La Cursa Vall de Sóller arriba aquest diumenge a una xifra emblemàtica amb la celebració de la seva 25a edició, consolidada com una de les proves pioneres de les curses de muntanya a Mallorca. Pep Lluís Gómez, un dels organitzadors, repassa els reptes i el futur de la prova.
Pregunta.- Què representa per a vosaltres arribar a la 25a edició de la Cursa Vall de Sóller?
Resposta.- Representa, sobretot, una responsabilitat important. Quan arribes a una xifra així, evidentment hi ha satisfacció i hi ha orgull, però el primer sentiment que tens és que reculls una herència de molta gent que ha fet feina abans que tu.Nosaltres no partim de zero ni hem inventat res. El que fem és agafar el testimoni de persones i equips organitzadors que durant molts d’anys han fet possible que aquesta cursa continuàs viva. Hi ha hagut molta gent abans que nosaltres que hi ha dedicat temps, esforços i il·lusió, i això pesa en el bon sentit de la paraula.Quan tens aquesta responsabilitat damunt la taula, el que vols és estar a l’altura. Vols continuar fent les coses igual de bé que els que t’han precedit. Vols mantenir el nivell, cuidar la prova i intentar que la gent que hi participa se senti satisfeta.Nosaltres, com a CMES, fa cinc anys que organitzam la cursa. Durant aquest temps hem intentat conservar l’essència de la prova i al mateix temps adaptar-la a les necessitats actuals. La intenció sempre és que es pugui seguir fent molts d’anys més.No sempre és senzill, perquè hi ha molta feina i tots som amateurs. Ningú no viu d’això. Ho feim perquè ens estimam la cursa, la muntanya i el poble. Per això, dins les nostres possibilitats, intentam fer el millor que podem. És una de les curses més antigues que encara es mantenen, i això li dona un valor especial. Hi ha gent que recorda aquells primers anys com una època pionera, quan encara moltíssima gent no sabia ni què eren les curses de muntanya.
P.- També ets corredor. Com has viscut l’evolució d’aquest món?
R.- Jo, com a corredor, no fa tant de temps que hi som. Va coincidir bastant amb la pandèmia, que va ser quan vaig començar a córrer més seriosament.Curiosament, aquella etapa també va coincidir amb el fet d’entrar dins l’organització de la cursa. Per tant, he viscut les dues experiències gairebé al mateix temps: començar a córrer i començar a veure tot el que implica muntar una prova.Això m’ha anat molt bé, perquè m’ha permès entendre les dues cares. Com a participant, veus què t’agrada trobar quan arribes a una cursa: que estigui ben organitzada, que els avituallaments funcionin, que hi hagi atenció al corredor, que el recorregut estigui ben marcat, que tot sigui clar.I després, quan ets darrere, intentes traslladar tot això. Intentes oferir als altres allò que a tu t’agrada rebre quan vas a córrer.També et fa valorar molt més la feina invisible. Quan només participes, a vegades no ets conscient de tot el que hi ha al darrere: permisos, logística, material, voluntaris, seguretat, muntatge, neteja, incidències… Quan ho vius per dins, entens que hi ha moltes hores de feina perquè altres persones puguin gaudir unes hores corrent.I això et canvia la mirada. Fas una valoració molt més profunda de la gent que organitza.
P.- Quins són els principals reptes a l’hora d’organitzar una cursa com aquesta?
R.- El principal repte, sense cap dubte, és la seguretat. Sempre.El primer objectiu és que ningú no es faci mal. Parlam d’una prova de muntanya, amb desnivell, terreny irregular, cansament acumulat i molts factors que poden influir. Per tant, la seguretat no és un complement: és l’eix central.En aquest sentit, una de les coses on més invertim és en el dispositiu sanitari. Les ambulàncies són obligatòries, però nosaltres intentam anar més enllà del mínim exigible. Procuram tenir recursos suficients i, si és possible, ambulàncies medicalitzades.També és molt important tenir protocols clars d’emergència. Si hi ha una caiguda, si una persona no es pot moure, si hi ha una incidència en un punt de difícil accés… tot això s’ha de tenir previst abans.Després hi ha una altra part molt important, que és el pressupost. Has de fer números realistes i assumir que ets una entitat sense ànim de lucre. No pots posar en risc el club ni fer una cursa que et deixi pèrdues importants.Per tant, es tracta de combinar seguretat, bons serveis i sostenibilitat econòmica.Els ingressos arriben bàsicament de l’ajuda de l’ajuntament, de les inscripcions dels corredors i dels patrocinadors, que en el nostre cas sovint són empreses locals que sempre ens donen suport. Sense aquesta xarxa seria molt difícil.
P.-Quin paper juguen els voluntaris?
R.- Fonamental. Sense voluntaris no hi ha cursa. És així de clar.Tu pots haver dissenyat el millor recorregut, haver fet tota la planificació, haver aconseguit permisos i tenir-ho tot pensat, però si no tens persones per executar cada feina, no pots fer res.Els voluntaris fan una feinada enorme. Hi ha gent que ajuda dies abans a moure material, preparar bosses, muntar infraestructures o senyalitzar. El mateix dia de la cursa n’hi ha als avituallaments, als punts de control, al recorregut, animant els corredors, resolent dubtes, ajudant en qualsevol incidència.Són moltes tasques diferents i totes necessàries. Com més voluntaris tens, més fàcil és repartir responsabilitats i fer-ho tot millor. El problema és que no sempre és fàcil aconseguir la quantitat de gent que necessites. Cadascú té la seva vida, compromisos, viatges o feina.Però quan la gent respon, la cursa surt endavant. I per això sempre s’ha de reconèixer la seva feina.
P.- La futura Llei de la Serra pot afectar proves com aquesta?
R.- Jo no conec en detall tots els continguts de la llei, i en aquest sentit confiam molt en la feina de la Federació Balear de Muntanya, que és qui està en primera línia parlant amb institucions i administracions.Ara bé, sí que es veu una tendència clara: cada vegada costa més aconseguir permisos. Això és una realitat.Hi ha més restriccions mediambientals, més condicionants i més dificultats. A vegades perquè hi ha una espècie d’au nidificant, altres vegades perquè un tirany està deteriorat, o perquè es considera que el pas dels corredors pot afectar el terreny.No dic que no hi hagi motius legítims en alguns casos, però sí que és cert que organitzar es fa cada vegada més complex.El que nosaltres desitjam és que es pugui trobar un equilibri i que la celebració de proves esportives continuï sent compatible amb la protecció del medi.També crec que a vegades no es posa tot en context. Per exemple, poden passar 200 corredors per un camí un dia concret, mentre que cada dia hi passen molts més excursionistes o turistes. I això també s’ha de tenir en compte.
P.- Com es pot combinar esport i respecte pel medi natural?
R.- Precisament una de les grans virtuts de les curses de muntanya és el contacte directe amb la natura.Quan corres per la muntanya, passes per boscos, camins antics, zones espectaculars del paisatge. Ho vius des de dins. No és una cosa que miris de lluny: hi ets immers.I això fa que ho valoris més. Quan coneixes un espai natural de primera mà, l’estimes més i entens millor que s’ha de conservar.Per això jo crec que el corredor de muntanya, en general, està molt conscienciat. És el seu espai de pràctica esportiva i també un lloc d’estima personal.No és qualcú aliè al medi; és una persona que el viu i el necessita. Per tant, normalment és el primer interessat que tot estigui bé.
P.- Què fa especial la Cursa Vall de Sóller?
R.- Sobretot, que Sóller és especial.Tens el Barranc, tens l’Ofre, tens unes vistes espectaculars… Ho té tot. El paisatge aquí és privilegiat. La Serra en aquesta zona té una bellesa especial. I qui viu aquí ho sap. Quan anam a altres llocs també hi ha indrets molt guapos, però la nostra muntanya té una personalitat pròpia. Això és un valor enorme que s’ha d’aprofitar i també protegir. Córrer aquí és una experiència especial.
P.- Com respon la gent de Sóller?
R.- A nivell de corredors, molt bé. Hi ha molt bons atletes i molt bon nivell.Tenim casos molt coneguts, però també molta gent que no surt tant i que fa grans resultats esportius. Hi ha qualitat i hi ha quantitat.Potser el que passa és que està tot molt repartit entre diferents clubs i entitats, però el potencial hi és. A nivell de públic, crec que és una assignatura pendent, no només de Sóller sinó de Mallorca en general.No hem sabut explicar prou bé que això és una pràctica esportiva saludable, atractiva i positiva. A altres llocs veus pobles sencers al carrer animant corredors, amb ambient espectacular.Aquí encara no ho hem aconseguit del tot. No crec que sigui culpa del públic, sinó nostra, dels clubs i dels que estam dins aquest món, que no ho hem sabut transmetre prou.
P.- Seria millor que només hi hagués un sol club al municipi?
R.- Segurament, des d’un punt de vista esportiu i organitzatiu, tenir un sol club ens donaria més força.Al final, quan hi ha tres o quatre clubs diferents, cadascú fa la seva feina, defensa els seus interessos i mou els seus corredors. Això no és necessàriament dolent, perquè demostra que hi ha afició i vitalitat esportiva, però sí que dispersa esforços.Si tota aquesta gent estigués unida dins una mateixa estructura, probablement tendríem més opcions en competicions com el Campionat de Balears, perquè sumaries nivell, quantitat i recursos dins un mateix equip. També seria més fàcil tenir una representació forta i constant. A més, de cara a l’organització de curses, també hi hauria avantatges. Podries reunir més voluntaris, més capacitat de feina, més experiència i més recursos humans. Això permetria fer proves encara més potents i amb més ambició.Ara bé, això ja és una qüestió complexa. Hi ha històries, sensibilitats i trajectòries diferents, i no és tan senzill com dir “ajuntam-ho tot”. Potser la gent jove que ve ara tendrà més capacitat de diàleg i d’entendre’s millor que generacions anteriors.No sé si acabarà passant o no, però sí que és cert que, si algun dia es trobàs una fórmula per unir esforços, Sóller tindria encara més potencial del que ja té ara.
P.- Cap on us agradaria que evolucionàs la cursa?
R.- Després de cada edició sempre feim balanç: què ha anat bé, què ha anat malament i què es pot millorar.Per exemple, una opció seria revisar el calendari. Ara coincidem amb el Camí de Cavalls, que és un gran esdeveniment i atreu molts corredors de Mallorca i de fora. Potser canviar de setmana ajudaria.Ara bé, el que no m’interessa és convertir això en una macroprova de milers de participants. No és el model que cercam.No volem ser una prova gegantina orientada només al negoci o al benefici econòmic. El model que m’interessa és una cursa local, ben feta, pensada principalment per corredors mallorquins i amb identitat pròpia.Si podem créixer una mica i millorar, perfecte. Però sense perdre l’essència.L’objectiu és que qualsevol corredor de Mallorca tengui ganes de venir a Sóller. I, com cada any, intentar fer les coses una mica millor que l’anterior.
