Molts dels vestits de pagès i de pagesa que tant el dissabte de la Fira com el dia del Firó lluiran els sollerics i solleriques han passat per les mans de Carmen Catany Barra, que duu més de 40 anys amb el didal i l’agulla a les mans per satisfer les necessitats d’aquells que no saben confeccionar-se la indumentària tradicional, pròpia d’aquests dies de festa.
Reconeguda com a Mestra Artesana per part de les autoritats, Catany ens atén els dies previs a la Fira amb diverses demandes que ha d’acabar amb urgència i amb altres tasques paralitzades perquè són menys necessàries.
Recorda els seus inicis com a cosidora i l’evolució que ha sofert l’ofici. També algunes incursions que ha fet com a professora, tant a Palma com a Sóller, en un intent per difondre un ofici que va a la baixa, però que la confecció de la indumentària tradicional necessita com el pa.

Pregunta.- Quan va començar a cosir?
Resposta.- Jo, de petita, volia estudiar perruqueria, però ma mare em va insistir molt que primer havia de saber cosir. Em deia que si sabia fer quatre coses ja tenia molt guanyat, i aquest món em va enganxar tant que ja no vaig voler saber res de ser perruquera. Als 18 anys ja tenia l’ofici i vaig fer el meu primer vestit, cobrant. I ara fa 42 anys que m’hi dedic.

P.- Com en va aprendre?
R.- Les primeres que me n’ensenyaren varen ser na Bel Suau i na Catalina Mayol de “ses Mayoles”. Elles m’ensenyaren a cosir. Després vaig aprendre diversos sistemes de tallar. A Llucmajor, d’on era mon pare i on hi vaig viure a partir dels 16 anys, vaig aprendre el sistema Martí de “corte”, i més endavant, a Palma, el sistema Feli, més modern. El sistema Martí és el principal, és més enredós que l’altre, però més exacte. Tots dos són d’origen català.

P.- Quan vostè va començar es devia fer més roba a mida. No hi havia tanta oferta.
R.- Així és. Al meu fill li feia quasi tota la roba: calçons, camises… Al meu home li feia els calçons. Sabia fer roba d’home i de dona. Americanes no, perquè duen una feinada i molta no es veu. I avui tot això és impensable, és molt més barat comprar-ho en una tenda.

P.- Hi devia haver més feina abans.
R.- Hi havia moltíssima més feina i moltes cosidores. I gran part d’aquesta activitat s’ha perdut.

P.- Però encara en fa.
R.- Sí, faig de tot. Sobretot em dedic a la roba de festa: vestits de novia, vestits per anar de festa, calçons de dona i indumentària tradicional. Això és tot un món i des que el vaig conèixer em va enganxar. M’encanta cosir, però ja no puc fer les vetllades d’un temps.

P.- Com es dona a conèixer?
R.- Simplement un ho diu a l’altre, el boca a boca. I així i tot tenc més feina de la que puc fer i gent de fora de Sóller que ve a ca nostra a fer-me comandes, tant de roba normal com de roba tradicional.

P.- Veig que aquests dies tot el que hi ha per aquí deu ser per a la Fira.
R.- Sí, sempre hi ha feines de darrera hora perquè la gent espera molt a assajar la roba als fills i quan ho fa ve desesperada perquè ja no li està bé, i em sap greu dir que no. Enguany que anava tranquil·la…

P.- Quan es va posar a confeccionar roba de pagès i de pagesa?
R.- La vaig descobrir quan estava a Llucmajor. Allà hi començava a haver moguda amb la roba tradicional i em va enganxar molt. M’hi va ajudar molt en Guillem Bernat, que per a mi és el mestre en aquest àmbit, i no puc deixar d’esmentar na Rosa Estades Servera, de Can Queu, casada a Can Gai, que em va ensenyar a confeccionar gipons. Va ser una molt bona mestra, per a mi i per a altres cosidores.

P.- Què té el vestit de pagès que l’enganxi tant?
R.- M’apassiona. A partir de la història dels vestits tradicionals pots estudiar la història de Mallorca. Amb ella veus les modes des que el rei Jaume I va venir a Mallorca i va introduir la moda cristiana, amb influències d’altres pobles, com els grecs.

P.- Hi ha hagut un creixement d’aquesta indumentària? Ha anat en paral·lel a la dignificació del Firó i al seu creixement?
R.- Jo diria que el boom va començar fa una vintena d’anys, i de cada vegada ha anat a més. També s’ha de dir que de cada vegada hi ha més gent que sap ball de bot. Hi ha dones que no tenen només un vestit, sinó que en tenen cinc o sis. I és un fet comú a altres llocs de Mallorca.

P.- A Sóller més?
R.- A Sóller la gent es vesteix amb molt de gust. Ha tengut l’anomenada que la gent es vesteix molt bé. Jo diria que aquest creixement i aquest bon gust va néixer aquí i que tant Guillem Bernat com Aires Sollerics hi varen tenir molt a veure. Sa mare d’en Guillem ja feia roba i en sabia molt. I en Bartomeu Ensenyat, amb els Dansadors de la Vall d’Or, va treballar perquè no es perdés l’art de confeccionar gipons, que és el més difícil de tot. I una de les darreres dones que en sabien era precisament Rosa Estades.

P.- Què diferencia un vestit ben fet d’un altre que no té tanta qualitat?
R.- Tot. El patronatge del gipó, l’amplada de la tela (n’hi ha que no fan una falda amb la tela suficient), la qualitat de la tela (no s’ha d’utilitzar roba sintètica, sinó fibres naturals com cotó, lli o fins i tot seda), l’elecció dels colors (han de ser els colors que es duen un temps), els estampats… Tot. A vegades pareix que tot val, però no és així. Els nostres vestits no tenen res a envejar als que es duen a València i a l’Aragó. Jo gaudesc molt de veure com es vesteixen a altres llocs perquè és un món que m’agrada molt.

P.- Es cometen molts d’errors en indumentària?
R.- Buff. Molts, molts, molts.

P.- I s’ha de confeccionar a mà?
R.- Clar que sí, és artesania. Tot a mà, i la màquina de cosir només per a les costures. No és el mateix fet a mà que fet a màquina, es veu tot d’una a les faldes.

P.- Fa més vestits de dona o d’home?
R.- Abans tot eren dones, però ara venen molts d’homes. Molts de pares volen sortir amb els seus fills i està més equilibrat.

P.- Són difícils d’aconseguir les teles?
R.- Sí, és complicat. Anam bojos per trobar teles. A Palma ara hi ha una tenda que duu teles molt maques, però a Palma els manca tradició, es pensen que tot val i és un desastre. Com que el meu fill viu a València, en duc moltes d’allà, però has d’anar alerta perquè allà van molt més endomassades. Com que hi ha molta gent mallorquina que hi va, ara ja comencen a dur els estampats que aquí ens agraden, com la tela d’indiana. A la fi, la roba d’aquí i la de València és molt parescuda; s’assemblen més que no amb la menorquina o l’eivissenca, sols que és més simple.

P.- Abans aquesta tela es devia fer a Sóller?
R.- Sí, un temps sortia de les fàbriques de teixits que teníem aquí, excepte la de seda, que venia d’Itàlia, via València.

P.- I dins Mallorca, hi ha diferències d’indumentària?
R.- Sí que n’hi ha, però s’han de conèixer. L’altre dia va venir en Guillem Bernat i va veure una fotografia antiga que tenia per aquí i tot d’una va dir: “Aquestes pageses són de Pollença”. I efectivament ho eren. El volant és més gros; són petits detalls.

P.- Que s’ha de tenir per ser una bona cosidora?
R.- El saber. Si no tens idea de patronatge, no fa falta que t’hi posis. I sobretot, paciència, molta paciència. No pots contar les hores.

P.- Hi moltes dones que aprenen a cosir. Arriben a poder fer un vestit?
R.- Si van a Can Dulce a aprendre’n amb na Catalina, sí. Però el gipó és molt complicat. Un temps hi havia les giponeres, que no feien res més que això. Fer una falda és fàcil, només que són moltes hores: pensa que s’ha de fer el doblec a mà quatre vegades, i que cada falda duu 3’8 metres d’amplada. Mira si són metres de cosir a mà. El rebosillo és fàcil; s’ha de cosir a mà amb voreta de cap de dit. I el jec d’un home també és més senzill que el gipó. És qüestió de temps i paciència.

P.- Abans tothom sabia cosir.
R.- Ma mare em deia que amb el que estalviaria sabent cosir ja m’estalviaria un jornal. Però això s’ha perdut, la gent ja no sap ni enfilar l’agulla. Un dia va venir algú perquè li cosís dos botons, i vaig pensar que amb el temps de venir fins aquí, ja tendria la feina feta.