Sovint passa que el que havia de ser una activitat quotidiana es converteix en un moment excepcional que no només ens distreu del quefer diari sinó que alhora ens retrotreu a una època -ja llunyana en el temps- que provoca una allau de sensacions i sentiments difícilment oblidables.

Això és el que passa quan endreçant algun racó de casa nostra ens topam amb una capsa vella plena de fotografies que en observar-les amb deteniment ens porten a un passat quotidià que posa sobre la taula alguns costums -com el de visitar la platja i el Port de Sóller- que tot i encara ser ben vius en l’actualitat ens fan present com era la vida en aquella època en un sentit molt ampli: paisatge, moda, edificacions, etcètera.

Això és precisament el que em passà quan un conegut em passà algunes fotos familiars -ell prefereix que el seu nom romangui en l’anonimat- que tenien el Port de Sóller i les activitats que s’hi podien dur a terme fa gairebé un segle. Les fotos que podeu observar pertanyen a dues etapes diferents: una primera, anterior a la Guerra Civil; i una segona, ja ben entrada la dècada dels anys cinquanta.

Banys de mar

Tant en unes fotos com en les altres destaca la visió d’un port escassament urbanitzat -per no dir gairebé sense urbanitzar- on els petits molls de fusta i les casetes a la vorera de la mar són els principals atractius d’una platja gairebé verge on la gent solia acudir per realitzar els coneguts com “banys de mar”. Cal destacar però que en les fotos que pertanyen a la dècada de 1920 i 1930 se solen observar imatges amb poca gent, fet que posa de manifest la manca d’una societat turistitzada on l’anada a la mar era un fet usual però no diari; en comparació a les de la dècada de finals dels cinquanta on les platges comencen a presentar un aspecte més semblant a l’actual -fora massificacions, és cert- on ja hi ha grups d’amics i camarades que gaudeixen de la platja en comunitat.

Les que són dels anys vint presenten igualment una moda força desinhibida pel que seria la moral predominant a partir del 1939 i sobretot els anys quaranta i cinquanta; pel que fa la moda de finals dels cinquanta ja es comença a intuir la presencia d’un món en ascens: el turisme.

Convé destacar també la manca d’embarcacions enmig de la badia, la qual cosa crea una sensació de pau i amplitud; una imatge que es contraposa frontalment amb l’actual on els iots i vaixells impedeixen obtenir una panoràmica sense la seva omnipresent presència. En les fotos antigues únicament s’observen algunes embarcacions lligades als molls i relacionades únicament amb el món de la pesca.

Turistes

Destaca especialment l’absència de turistes en les fotos de la dècada de 1930, moment en què el “boom “ turístic encara no havia eclosionat i on els turistes encara eren una “rara avis” que no havia ni condicionat ni influït sobre la mentalitat mallorquina d’una manera especial.

Crida l’atenció en les fotos dels anys cinquanta, l’inici d’una incipient infraestructura hotelera on ja es poden observar algunes construccions a la zona d’Es Través, així com la presència de més gent a les platges.

L’arribada dels turistes s’inicià de forma massiva ja en la dècada dels seixanta i es consolidà al llarg de la dels setanta. Tant fou així, que la figura del “turista” en aquella època era viscuda com la presència d’un amic que venia a gaudir del nostre clima i a deixar bona part dels seus estalvis a casa nostra: de fet, foren -i encara són- moltes les famílies que en aquella etapa establiren uns lligams afectius amb famílies de la vall que encara existeixen avui en dia. Bona prova d’això són la infinitat de fotos existents a Sóller -i al Port, evidentment- on hi ha imatges de famílies de sollerics i turistes agermanats en una instantània que posa de manifest no només l’amistat entre ambdues famílies sinó també la quotidianitat d’anar al port a fer una bona nedada conjunta.

Ben al contrari al que passa avui en dia, antany la figura del turista comptava en aquella etapa amb una consideració positiva: el turista era un personatge que aportava riquesa al territori però que alhora s’interessava per la nostra idiosincràsia, paisatge, tranquil·litat i que respectava els usos de la nostra comunitat -sempre en línies generals- per la qual cosa la seva consideració era valorada molt positivament, també pel que comportava d’obertura de costums i d’idees provinents de països més avançats que no el nostre.

Molt diferent és la consideració actual on l’arribada massiva de turistes és vista de manera invasiva per bona part dels residents que senten envaïda la seva intimitat per una allau de gent que ni s’interessa pel seu benestar i tranquil·litat i que es mou a base de telèfons mòbils i ubicacions electròniques sense posar en valor el que la nostra societat i cultura els pugui aportar.

Sigui com sigui, l’observació de les imatges del passat sí que ens porta a un univers -pràcticament perdut- on la calma, la tranquil·litat i el nostre peculiar caràcter han estat substituïts per una societat sumida en un moviment constant i fortament manipulada on el tarannà que encisà a personalitats com Russinyol, Graves o Cela s’ha convertit en l’actualitat en un vertader “paradís perdut”.