diferent, perquè hi ha un caramull d’hores que no es veuen fora de l’horari d’obertura al públic.

P.- És complicat tirar un negoci endavant?
R.- Un negoci petit, no hi ha hagut mai cap governant que l’hagi tengut en compte. Cap! Els autònoms tenim la meitat de drets que un empleat del règim general, i no en parlem si ho comparam amb un funcionari. En certa mesura, entre els motius que tenc per tancar la botiga, és que no vull aquest tipus de vida per als meus fills, ni ells tampoc el volen. M’he perdut molta de la vida dels meus fills quan eren petits i no vull que ells ho facin.

P.- Què li digueren els clients quan va anunciar el tancament de Can Det?
R.- Vaig tenir moltes mostres de gratitud i em varen omplir molt. Em varen fer sentir molt satisfeta de la feina feta. És quan te’n dones compte que has fet bona feina. Tenir un portal obert en un poble és molt més que simplement despatxar.

P.- El comerç solleric travessa una època de pèrdua de molts de comerços.
R.- Així és. Quan no hi ha una generació al darrere que ho vulgui agafar, no hi ha més remei que tancar. I això al carrer de Sa Lluna darrerament ha passat i seguirà passant. I més si el local és de lloguer.

P.- Què ha suposat, des del punt de vista personal, el tancament?
R.- Et deixa amb el cor encongit i amb pena per molt previst que això estigui. El tancament estava parlat i previst, els nostres fills hi estaven d’acord i a mi m’agafa en un moment en el que podré dedicar-me més a la família, i estic molt contenta, encara que pesi. De fet, el negoci continua, però només per a feines especialitzades i amb un descens de l’activitat; la jubilació m’arribarà d’aquí a un parell d’anys.