Si féreu l’exercici que vos vaig proposar de llegir el capítol XII de la Carta als de Corint, els onze primers versets ens parlen dels dons de l’Esperit. És a dir, que per molta “humilitat” que tenguem, tots hem rebut de Déu uns dons. I ens diu Sant Pau (v7) “les manifestacions particulars de l’Esperit es donen a cada un pel bé comú”.

La tercera característica de la humilitat és el buidar-se d’un mateix. Tot allò que has rebut has de ser capaç, en la mesura que se’t va manifestant, de no utilitzar-ho en benefici particular, ja que és “pel bé comú”. Moltes vegades els nostres dons ens serveixen per treure profit propi. Això desdiria del que Sant Pau ens presenta en aquest capítol.
I aquesta és la quarta característica de la humilitat: saber posar els nostres dons al servei dels altres, al bé dels altres o al bé comú.

Moltes vegades, com deia la setmana passada, ens caracteritzam d’una falsa, o hipòcrita humilitat. A vegades, amb les ganes de negar-nos a nosaltres mateixos, no executam els dons que Déu ens ha donat. I és que Déu no ens fa un do per a benefici propi, sinó perquè els altres se’n puguin servir.

Una manera de pensar o fins i tot d’actuar potser: jo podria saber fer tal cosa (do), però per humilitat no diré que ho sé fer, perquè no pareixi que vull ser més que un altre. Hipócrita. Digueu, posa’t al mig, arrisca’t . “L’ull no pot dir a la mà no et necessit” (v21). Ningú és imprescindible, però tothom és necessari. Per altra part quan alguna vegada t’has manifestat com a capacitat per fer tal cosa, t’acusen de manca d’humilitat: en que quedam? Així de dura és la vida. Crec que per això és bo que sapiguem mirar un poc a dins el Nou Testament perquè ens ajudarà a esbrinar bé, el sentit de les coses.

Crec que els cristians ens hem acomodat i ens hem tornat inactius, m’imagin que per comoditat i no per una falsa humilitat. Diu un sant dels nostres dies: Fugim de la falsa humilitat que s’anomena comoditat. Però ja veis, la manera de ser humils no és acalar el cap i no dir res, (=negar-nos) sinó que la humilitat ens empeny (com altres virtuts) a sortir del nostre amagatall i fer que les nostres comunitats cristianes siguin un poc més actives. Ho seran? Dependrà de la nostra humilitat?

Vull acabar amb aquesta dita de Sant Agustí: “La humilitat és molt estranya. Quan te creus haver-la aconseguida, és que ja no la tens”.

PD: Un camí que no s’acaba mai. Un peix que es menja la coa.