Som imperfectes, ho hem d’assumir. O som perfectament dolents, és una altra possibilitat. Els religiosos l’anomenen humilitat o modèstia. Però tal vegada sigui només sentit comú.

Quan els humans traspassem la línia que la natura ens imposa, ens afrontem a la dura realitat. No provin de tirar-se d’un tercer pis, sense proteccions o agafaran consciència immediata del que vull dir.

Res no ens impedeix, tot i així, inventar tota mena de proteccions per contradir la natura, ens agrada molt fer això. Delirem, seguint el suposat. Inventem coixins per tirar-nos del tercer pis sense fer-nos mal, clar que els coixins arriba un moment que també es desgasten i llavors hem de posar un matalàs. Durant un temps el sistema ens funciona tan bé que els nostres familiars també volen saltar amb nosaltres, i és fantàstic tothom s’ho passa d’allò més bé contradient la natura. Poc desprès els amics també volen jugar. Llavors, els veïnats també s’hi apunten i és clar, tant saltar, tant saltar, el matalàs també es desgasta.

Pensem en que podria ésser més pràctic que un matalàs, al principi tots ens posem malalts perquè no volem reconèixer la nostra limitació, és molt desagradable veure’s al mirall. Finalment decidim reunir-nos tots plegats i trobar una solució conjunta per poder continuar saltant perquè era tan divertit i ara sense això ens avorrim poderosament.

I com som molt intel·ligents hem decidit que cadascú dura un matalàs de casa seva i així, cada vegada que un es desgasti massa, en prendrem un altre i anirem fent fins que en el món ja no existeixin matalassos. Però un dia, resulta que arribem al fatídic instant en què tot s’acaba, ens deprimim molt perquè se’ns acabarà la diversió definitivament. I decidim passar de tot i tirar-nos tots a la vegada damunt el darrer matalàs, i aconseguim fer un forat, llarg i ample com un cràter. I en caure, ens adonem que mai, però mai voldríem estar sotmesos a la llei de la natura, i al capdavall pensem que val més morir que continuar vivint sense la nostra dèria de saltar. Humilitat, l’ésser humà, no vol saber què vol dir.