Això era i sempre serà una simple il·lusió creada per un vagó de tren, el qual, en comptes de portar persones, portava somnis i esperances.
Un dia qualsevol, en un poble qualsevol, s’hi trobava un nen de vuit anys anomenat Xavier. El pobre Xavier no gaudí mai de l’amor d’una mare, perquè aquesta va morir quan el nen sols tenia tres anys amb una malaltia que causa una mort curta i sense sofriment. Quan la dona mor, deixa com a únic responsable del noi el seu home. El seu home havia tengut problemes amb l’alcohol, estava a l’atur, sense doblers, sense gràcia i sense ganes de viure.
En Xavier anava i tornava, de l’escola, cada dia amb tren. El revisor del tren en Joan coneixia molt al Xavier i assegurava de que el noi arribàs sempre sà i estalvi a casa seva.
Un dia trist, sense llum, Xavier agafà el tren per arribar a caseva després d’acabar les classes. Quan el noi es va asseure, va començar a pensar i a recapacitar sobre la seva vida, fins arribar a la trista conclusió de que era el nen més desgraciat d’aquest món. De cop, quan el tren es posà en marxa, en Xavier va començar a plorar sense consol, fins que en un determinat moment, el noi, obre els seus ulls trists i llagrimosos i no troba ningú al seu costat, la gent del vagó havia desaparegut. En Xavier, trastornat, es posa a cridar i a recórrer tot el tren d’adalt a baix fins que vou una sombra, la qual recordava haver vist moltíssimes vegades millons de fotografies. La sombra era una bella dona rossan de ulls dorats com l’or i llavis vermells com el carmí, era l’Emma, la seva estimada i anyorada mare!
En adonar-se’n de que era la seva mare, en Xavier va arrencar a córrer al seu coll per abraçar-la. Després d’una estoneta aferrats, de gaudir del moment més feliç de la seva vida, el Xavier, obre de nou els ulls i torna a veure la gent del vagó d’abans. És a dir, la gent que havia desaparegut, tornava a estar al davant, però la que falta llavors és la seva mare.
El noi, preocupat d’haver tornat a perdre a la seva mare, demana a tota la gent aveure si l’han vista. Descrivint-la tots el pics que feien falta perquè la gent s’assabantés de com era i poguessin diferenciar-la. Però ningú la havia vista. El noi, una vegada convençut de que tot havien estat imaginacions seves, va a la seva cadira i apunt d’asseure’s vou a una persona vestida amb roba de revisor del tren que crida desesperat el seu nom: Xavier, Xavier…En Xavier, molt estranyat de no veure en Joan en lloc d’aquella persona, respon sols amb una trista alçada d’ulls i vou com el revisor deixa una carta, es gira i desapareix en un tres i no res. En Xavier obre la carta i només es pot lletgir una petita frase:
“VIU FILL MEU, VIU QUE LA VIDA ÉS TEVA, I ALGÚM DIA ET SOMRRIURÀ, EMMA”
Aquestes paraules canviaren per complet la vida den Xavier, ja que quan va preguntar al Joan, que és el revisor del tren, perquè un home tan estrany com aquell li va entregar una carta com aquella, rep una resposta d’allò mes estranya; aquí sols traballo jo, mai hi ha hagut cap altre revisor.
Doncs, per aquesta raó, el Xavier, que ara ocupa un lloc molt important dins lo política encara demana una resposta a aquesta pregunta: qui fou aquell noble revisor que m’entregà la carta que capgirà del tot, la meva vida?
L’objectiu d’aquest relat és que una persona ha de saber posar colors, llum i esperança a la vida. Perquè per molt desgraciat que pugui haver estat el teu passat, no té perquè influir en el teu present i sobretot, no té perquè influir en el teu futur.
Adela Mas Morell
2n ESO Col.legi Sagrats Cors
