Benvolgudes i benvolguts,
Estic ple de goig de tornar-me a dreçar a vosaltres i contar-vos algunes coses. Una cosa em va cridar l’atenció fa uns dies i fou la celebració del desè aniversari del servei militar obligatori. Aquí per celebrar i penjar-se medalles fan qualsevol cosa. No de bades, jo crec que llevar el servei militar, o una part, fou un error. S’imposava una mena de disciplina que et feia entendre que les coses a la vida no són fàcils, i que un homenet que no feia l’alçada d’un ca assegut, no sabia ni sumar ni restar, però amb un galons posats, et feia tornar tant petit com volia i si feies el “xulet”, et quedaves el temps que fes falta a la caserna sense sortir. Avui, a molta la gent li manca de veritat aquesta disciplina que molts no entenen però que algun dia enyorarem. No parlo de fer 15 mesos o 2 anys però 3 mesos d’instrucció, ja aniria bé. Ja sé que és molt discutible i que pensareu que som un fatxa… M’en fot. Estorjau aquest article i ja en tornarem a parlar.
Jo vaig fer el servei militar voluntari a aviació i em va servir, al manco, per saber que la disciplina (pels soldats) hi era, per la resta, els professionals, rialles.
Vaig estar destinat primer a Son Sant Joan i després al Puig Major. He de dir que la instrucció fou un temps de crits, renou, Déus i Maries Santíssimes amb suades incloses. Bons companys però cap de militar professional que valgues la pena tret d’un que cantava una coral, un tinent, i jo a una altra i per això vaig rebre manco. Al Puig Major, fou una altra història. Vaig topar-me amb grans amics no professionals i també grans amics fins a dia d’avui. Eren grans professionals i millors persones: aleshores, Capità Joan Oliver, Capità Manuel Marco, Tinent Julián Alfaro, Capità Pepe Rosselló, Tienent Torres i molt poca cosa més. Molts dels altres prefereixo ni anomenar-los. Gent que avui en dia encara circulen pel carrer i no han dit mai bon dia a cap solleric. Val més així. Altres amb la tassa de ginebra a la mà l’estat espanyol els confiava la seguretat dels nostres país, Mare dolça estimada del Sant Roser… Quin perill!!!
No vaig viure malament i de fet vaig engreixar 30 kilos en 15 mesos i vaig posar 10 centímetres d’espatlles. Era normal, jo era el caporal “furriel de policia” i a les 10 hores anava al pavelló de suboficials i el meu gran amic “Bielet”, una pare per jo, d’amagat em feia dos ous estrellats (tenia baix el colesterol). A les 12 hores duia un torn, el primer, al menjador a dinar i dinava amb ells perquè no dinessin tot sols, a les 13 hores hi duia el segon i tornava a dinar amb ells i a les 15 hores quan anava cap a Sóller, la meva mare, que es pensava que em mataven de fam, me tenia unes bones llesques preparades perquè no passàs gana. Això era lo més gran. Vaja quina vida. Cèntim, ni un, però vaig riure i viure de tot i molt.
Vaig compartir destí amb varis suboficials que cap d’ells ni entre tots en feien un de bo. Tant és així que el brigada que estava al front, no l’anomenaré per respecte i perquè m’han dit que ja ha passat a millor vida, cosa difícil perquè a la seva vida professional no en va fotre mai ni brot, pretenia que un número parell i un imparell donessin un número parell. Una universitat l’home. Aquesta discussió va durar dies i dies fins que el capità Marco es va adonar i amb un toc de saviesa, li explicà i ell va dir que ho havia entès. Na Rita sa pentinadora, no va entendre res perquè era una massa de ferrer. Més dur que una barra de cap. Mare meva quin “llosco”. Manco mal que no hi va haver cap guerra perquè amb aquestes figures, encara cercaríem les pistoles.
