Feia molt temps que no llegia un llibre que m’estirés tant, com la falsa crònica de Palma de José Carlos Llop, i dic falsa no perquè no pensi que els seus records siguin verídics, sinó per què la veritat absoluta de les ciutats no pot existir en tant que cada humà la sent d’una manera diferent.

El que sí puc dir, i no és critica literària, jo no en sé de criticar les coses que m’agraden, és que ja no tornaré a veure mai més Palma de la mateixa manera.

El primer record que tenc de Palma és un col·legi què es situava al final del Passeig de Mallorca. Tenia, segons el meu record, una reixa metàl.lica, i el pati era tot gris. Quan el vaig veure vaig pensar que semblava una presó, però evidentment no ho era, perquè hi havia nins jugant a la pilota. Era l’any 1996.

Les meves excursions a Ciutat, com solen dir els que no son d’allà, sempre han estat com observadora i excursionista. Gran part de la seva historia submergida m’era totalment desconeguda, encara que n’havia llegit qualque episodi per aquí o per allà.

Palma en particular i Mallorca en general, tenen aquest encant natural de ser misterioses, i sempre en descobreixes de noves hi caminis cada dia pels carrers i parlis amb la seva gent.

També és cert que parla de capítols que jo no puc recordar pel simple fet de no ser-hi i de ni tan sols haver nascut encara. Tot i així, aquesta lectura m’ha deixat com estomacada, és à dir, com si m’haguessin donat un cop de puny a l’estómac. Sé que tardaré estona en digerir-la. Ha despertat en mi molts dubtes i sentiments que ara em superen. No tant pel que diu, ni com ho diu, sinó en l’efecte que les seves paraules provoquen en mi que n’he estat lectora.

M’he demanat si jo podria escriure un llibre així sobre la ciutat on vaig néixer Figueres, i certament puc respondre’m a mi mateixa amb una negativa. Sóc massa nòmada tan física com culturalment com per poder ser observadora d’una única ciutat i menys encara fer-la el centre del meu món. En tot cas n’hauria d’inventar una que no té cap fonament físic o utilitzar-ne una de ben cosmopolita com Nova York, Londres o París.

Tampoc podria descriure’n la seva gent, no els conec ni de lluny ni d’aprop, sempre he viscut a distància de tot allò que brilla i fa soroll, m’atabala. I la gent que conec no és la mena de gent que li agrada ser retratada en un llibre.

Però ell que juga amb records seus, records no viscuts i records d’altres, fa un melting-pot amb el que si puc identificar-me. No sé si a tots els seus lectors els semblarà el mateix, el que si puc és recomanar-ne la lectura.