Després d’una victòria d’infart, més in extremis impossible, del Barça front el Chelsea a les semifinals de la Champions, en Jaume va partir a dormir, va aclucar els ulls i no els va tornar a obrir pus.

En una època en que els camps de futbol de Mallorca eren de terra, pedregosos, mal anivellats, sense aigua calenta a les dutxes, i moltes mancances més que es faria pesat d’enumerar en comparació als equipaments actuals, en Jaume va ser el nostre entrenador.

Una etapa en la qual el futbol base de Sóller eren en Jaume “Polla”, en Biel “Carabassa”, en Miquel Puig, n’Àlvaro Hernández, en Toni “de sa Rieju” i una vintena de joves amb unes ganes immenses de vestir-nos de futbolista i de córrer darrere una pilota en un camp de futbol.

Ens posàvem a les ordres d’en Jaume al.lots que començàvem a tenir quatre pèls per davall el nas, que just havíem pegat xuts pels carrers de Sóller, molts no sabíem què era un orsai ni una falta indirecta -n’hi ha que encara avui no ho saben-, desconeixíem tant el futbol com la vida.

En Jaume, a força de consells, de vatues i d’escridassades, ens va ensenyar les regles del joc i les regles del carrer. I tot això ho va fer no solament sense cobrar un duro, sinó molt de cops havent-se de gratar la butxaca perquè tots els seus jugadors sortíssim al camp amb un equipatge digne. Penjava la llista de convocats per al partit del diumenge a la seu social del club: el Círculo Sollerense. Durant un temps ho va fer al “Chez Boga”, un bar de s’Arraval que regentava el també traspassat Tomàs Fuster “Tofuga”, que tantes cròniques del nostre equip va escriure per al setmanari “Sóller”.

Les seves armes com a entrenador eren una fèrria disciplina: cada jugador havia de mantenir la posició en el camp i fora del camp -encara recordam les voltes pel Port que feia amb aquell Seat 127 verd durant les nits dels dissabtes per caçar els qui, infringint les seves ordres, sortien de bauxa-, entrenaments durs -sota la seva batuta férem més voltes al camp que un ase en una sínia-, i esforç ingent a l’hora de competir. Amb en Jaume les carències tècniques se’t disculpaven, però si no suaves la samarreta tenies un lloc assegurat a la banqueta. “Onze Pastilles vull”, solia repetir en referència a la lluita incansable que imprimia al seu joc el nostre company Jaume Timoner “Pastilla”.

En Jaume “Polla” era un home senzill i senzilles eren les seves tàctiques. Alguns pics es resumien tot dient, si havíem guanyat el diumenge anterior: “Al.lots, com diumenge passat!” Hi ha qui conta que una vegada abans de sortir al camp en Jaume va donar aquesta consigna: “Al.lots, com diumenge passat!”, i que un jugador va aixecar la mà i va dir: “Jaume, si diumenge passat vàrem perdre”.

Els qui tenguérem el privilegi de conèixer-lo a fons sabem que el seu gran cos estotjava un gran cor: generós, sacrificat, valent, amic dels seus amics.

Des d’aquí el nostre més sentit condol a la seva esposa i als seus fills.

Jaume, sempre estaràs en el nostre record, especialment en els nostres sopars anuals de Ca n’Antuna, el restaurant que elegires per celebrar les nostres trobades, sopars que no deixarem de fer perquè sabem que aquesta era la teva voluntat: continuar aquestes trobades quan tu no hi fossis.