Va sonar el despertador. Un altre dia aixecant-se a les sis del matí. Fosca negra i, com no, un altre dia de rutina. Es va aixecar del llit, es vestí i es va abocar al mirall per adonar-se’n que era el mateix home gris, de mitjana edat i de mirada apagada, que veia cada dia. Va agafar el maletí i va sortir al carrer, il·luminat per la tènue llum de les faroles, i es va dirigir cap a l’estació per agafar el tren de cada dia. Fent el mateix camí de cada dia, repetint els mateixos gestos i expressions. Va comprar el bitllet i va pujar al ferrocarril. Es va asseure al mateix lloc de sempre i es va disposar a esperar al revisador mentre el tren anava trontollant una vegada i una altra.
 
Va mirar el rellotge, eren les sis i vint-i-set minuts quan va entrar al túnel llarg. De sobte un sotrac el va fer caure del seu seient i quan es va aixecar va veure un home assegut al seu seient. No sabia d’on havia sortit ja que estava sol al vagó. Es va adonar que l’home assegut tenia una certa semblança a ell i això el va desconcertar. Va provar de parlar amb ell però no obtenia cap mena de resposta. Era com si no el veies ni el sentís. Es va fixar més i de sobte alguna cosa li va fer intuir que aquell home era un fill seu, però alguna cosa no anava bé, aquell home tenia la mirada trista, sense esperances, els seus ulls semblaven un pou sense fons que transmetien soledat i monotonia. El temps anava passant i el ferrocarril va arribar al seu destí. Ell va seguir al seu suposat fill que anava amb un maletí molt semblant al que duia ell. El seu descendent es dirigia amb pas abatut i cansat cap al  bar que ell sempre freqüentava. Va prendre un cafè i va pagar. El fill va reprendre el  pas dirigint-se cap a la seva feina, que era la mateixa feina avorrida que la del seu pare. Va pujar les escales una a una. En arribar a dalt es va asseure a la seva cadira i va començar a treballar. El seu cap va tardar poc en venir a escridassar al seu fill sobre l’inútil que era… El pare ho contemplava tot sentint-se impotent, ja que no podia fer res. El cap del seu fill  l’amenaçava amb deixar-lo sense feina i per la cara que feia el seu fill ell va suposar que no era la primera vegada que l’escridassava i que no seria l’última. En aquell moment el pare va dir basta, no suportaria que humiliessin més al seu fill. Va anar caminant furtivament cap el cap  de secció però amb la mala sort que va ensopegar i va sentir com queia, queia i no s’aturava de caure.

De sobte va obrir els ulls i va quedar completament desconcertat. Estava al tren, tombat a terra, es va aixecar ràpidament i va mirar estranyat al seu voltant… no hi havia ningú i era tot fosc. De cop i volta una llum blanca el va encegar, havien sortit del túnel, va mirar el rellotge i eren les sis i vint-i-set, aparentment el temps no havia passat.

Es va quedar pensant amb el que havia passat, no acabava d’entendre-ho, va tornar a veure el seu fill escridassat pel seu cap i va decidir que no deixaria que el seu fill hagués de tenir una vida com la seva, grisa i monòtona. Va decidir que canviaria el futur.

Per això primer de tot havia de canviar la seva vida, donar-li un sentit per el qual poder viure. El ferrocarril va arribar al seu destí aparentment com tots els altres dies, però aquell dia era especial. Va baixar del vagó, va posar els peus a terra firmament, va respirar l’aire fresc i va començar una nova vida.

Paula López Cortés
3r Sagrats Cors