Estimades solleriques; estimats sollerics,
El meu nom és Antoni Vicens i soc aficionat a la pesca submarina i un clar defensor, a priori, de la Reserva marina plantejada a l’entorn de S’Illeta. Si has llegit fins aquí, tot i l’opinió que tinguis configurada al respecte, per favor, continua. Se que per ventura la meva veu no et faci canviar d’opinió i comprenc les raons d’un i d’altre bàndol, però vull donar una visió objectiva del que és planteja a S’Illeta. De la seva importància i representació.
Quan el biòleg Enric Sala plantejava fa uns anys la necessitat d’una “Revolució Oceànica” que aglutines a tota la societat, no vaig més que riure. Vaig imaginar una utòpica “racionalització” de la pesca i la protecció del medi marí duta a terme per una forta iniciativa civil i un sentit degà de responsabilitat ambiental. A dia d’ avui, aquella utopia de la que ell parlava, és la única esperança. I amb aquestes paraules no em vull fer l’ecologista ni que se’m tracti de conservador a ultrança. Vull, senzillament, començar digen que la situació a la mar, especialment la Mediterrània, és crítica. Hi ha tota una bateria de dades que ho treuen a la llum, però em centraré amb una. Un 90% de la biomassa pesquera amb la que contàvem a mitjan de segle XX està exhaurida. El que és el mateix, queda una desena part del que teníem als anys cinquanta. Poc a poc, hem anat deteriorant les nostres aigües a costa del nostre progrés, encadenant una adaptació a la baixa de la percepció del que és abundant, però anem per parts.
Encara son vius els testimonis de l’abundància. Un dels pescadors mítics del Port de Sóller, gran coneixedor de les aigües, pou de saviesa i millor persona, Biel Ferrà, m’ha fet partícip d’aquell esplet. Quan tinc temps m’aprop, amb mon pare, a veure’l. Sempre em te preparat un pot d’olives i alguna història, alguna senya o alguna dada d’un valor etnològic i oceanogràfic incalculables. I tot aquest material te, com a transfons comú, l’abundància. També es conserven a casa els àlbums de mon pare i el seu germà, amb grans pescades.
La Costa Nord era un bullir de vida. Les fotos, curiosament, van fent el salt del blanc i negre al color de forma inversa a l’abundància de captures. Així, als anys seixanta i setanta, quan l’extensió i l’esforç de la pesca, tant recreativa com comercial, creixia a la velocitat del progrés del país, l’abundor de les espècies minvava. Més progrés, menys abundància. No era ni bo ni dolent, era el preu a pagar per la millora de la tècnica i el benestar. Al anys vuitanta i noranta, el creixement de la pressió humana sobre el litoral, l’aparició de nous ports esportius i l’ampliació dels existents, així com la millora constant de l’esforç pesquer a nivell recreatiu i professional, fan que les primeres alarmes comencin a sonar.
Espècies que eren relativament abundants, com l’Ecorball (Sciaena umbra) o l’Anfós (Epinephelus marginatus) és fan menys comunes o, fins i tot, rares. D’altres, en canvi, com el Serrà (Serranus cabrilla) o la Vaca (Serranus scriba) pareixen no ressentir-se tant. Això ens dona dues idees. En primer lloc, que les espècies noten el nostre impacte pesquer i, en segon lloc, que el noten de forma diferent. Desbrollem un poc més aquestes dues idees.
Com he dit abans, un descens amb l’abundància pot ésser que no sigui ni bo ni dolent, amb el sentit de que no te perquè anar lligat a una “sobreexplotació” i, per tant, un perill per a la supervivència de l’espècie en concret. Moltes persones i conservacionistes creuen que si una espècie perd un nivell d’abundància inicial aquesta s’ha de considerar “sobreexplotada”. És totalment cert que un nivell de pesca significatiu fa que l’equilibri de la població baixi, estabilitzant-se a un altre punt. És a dir, perquè s’entengui millor, els comentaris com “això ja no és lo que era” o “està pelat” tenen la seva única justificació amb l’abundància de peixos -que fa que sigui més difícil la seva captura o observació- , però no implica necessàriament que res més canviï. La resta de coses avinents a l’espècie és pot mantenir igual, essent garantida la seva supervivència.
A la Facultat el símil que sempre ens posaven era el de una gran coca. Una coca composta per 6 bocins i que mai pot baixar dels 3. Mentre en quedin 3, amb més o menys abundància, l’espècie és pot mantenir, tornant a produir nous bocins que podem menjar sense por a posar en perill a l’espècie. Ara bé, si superem la línia, i la coca baixa als 2 bocins, és probable que l’espècie acabi per desaparèixer o tingui sèries dificultats per recuperar-se. No obstant això, el comportament no serà igual per cada espècie.
Així, si seguim desenvolupant el símil de la coca, hi haurà espècies sotmeses a explotació pesquera on, si superem els tres bocins que dèiem que feien de límit, i ens quedem, per exemple, amb dos, podran recuperar-se amb el temps i, sempre, disminuint la pesca. D’altres, en canvi, si pesquem fins que ens quedin un nombre d’exemplars de dos bocins, ja no es podran recuperar i l’espècie tendirà, inevitablement, a l’extinció. Així, i com a conclusió d’aquestes dues primeres idees, podem dir que cada espècie és diferent i que, per exemple, no té la mateixa importància, des del punt de vista ecològic, agafar un cove de Serrans que un Anfós.
(Continuarà)
