Els fars són construccions destinades a servir d’ajuda a la navegació marítima, però també han tengut i tenen una atracció màgica per al visitant degut a la seva ubicació en llocs solitaris i abruptes de la costa. Abruptes, perquè l’alçada de la torre es troba condicionada per l’abast necessari per a la llum, així com per l’elevació de l’emplaçament on se situa. La construcció dels fars de l’estat espanyol segueix, en general, les directrius marcades per l’art neoclàssic de línies sòbries. El far del Cap Gros de Muleta està format per dues parts diferenciades: una torre i una planta rectangular.

La torre és de base circular i consta de cinc cossos cilíndrics amb una petita obertura a cada un, que van disminuint el diàmetre segons l’altura. Té una alçada de 22 metres i allotja el mecanisme òptic –la llanterna- a la cambra superior, que està envidrada. Els dos cossos superiors tenen un passadís de circumvalació protegit per una cornisa i una barana de ferro.

L’habitatge del tècnic és de planta rectangular, amb la coberta de teula vermella a doble vessant, està emblanquinat exteriorment i té quatre cornises de color vermell. En aquesta casa, a banda de l’habitacle, s’hi troba la sala de màquines, el despatx, el taller i el magatzem.

Aquest far actualment està en servei i actua com a farola de senyals per a la navegació. La llanterna està situada a 120 metres sobre el nivell de la mar i emet una llum blanca visible a divuit milles de distància, que llambreja tres cops cada quinze segons.

El far està situat en un lloc privilegiat des del punt de vista paisatgístic. Des del seu entorn s’obté una esplèndida vista sobre el nucli del Port, les torres Picada i Na Seca, la Coma del Port i el Puig Major. Devora el far hi ha el refugi de Muleta, instal.lat a l’edifici que antigament va ser Estació Radiotelegràfica (1912), ara formant part de la Ruta de la Pedra en Sec.

El far del cap Gros és el far més antic de Mallorca, al dir de l’Arxiduc Lluís Salvador, ja que la seva construcció començà el 1842 en base a un projecte de Llorenç Abrines i no s’acabà fins el 1850. L’edifici va ser construït per garantir la seguretat dels vaixells que feien recalada al Port de Sóller que, a l’època, era un important punt de sortida de nombroses mercaderies, especialment els cítrics. De totes maneres, no va entrar en funcionament fins l’any 1859 quan l’Ajuntament va decidir traspassar-lo a l’Estat perquè hi instal.làs el mecanisme de la llanterna. Aleshores quedà integrat a la xarxa de fars estatals i el Cuerpo de Obras Públicas es va fer càrrec del manteniment de l’edifici.

El far va ser modificat el 1870 d’acord amb un projecte de l’enginyer Llorenç Abrines, que li afegí una segona torreta. Paralel.lament, se’l dotà d’una moderna llanterna construïda a La Maquinista Valenciana.

Il.luminació costanera

La il·luminació de les costes va començar veritablement amb l’Edat Moderna. A partir del segle XVIII es varen incrementar les relacions comercials entre els estats i el tràfic marítim va créixer, amb el que no només es va fer necessari tenir llums de recalada en els ports més importants, sinó que va ser necessari senyalitzar també la costa i els perills existents com esculls o baixos. Anglaterra era el país que contava en aquests moments amb més fars, ja que cobrava arbitris als bucs que recalaven en els seus ports i emprava els diners recaptats a mantenir els fars existents i construir uns altres assajant noves tecnologies.

Seguien en nivell d’il·luminació les costes franceses i les de les colònies americanes. L’enllumenat de la resta d’Europa i de la resta del món, realment no existia. En la segona meitat del segle XIX l’impuls a la construcció de fars va ser definitiu per la possibilitat d’usar nous materials i noves fonts d’energia. A Espanya es va constituir el 1842 la Comissió Permanent de Fars i el 1847 es va aprovar el primer Pla d’Enllumenat Marítim de les costes espanyoles del que procedeixen la major part dels fars que avui existeixen en el nostre país. Al costat dels tradicionals fars de d’obra varen sorgir els fars metàl.lics molt més lleugers com els del delta de l’Ebre, Buda o El Fangar. També és notable per les seves dimensions el de Cap de Pals que va albergar l’Escola de Torreros o els de Chipiona i Trafalgar.