Lluís Castaldo és una figura cabdal de la nostra cultura que acaba de celebrar el seu 90è aniversari. Aquesta fita cronològica no és només una celebració de la vida, sinó la consolidació d’una trajectòria marcada per la coherència i la passió creativa. La perspectiva que li atorguen nou dècades d’experiència el converteix en una autoritat indiscutible, amb una mirada que transcendeix el món de les arts per abraçar la condició humana. Escoltar-lo avui és endinsar-se en una lliçó de saviesa on l’art i la vida es fonen en un llegat absolutament imprescindible. “Poder contemplar la vida en plenes facultats és molt”, assegura.

Pregunta.- Ser nomenat Fill Il·lustre és el màxim reconeixement del teu poble. Què va sentir en rebre aquesta distinció i quina responsabilitat creu que comporta cap a la cultura sollerica?
Resposta.- Va ser una gran alegria, però també una gran pena perquè ma mare no hi pogués ser. Record el temps que vàrem passar en família sense recursos, fent feina en uns telers, i la indefensió en què estàvem quan jo era petit dins una societat on càrregues com la religiosa pesaven molt. Ma mare va poder tirar endavant amb un fill sense saber d’on era el seu pare. Per tot això, la distinció va ser una gran revolució per a mi, un reconeixement per a un nin que va créixer en aquestes condicions i que, amb esforç, va poder aconseguir uns estudis, treure’s una llicenciatura a Barcelona i fer un doctorat cum laude per unanimitat. La vida no ha estat gens fàcil i rebre un reconeixement com aquest m’ha satisfet molt. A hores d’ara ja no puc aspirar a més.

P.- El paisatge de Sóller —les muntanyes, la llum de la vall, el mar proper— ha inspirat generacions d’artistes. De quina manera específica creu que l’orografia d’aquest lloc ha modelat la seva mirada artística?
R.- Crec que el paisatge que ens envolta m’ha modelat d’una manera molt directa i efectiva. Record que, en una exposició a Barcelona, un crític es va atrevir a dir que, si no visqués a Sóller, no seria capaç de fer unes ceràmiques que reflecteixen el paisatge local de manera indirecta.

P.- Com ha vist evolucionar la vida cultural de Sóller des dels seus inicis fins avui? Continua sent aquell “refugi d’artistes” que va ser antigament?
R.- Sentint-ho molt, ja no queda res del que va ser Sóller en els meus inicis. El que evoluciona són les persones, no l’entorn geogràfic, sinó el pensament dels individus que formen part d’aquesta societat. En general som bastant negatiu en aquest aspecte. Hi va haver un moment en què Sóller va experimentar un creixement cultural, econòmic i creatiu molt important gràcies a gent que venia de llocs tan distants com Cuba, Puerto Rico, Brasil o Filipines. Eren persones que varen lluitar molt per subsistir allà on es varen establir i després tornaren a la vall; tots aquells coneixements de vida els varen transmetre a la gent d’aquí, possibilitant una explosió de creativitat. Això, avui en dia, no existeix i Sóller ha quedat molt buit d’imaginació.

P.- Mirant enrere, a les seves primeres obres, què queda d’aquell jove artista en el Lluís Castaldo d’avui?
R.- Queden els records d’un infant de 13 anys il·lusionat amb la feina que feia com a mosset a Sa Botigueta. O dels discursos que feia tota aquella gent que aportava coneixement i experiència per damunt del seu poder econòmic. Tot això va fer que Sóller fos un cresol que el convertia en un espai únic i referent cultural de tot Mallorca.

P.- El seu estil ha passat per diverses etapes. Hi va haver algun moment de ruptura o “epifania” que canviàs radicalment la seva manera d’entendre l’art?
R.- La formació d’un individu es va construint amb la incorporació de vivències, preocupacions i noves opcions de vida. En un moment de la meva vida vaig partir becat a Barcelona per la Diputació Provincial. Ho vaig haver de lluitar molt i, gràcies a la meva estada a Barcelona, vaig poder conviure amb altres persones, altres cultures, altres universos i pensaments lliures que em varen permetre descobrir la ceràmica. A tot això cal afegir-hi que vaig tenir la gran sort de tenir un mestre excepcional, en Llorenç Artigas —íntim amic de Joan Miró—, que em va introduir en aquest món. A ell li puc agrair haver descobert l’art a través de la ceràmica.

P.- És a dir, han influït factors tan diversos com la sort i el fet d’haver conegut altres pensaments.
R.- Efectivament. La vida és una suma de factors com la sort, les circumstàncies o l’esperit que un duu al seu interior. Tot això és una química que eclosiona i, si aquests factors t’afavoreixen, pots tenir molta sort en la vida. I jo l’he tenguda. Et posaré un exemple: durant la meva primera exposició a Palma, a la Galeria Costa, vaig fer unes declaracions al Diario de Mallorca i, al cap d’uns dies, vaig rebre una targeta de Camilo José Cela convidant-me a visitar-lo. No ens coneixíem de res i rebre aquella targeta va ser una experiència molt especial.

P.- Sovint es destaca la força tècnica de la seva obra. Com és el seu procés creatiu actual? Es continua enfrontant amb la mateixa incertesa que al principi?
R.- El procés creatiu sol obeir a les vivències, a les experiències i a les deduccions de la vida. És un cresol on hi vas incorporant elements i en surt una cosa inesperada: la creació. En el meu cas ha estat la ceràmica. No hi ha dubte que, a l’hora de crear, sempre hi ha una incertesa i factors que hi influeixen. En la ceràmica, a més, intervenen elements que formen part de l’arquitectura. Això em va permetre cultivar bones amistats que varen captar les meves intencions, com els arquitectes Antoni García Ruiz o Josep Ferragut Pou. Moltes vegades la creativitat apareix sense cercar-la, gràcies a circumstàncies favorables que es tradueixen en resultats positius.

P.- La seva amistat amb l’arquitecte Josep Ferragut li va permetre deixar la seva empremta a l’edifici de GESA de Palma.
R.- Així és. I ara mateix hi ha una cosa que em satisfà molt: un dels condicionants que ha posat l’Ajuntament de Palma per a la restauració d’aquest edifici és que es respectin les meves obres. És un fet que em satisfà personalment.

P.- Vostè va viure de prop la creació de la Fundació Joan Miró. Quina lliçó de vida, més enllà de l’artista, li va deixar la seva amistat amb ell?
R.- He tengut la sort de conèixer grans figures com Camilo José Cela, Joan Miró, Llorenç Artigas o Blai Bonet. Tots ells tenien una gran originalitat i creativitat i varen influir, d’una manera o altra, en la meva trajectòria artística i en la meva vida. Joan Miró va ser una persona extraordinària. La seva mare era de Sóller i ell hi venia a estiuejar. Tenia una gran veneració per la vall i per la seva mare, fins al punt que, en moments difícils de la seva infantesa, ella l’enviava a Sóller, on va fer els seus primers dibuixos. Les seves estades aquí li varen permetre desplegar la creativitat que duia a dins. Record haver mantengut llargues converses amb ell; cada visita era una lliçó de vida.

P.- He entès que vostè es presentava a ca don Joan Miró quan li semblava.
R.- Així és. És llarg d’explicar, però és cert. Les amistats i les circumstàncies conformen moments decisius de la vida. Una d’aquestes amistats comunes va ser l’escultora Pierrette Gargallo.

P.- Per a vostè, l’art és una eina d’introspecció personal o un diàleg amb l’espectador?
R.- És, sobretot, un instrument d’introspecció personal. L’espectador és secundari. L’art és el resultat d’unes reflexions, d’una vida; tot això es conglomera i en surt la creació autèntica.

P.- Quin missatge o emoció espera que perduri en algú que observa una de les seves obres per primera vegada?
R.- Les emocions són difícils de transmetre. Existeix una comunicació, igual que en la poesia: un conjunt de paraules que, segons les circumstàncies, poden transmetre coses diferents. Aquest és el gran miracle de la creació: cadascú interpreta a la seva manera. Lògicament, hi ha un esforç i una intenció de l’artista de transmetre alguna cosa.

P.- Molts artistes parlen de la “solitud de l’estudi”. És per a vostè un refugi necessari o un pes?
R.- L’estudi és un espai que tu has creat per donar forma a idees i estructures. En la ceràmica hi ha unes condicions molt específiques. Per a un artista, l’estudi és un refugi absolutament necessari per poder materialitzar una idea.

P.- Els seus murals estan en espais públics. Considera que l’art al carrer és més “democràtic” que el que es queda en una galeria?
R.- Sí, sens dubte. I aquesta era una de les grans apostes de Joan Miró, que es va sentir molt realitzat amb els murals de Barcelona. La ceràmica es conserva molt bé a la intempèrie; el temps no l’ataca i fins i tot els elements poden enriquir l’obra. Poder tenir obres en espais públics és, en realitat, un regal a la gent.

P.- En quins projectes està immers actualment?
R.- Un ha de ser conscient de les seves limitacions. Ara mateix no puc fer el que feia abans, però hi ha petites coses que m’ajuden a continuar explorant. Des de fa uns quatre anys estic centrat en la ceràmica de maiòlica, la primera ceràmica que es va donar a conèixer a Europa procedent del món islàmic. De fet, el nom reflecteix Mallorca. He pogut viatjar a Itàlia per conèixer les primeres peces descobertes a Pisa, i és en això en què m’entretenc actualment.

P.- Hi ha alguna disciplina o temàtica que encara senti que té pendent?
R.- La veritat és que no. El que faig ara és també una manera de qüestionar veritats que sovint es donen per bones i que poden ser errònies.

P.- Quin consell donaria a un jove artista que avui neix a Sóller i que somnia dedicar la vida a la creació?
R.- Que tengui paciència i vocació. Que cregui en ell mateix, encara que s’equivoqui. Equivocar-se forma part de la vida i ajuda a aprendre. I, per descomptat, que confiï que la sort, algun dia, l’acompanyarà.

P.- En un món d’immediatesa digital, què li aporta el procés de creació artística?
R.- En un món dominat per la immediatesa digital, on el consum és compulsiu i la gratificació s’espera de manera instantània, el procés de creació d’una obra d’art és un acte de resistència i una recuperació de l’essència humana. Em preocupa l’obsessió dels joves pel telèfon mòbil, tot i que és un instrument extraordinari si s’utilitza correctament.