Si pel vell tango argentí “vint anys no són res”, cent anys si és alguna cosa, i molt, si es tracta del nostre Ferrocarril, del seu ininterromput servei i de la seva importància per a la vall.

En una interessant entrevista a l’actual president del Ferrocarril, publicada en aquest periòdic el 4 de març de 2011 es llegeix que, amb una nòmina de cent treballadors, el ferrocarril és l’empresa més importnat de la ciutat.

Quin orgull que sentiria don Jeroni Estades i don Pedro Alcover al comprovar que, quasi cent anys després, el fruit dels seus vespres sense dormir segueix creuant zones de singular bellesa i prestant un servei que no pot ser substituït amb o per res. També aplaudirien les millores que s’estan realitzant a les infrastructures, en compliment dels termes de la renovació de la concessió.

Però llegint els diaris d’ahir i d’avui, creiem que a don Jeroni li preocuparien alguns símptomes actuals que no presagien un bon futur pel Ferrocaril i per a la vall. Es tracta de l’ambigüitat dels conceptes que avui es manegen, i l’absència de correspondència entre les paraules i les accions concretes.

S’empren molt els conceptes “vocació turística” i “cultural” associats al Ferrocarril La “vocació turística” no és nova a Mallorca: Ninguna illa Mediterrània té l’atractiu que té la nostra. Ja el 1893 don Jeroni va concebre un tren “turístic” i de fer va aconseguir una concessió per a un recorregut, passant per Deià i Valldemosa, que encara avui seria impossible de construir.

Però al obtenir la renovació de la concessió per cinquanta anys, segons la LOTT i el ROTT, el Ferrocarril no va ser reclassificat com a “turístic” a l’estil dels que administra FEVE i tampoc a l’estil que l’empresa avui cerca imposar. (Si estam en un errada, pregam al consell d’administració que publiqui el corresponent article de la Resolució de Renovació i la seva inscripció en el Registre Mercantil).

El que preocuparia a don Jeroni és el que la pàgina web oficial del Ferrocarril (i la propaganda a les estacions) revela: que tota propaganda està planejada clarament per al viatger molt adinerat, sobretot estranger, i majoritàriament per a benefici de Vall de Sóller Services, S.L. (del que el Ferrocarril es beneficia només en part, i la majoria dels seus viatgers creua la vall en tramvia sense prendre un cafè ni un gelat). No es mencionen ni els abonaments personalitzats, ni la targeta de resident ni ofertes especials per a col.legis o grups especials.

I això enllaça amb el terme “cultural”, també molt emprat en relació amb el Ferrocarril Aquest terme només pareix referir-se a Can Prunera (i al que s’exposa de forma gratuïta a les estacions de Palma i Sóller). Però si hi ha un lloc a Mallorca que té una asombrosa i inmensa oferta cultural és la vall de Sóller. Essent així, per què l’empresa no la té en compte tant per a visitants estrangers com per a nacionals i locals? “Cultura” és només la pintura i l’escultura a Can Prunera? Què hi ha de la ciència, la flora, la fauna, els oficis, la navegació, l’arquitectura, la tecnologia, la història, les tradicions, la música? Per què mai es menciona el Ferrocarril a les moltes activitats culturals, així com en estudis de tot tipus que es duen a terme a la nostra vall? Per què la Universitat ignora el Tren de Sóller? Per què el tema del Tren de Sóller pareix ser tabú, tema prohibit o ignorat per tants grups d’estudi i per a les autoritats? Per què són els usuaris els que han de promocionar el tren en els col.legis i instituts de l’illa davant el silenci absolut de l’empresa?

Encara respectant totalment la seva condició d’empresa privada, és una socitat anònima que sempre ha funcionat sota una concessió administravia de servei públic, i davant tot està operat i emprat per éssers humans vius -no robots- i a ells es deu.

I si com es llegeix a l’entrevista mencionada, el Ferrocarril duu un milió de persones en època de crisi, això indica que són part de la vida activa de la vall, no només pel que fa a la seva significació econòmica, sinó pel que fa a la seva influència humana.

Don Jeroni comprendria que el tren no transporti mercaderies com en els seus orígens, però desaprovaria la desconexió del tren amb activitats vitals per a la vall, la desídia cap als residents de l’illa, la palpable manca de promoció de totes les possibilitats d’explotació del tren, sobretot a l’hivern, i els canvis en els horaris derivats d’aquesta manca de promoció.

El que duu inevitablement als treballadors i la seva inseguretat laboral: possible reducció de jornada per als fixes i un agument de “fixes-discontinus” que suposa un problema en les relacions laborals que s’anomenen armonioses. Té això solució? Sí. Per una banda, unió dels treballadors amb informació correcta. Per altra banda, els habitants de la vall han de treure -a totes les seves reunions del tipus que siguin- sense temor, amb coneixement, amb sugeriments clars i específics, el tema del tren, la seva promoció i funcionament els dotze mesos de l’any en l’horari consolidat, amb un període molt breu i controlat per a les reparacions.

Des del total respecte a l’empresa i a la legalitat, fer-li veure que el parlar amb precisió, i ampliar la visió i el mercat, és per a benefici tant de l’empresa com de la vall.

Aquesta era la visió de don Jeroni Estades.