El passat diumenge esdevingué trist i mancat d’alegria. Un bon home ens havia deixat. En Josep J. Rosselló havia canviat el patiment per prendre, com sempre havia fet, una camí distint, més còmode i, sobretot, amb noves esperances. Ens va deixar massa jove, això sí.

Podria contar mil històries viscudes amb en Josep, en “Cosé” com sempre li deia jo i al que ell responia anomenant-me “Kaime”. Les meves primeres passes dins el món del periodisme les vaig fer de la seva mà. Jo havia començat a fer col·laboracions al setmanari “Sóller” i un bon dia vaig rebre una trucada d’en Josep. No ens coneixíem de res, però havia sentit parlar de mi i havia llegit alguna cosa escrita meva i, segur, corregida per algú altre. Jo sí que el coneixia i admirava. Em va proposar incorporar-me a les files dels col·laboradors del “Diario de Mallorca” a les seves ordres, ja que ell aleshores era el cap de la secció de part forana.

Era, més o manco, l’any 1987. Jo em vaig sentir ple de goig i important. Un periodista de la talla d’en Josep Rosselló s’havia fixat en mi i m’havia incorporat al seu equip. Jo anava més inflat que un lleu amb ceba. El planter de companys del diari era d’enveja: Joan Riera, Javier Mato, José Jaume, Andreu Ferret, Matías Vallés i altres que s’incorporaren després: Tomeu Amengual, Felipe Armendáriz, Jordi Bayona…

Jo era un jovenell i passava gust d’anar a la redacció i viure i veure aquell ambient de gent culta i amb ganes de treballar, però sobretot d’ensenyar. Vaig aprendre els primers passos en aquella casa i recordo la primera lliçó que em va donar en Josep puntualitzant-me l’objectivitat i subjectivitat a l’hora de redactar. “Dins el text d’una noticia, el redactor mai no opina. Aquest és el punt, és un dels que distingeix un bon d’un mal periodista”, va afirmar el mestre. Mai no vaig oblidar aquella lliçó magistral assegut davant ell a la seva taula de la redacció. Era un mestre i els seus consells han estat sempre presents a les meves moltes col·laboracions periodístiques.

Seguint amb les meves dèries periodístiques, un grup d’amics engegàrem el projecte del setmanari “Veu de Sóller”: jo el vaig dirigir els primers anys i després en distintes etapes. Sempre vaig comptar amb el seu suport incondicional. Ell creia més en el projecte que nosaltres mateixos. De fet, recordo el dia que celebràrem el primer aniversari de la publicació. Ell va venir a passar la diada amb tots els que conformàvem l’equip humà d’aquella publicació primerenca que havia començat i que ningú no sabia com acabaria. Avui ja fa 22 anys d’això que vos parlo.

El temps va passar i ens distanciàrem professionalment però mai personalment. Parlàvem sovint o simplement ens enviàvem qualque missatge. Vaig passar hores de visita amb ell a l’hospital. Vàrem riure de valent i mai no vaig veure a la seva cara un mot de tristor ni d’angoixa. En Josep era en Josep i no n’hi havia cap altre. Una persona entranyable que trobarem a faltar tots, principalment jo.

Una forta abraçada a la seva família i amics. Descansa en pau Josep i, com sempre dèiem, a reveure.