Guiem Coll Bestard i Guida Pons Obrador són els principals promotors, juntament amb el club Gymnapolis, de la iniciativa “1 km de vida” que el passat cap de setmana es va presentar en societat i ja està en marxa. Els dos esportistes, associats al club Gymnapolis, han travessat experiències relacionades amb malalties molt greus i ara plantegen als sollerics, i mallorquins en general, la necessitat de recaptar fons per a l’entitat Uno entre cienmil que treballa per facilitar la vida a les persones que pateixen càncer.

Guiem Coll s’ha recuperat satisfactòriament d’un meningioma atípic i la filla de Guida Pons, Mia, de tan sols 2 anys i mig, va patir un tumor del qual també se n’ha recuperat. Ells han vist les dificultats que pateixen els malalts i els seus familiars durant els processos de curació i desitgen aconseguir fons per fer més senzill el camí als que encara el pateixen.

Pregunta.- Com arranca aquest projecte solidari?
Guiem.- Després de la meva segona operació les pastilles que prenia no em deixaven dormir i les nits se’m feien eternes, i més quan cavil·les pensaments funests. En aquell moment se’m va ocórrer construir aquest projecte i cada nit hi anava pensant i perfeccionant. Em vaig inspirar en les curses en solitari que es feien després de la Covid i tira tira vaig anar pensant els quatre circuits (de fàcil a bastant complicat) que finalment són els que han anat endavant.

P.- Com funciona aquesta iniciativa, a grans trets?
Guiem i Guida.- Des de diumenge passat i durant sis mesos, qui vulgui pot recórrer, tantes vegades com desitgi, algun dels quatre itineraris que hem preparat al voltant de Sóller, d’entre 6 i 47 quilòmetres, a peu o corrent, en solitari o en grup. S’ha de pagar una inscripció mínima de 10 euros, que es destinarà a la lluita contra el càncer, i també es poden fer aportacions extraordinàries. L’itinerari queda registrat mitjançant una aplicació en el mòbil.

P.- Com entra na Guida en aquesta iniciativa?
Guiem.- Ella i jo ens coneixíem per la pràctica de l’atletisme i per haver coincidit moltes vegades, per exemple a Chamonix. Quan jo vaig començar a sortir de casa, en una carrera a carrera d’Alaró ella em va contar la seva història, i precisament l’endemà la seva filla començava el segon cicle de quimioteràpia i va ser el dia que va tenir en Lluc.

P.- Què la mou a implicar-se en aquest projecte?
Guida.- La meva filla s’ha curat i ara consider que és el moment de retornar alguna cosa a la societat. El que voldria és que les persones que passen per aquesta situació la puguin travessar de la manera més lleu possible o, directament, que això ja no passi.

P.- Què significa per a una persona passar per aquest procés?
Guida.- Precisament jo vull fer visible, mitjançant aquest projecte, el paper de les famílies. Quan li diagnostiquen a na Mia un tumor de Burkitt jo estava embarassada d’en Lluc. Som autònoma, com el meu marit, i ho vaig haver de deixar tot per estar un mes i tres setmanes al costat de la meva filla a l’hospital de Son Espases, on va estar ingressada, fent vida allà, treballant així com podia amb un portàtil, sense moure’m. Tanta sort que era l’agost i en el jutjat molts processos queden paralitzats. Després, a l’octubre, va néixer en Lluc, mentre a na Mia li feien quimioteràpia. Mentre estàs en un procés d’aquestes característiques t’han de posar les coses fàcils, i això no sol ser així.

P.- Què falta?
Guida.- Et posaré un exemple: en totes les Illes Balears, els caps de setmana i els dies festius, no hi ha cap oncòleg infantil de guàrdia. Ells són professionals meravellosos i molt implicats, però falten recursos. Si un cap de setmana et passa alguna cosa, oblida’t de tenir atenció; si na Mia tenia una infecció un divendres horabaixa, ens entretenien fins el dilluns dematí. Ells mateixos ho demanen: “Posau-nos de guàrdia”. Però l’administració no té prou sensibilitat. I les infermeres i els altres metges són els que també en toquen les conseqüències, perquè es veuen obligades a fer una feina que no els pertoca. Un altre cas: per allà hi havia una dona estrangera que se’n cuidava del seu fill, que patia una malaltia rara, i sempre anava vestida amb el mateix vestit; resulta que eren de vacances a Formentera quan el seu fill no es va trobar bé, el varen ingressar i ella ni tan sols havia pogut sortir de l’hospital a comprar-se roba. És dramàtic, però és així.

P.- I el cas d’en Guiem?
Guiem.- Per a mi va ser més fàcil, perquè la convalescència la vaig passar a ca nostra, amb les cures de la meva família. A causa del perill d’infeccions no podia entrar ningú més a casa. I tot el que fa referència a la meva empresa va passar a un segon pla; pensa que la vaig haver de deixar de cop i resposta, sense deixar res planificat, d’un moment a l’altre.

P.- Què es farà amb els doblers recaptats?
Guida.- Tot el que ingressem ja va directament al compte d’1 entre cienmil i es destinarà a la lluita contra el càncer infantil, concretament la leucèmia. Existeix un protocol mèdic d’actuació per a les persones diagnosticades que utilitzen tots els hospitals espanyols. Aleshores, és igual a quin hospital ingressis, perquè en tots segueixen el mateix sistema. Però aquest protocol és millorable i, de fet, a la majoria dels països europeus en tenen un altre que és millor, més efectiu. Aleshores, aquesta entitat finança l’aplicació d’aquest protocol perquè aquí tenguem aquesta millora però, és clar, s’ha de pagar.

P.- Això no ho hauria de fer el Govern?
Guida.- És clar que sí, però no ho fa.

P.- Què pensa una persona quan és diagnosticada de càncer?
Guiem.- El primer pensament és de por, una por terrible. I el canvi radical de vida que tens tu com a malalt i també a la teva família i el teu entorn.

P.- Com te n’adonares de la teva malaltia, Guiem?
Guiem.- Aquell va ser un dia absolutament normal. A les 7 del dematí vaig fer una sessió d’entrenament -vaig anar fins a Bàlitx i vaig tornar- perquè estava preparant una cursa. Després vaig anar a treballar i en sortir, a les 6 de l’horabaixa, vaig anar a la clínica Juaneda. Feia dies que la meva dona em deia que no li agradava com reia, perquè els músculs no es movien igual, i vaig decidir anar al metge només per acontentar-la a ella.

P.- I què va passar?
Guiem.- Quan ocorren aquestes coses es veu que hi ha sospites d’una possibilitat d’ictus i per això em varen fer un TAC. Una hora després ja era a la consulta d’un cirurgià, m’anunciava que tenia un meningioma atípic i que l’endemà m’havien d’operar en el cap per extreure-me’l. Dotze hores de quiròfan.

P.- I la cosa no acaba aquí…
Guiem.- Això va ser el novembre de 2023. El febrer em donen com a curat i el mes de maig vaig participar en una cursa de 35 quilòmetres. Però a l’agost de 2024, en un control rutinari, me’n tornen a trobar i he de passar per una segona operació i per radioteràpia. I, afortunadament, ara ja estic bé.

P.- I durant la convalescència surt aquest projecte.
Guiem.- Ara que no puc estar corrent, faré caminades en el circuit de 10 quilòmetres amb gent variada, amb persones que l’esport no és la clau de la seva vida, o que no s’atreveixen a anar tot sols a la muntanya. Volem que la gent es “piqui” i faci el circuit moltes vegades, com més millor.

P.- I el cas de na Mia, com va ser?
Guida.- Començava el mes d’agost de l’any passat i ens posàvem en mode vacances. Jo estava embarassada i, com ens passa a totes les embarassades, tenia la guixa treta. I el meu marit va veure com na Mia, que aleshores tenia 2 anys i mig, també l’hi tenia. Teníem hora demanada al pediatra per després de 15 dies, però vaig decidir dur-l’hi aquell mateix dia, pensant que es tractaria d’una hèrnia.

P.- I no ho va ser.
Guida.- No, no ho va ser. A urgències de Son Espases de seguida varen veure què era, però no m’ho deien. Estaven tots amb el cap baix i li feien proves i més proves. Tenim una gran sort amb els pediatres oncològics que hi ha allà; un d’ells em va dir el primer dia que no ens coneixíem, però que acabaríem essent grans amics, i així ha estat. Em va dir que passaria els deu pitjors dies de la meva vida, i així va ser. Proves, una darrere l’altra, sense que et donin el resultat. I, mentrestant, na Mia pegant bots, ballant i rient; tanta sort. Fins que, al final, varen dir que no era operable, però que era un tipus de tumor que solia respondre bé a la quimioteràpia, i així va ser.

P.- I ara està bé?
Guida.- Sí, ara està bé. Li varen donar quimio a tope i va respondre bé.

P.- Com han anat els primers dies de la iniciativa “1 km de vida”?
Guiem i Guida.- La presentació va ser tot un èxit i en una setmana i mitja ja duim recaptats 11.000 euros. A Instagram ja tenim uns 800 seguidors i això no ha fet més que començar. Tenim el suport de la Fundació Palma Futsal i tenim els amics, els familiars, els corredors, tots els clubs d’atletisme de Sóller molt implicats. Hem d’agrair especialment el suport de Tòfol Castanyer, una persona molt sensible cap a la nostra causa, i també de Miquel Capó, Bel Calero, el nostre entrenador, Dani Salas, i el nostre club de sempre, el Gymnàpolis.