Mayumi Sargent -33- és una virtuosa del violí que des de ben petita ha estat fortament lligada a la barriada de l’Horta on encara ara hi viu. Mayumi és filla d’un matrimoni de músics format per la pianista Rumiko Harada i el violinista Barry Sargent, per la qual cosa des d’infant ha tengut un estret contacte amb el món de la música.
Després d’haver cursat la Secundària a la vall, Mayumi decidí volar i iniciar una trajectòria musical que la va dur a Alemanya i Holanda, on va cursar estudis musicals de primer rang. Després d’aquesta etapa formativa inicià una carrera com a “freelance” -música per compte proP.- que l’ha duita a col·laborar amb prestigiosos artistes i orquestres d’arreu d’Europa.

Des de fa alguns anys col·labora tant amb Ensemble Tramuntana com amb Puracorda, oferint concerts arreu de l’illa.

Pregunta.- Ésser filla de músics condiciona a l’hora d’escollir el futur professional?
Resposta.- Supòs que depèn dels pares. Conec molts pares (amics dels meus) amb qui faig feina, que tenen fills de la meva edat i no són músics, ni n’han estudiat seriosament. També en conec que tots són músics. Cada família és un univers, amb les seves pròpies lleis de gravetat. A casa nostra sempre hem hagut de tocar, i et condiciona sigui d’una manera o de l’altre; val a dir que impartir classes als teus propis fills pot ser delicat (no sé si els altres ho han fet). Dels dos fills que tenen els meus pares, un és músic i l’altre programador.

P.- Va tenir dubtes a l’hora d’escollir carrera professional?R.- De petita volia ser superheroïna. Mon pare sempre em contava totes les injustícies que passaven al món, però clar, amb l’edat es va fer òbvia la impossibilitat de ser-ho. A l’institut vaig voler ser actriu (no se’m donà gaire bé), o directora i guionista de pel·lícules. M’encantava escriure, dibuixar, imaginar i dissenyar. Però de petita cada persona adulta em demanava davant dels meus pares què volia ser de gran; i jo -amb la pressió que sentia- sempre deia “violinista”. Tocar el violí per a mi és com respirar l’aire, menjar bé, prendre cafè o beure vi. És una cosa que necessit i forma part de la meva vida, però no tenia gens clar que ho volgués fer professionalment. Vaig anar a Alemanya a fer el Bachelor per fugir de Mallorca i no decebre els meus pares, i quan vaig arribar-hi em varen néixer encara més dubtes, veient tots aquells joves exageradament enamorats dels seus instruments, que no feien vida fora d’ell ni sabien xerrar de res més. No només ho estudiaven per ser els millors al món, sinó també per compartir, xalar o descobrir. Jo no soc així ni mai seré així (per molt addicte a la feina que sigui). Vaig fer una pausa de dos mesos (de fet vaig dedicar aquest temps a escriure un curtmetratge) i vaig trobar a faltar la música, el meu violí. En tornar i amb els mesos i anys després va acabar essent meu. Ara no sabria què més fer. Tenc altres coses que m’encanten i necessit fer, però no per dedicar-m’hi. Crec que tenc molta sort de fer feina d’alguna cosa que -de fet- m’encanta, m’enamora, m’inspira, m’apassiona i -a més- se’m dona bé.

P.- Què recorda de quan vivia a l’Horta de nina? Què li agradava o li agrada de viure-hi?R.- Honestament Mallorca i Sóller, de petita, no han estat gaire agradables, ni em duen molts bons records. Vaig sofrir molt de bullying a l’escola per ser una de les poques (per no dir l’única) mig asiàtica, per la qual cosa se’n reien de mi i me deien “xina”. Tenir ses notes més altes de la classe (juntament a dos altres mig forasters) tampoc ajudava, ja que això significava que érem “empollons” per molt que no estudiàssim (sinó senzillament escoltàvem a classe). Molts anys vaig intentar encaixar, i quan era adolescent me’n vaig cansar. Al mateix temps, com a adolescent, sortir per Sóller també era un poc “avorrit” tenint en compte les possibilitats que hi hauria hagut a Palma. Tot i això he fet molt bons amics que me duraran esper que per vida, ja que ens coneixem dels 3 anys; n’hi ha alguns que els vaig conèixer més tard, tots “mig” forasters de qualque manera: som sollerics i ens entenem i acceptam, i el nostre vincle segueix tant fort o més que quan érem nins. Hi ha sollerics i sobretot bunyolins que ens han volgut incloure, però de qualque manera s’acaba notant la diferència… i això que xerram de Sóller, a Mallorca! El món és tan gran, però crec que mai he notat que sigui tant petit com aquí.

D’altra banda, durant la pandèmia va ser la primera vegada que vaig passar molts de mesos aquí de nou d’ençà dels 18, i va ser la primera vegada que vaig tenir la sensació que podria tornar i viure-hi. M’imaginava a Palma, però darrerament m’agrada molt més el silenci i la calma, i Sóller combina una mica de tots dos mons. Clar imagín que depèn d’on viu cadascú: a casa dels meus pares, de vespre, sempre s’escolta el silenci i l’ànima es tranquil·litza i puc respirar. Si vaig al Port, el so de les ones i l’olor a sal m’abracen, m’envolten i respir. Encara millor si l’arena mullada (de vespre) fa crec crec entre els dits dels peus. També m’agrada gaudir de la muntanya, on puc respirar a plaer i gaudir de la natura. L’ànima respira, a més de veure les coses i el món en altura, perspectiva i distància. Respirar sempre ve bé, i Mallorca me toca el cor de moltes formes, i és on puc respirar tranquil.la i relaxadament.

P.- Què va tenir d’especial el concert de dissabte passat que féreu a l’horta sota el títol “Duel de violins”?R.- La meitat del programa va ser música clàssica (Leclair i Halvorsen) i l’altra meitat de n’Alexey Igudesman: músiques del món amb un toc de comèdia. Va ser interessant xerrar amb el públic després del concert; et trobaves persones que no callaven sobre Halvorsen o Leclair i jo m’havia esperat que a tothom li fliparia Igudesman. És música fantàstica, i te’n rius, però no (!), hi havia gent que encara així preferia la música clàssica. I més interessant, moltíssimes cares conegudes que no havia vist en anys i se’n recordaven de mi de petita, de quan anava a Es Puig! Va ser un concert molt agradable, molt divertit, i tot un plaer poder compartir el centenari de l’església amb un públic tan simpàtic.

P.- Toca altres instruments? Quins?R.- El piano, però fa molts anys que no l’estudiï. Ja no hauria de dir que “el toc”. Encara m’agrada seure-m’hi i tocar, però si això, sobretot, me serveix per estudiar partitures generals de quartets de corda que no s’han enregistrat. Així puc sentir quines harmonies han de sonar més ràpidament que no asseguda mirant la partitura, imaginant-me cada veu per separat i conjuntament, i em dona l’excusa per estar al piano. De fet de petita (nadó), perquè em tranquil·litzés i dormís, em posaven davall del piano mentre ma mare estudiava i si deixava de tocar, plorava. Els primers records que tenc són d’anar de grapes fins arribar davall del piano on més fort se sentia, i descansar allà. Era l’espai on em sentia segura. Encara ara, si estic al llit i sent qualcú tocar el piano, em dona aquesta sensació, aquest record me duu de retorn a un altre temps.

P.- Què significa ser o fer de concertí?R.- El concertí és el violí principal (primer) de la secció dels primers violins, i és el responsable en una orquestra simfònica d’interpretar el que assenyala el director i fer entrar conjuntament tota l’orquestra. Si hi ha solos per a la secció, també serà el que els interpreti (això és aplicable per a tots els principals de cada secció) i, en general, és el responsable per decidir quins arcs (cap amunt o cap avall) es faran servir. En una orquestra de cambra (en general barroca o clàssica), on no sol haver-hi director, és qui dona les entrades i els finals. És el que -sense director- té la responsabilitat de liderar i inspirar. Si hi ha director, d’interpretar i assenyalar.

P.- És difícil poder viure de la música a la nostra comunitat?R.- Crec que a Mallorca, el que faig jo -freelance- és pràcticament impossible. Duc 14 anys vivint fora, creant-me un nom, creant-me connexions, etcètera. Ara que visc a Mallorca de nou, seguesc tenint tota aquella feina fora de Mallorca. Clar que hi ha concerts que ja no faré, o orquestres que ja no me cridaran perquè no pag imposts allà i els convé tenir músics que sí. Però moltíssima feina la mantenc a més de rebre’n més. Si hagués de viure només de tocar concerts amb la paga que hi ha a Mallorca, seria impossible. I es veu a Ensemble Tramuntana: tots els músics tenen feines fent classes, ja sigui a conservatoris, escoles de música o a escoles d’educació primària o secundària. Els que no tenen una feina fixa segueixen fent feina fora de Mallorca. Els meus amics a països del nord també tenen molts problemes. N’hi ha que arriben fàcilment, i altres que tenen una altra feina a temps parcial per poder arribar a final de mes. Però, a Mallorca, crec que seria pràcticament missió impossible.

P.- Què és per a vostè Ensemble Tramuntana?R.- Ensemble Tramuntana és un punt d’orgull molt gran per a mi. Molts pocs músics organitzen el seu propi festival, cicle de concerts, o fins i tot grups musicals, sense esmentar les subvencions a les que accedim, i tot el que implica (tant la feinada com els avantatges). És una oportunitat molt gran que se m’ha donat per tenir la sort que mon pare sigui músic i un dels pocs a qui agrada ser emprenedor. Ja ho vaig notar estudiant, que hi ha dos (generalitzant) tipus de músics intèrprets o instrumentistes: aquells a qui agrada crear i engegar el tren, i aquells que estan contents de pujar-hi una vegada que existeix i està engegat.

Tot s’ha de dir, també significa moltíssimes hores no pagades al portàtil fent feina, però al final m’estic donant feina a mi mateixa, que és un fet que molt poca gent pot dir fa. Cream els nostres projectes (torn a repetir, entre les nostres possibilitats), i això realment és un luxe: poder cuinar el que vols menjar és millor que no que et donin el que has de menjar; clar que duu més feina que si t’ho serveixen, però acabes dinant o sopant del que vols tu i no del que t’imposen els altres (que pot ser boníssim està clar, o no).

P.- Troba a faltar un circuit europeu més ampli per a la seva trajectòria musical?R.- Hi ha molts més músics que abans (quasi el doble de persones al món) i no molta més feina. Hi ha moltíssims músics molt bons dels que mai sentirem el nom. És molt difícil tenir molt d’èxit, reconeixement o facilitat. Per a cada plaça d’orquestra hi haurà 200 aspirants, com a mínim, dels quals tots són molt bons. És una vida molt dura. Es necessiten connexions, talent i sort. Al món en què estic jo, de música antiga i interpretació historicista, és molt recent que hi hagi audicions. En general trobes feina pel boca en boca i per tenir connexions. Però cada cop més es fan d’audicions, i també hi ha “acadèmies” on et paguen amb “experiència”: tristament, l’”experiència” no em paga el lloguer ni les factures.

P.- Què representa per a vostè formar part del jurat del concurs de joves intèrprets que Ensemble Tramuntana duu alguns anys organitzant?R.- Jo m’encarreg de la primera ronda, on el material s’envia de forma telemàtica. La idea és que si s’apunta moltíssima gent en triï un parell mallorquins perquè segueixin a la segona ronda (el jurat només té temps per escoltar X concursants). Tristament, o alegrement, en les quatre edicions que hem tengut, no s’ha donat el cas encara que hagi hagut de retallar aspirants. Enguany ho obrim fins als 23 anys (fins ara era fins als 18), i potser canviï i hagi de prendre decisions més dures. Seguim mantenint dues categories (14 a 18 anys, i 19 a 23), perquè no sigui massa fàcil ni difícil en ambdós casos. La música no hauria de ser un concurs. L’única raó perquè feim això és perquè mon pare té fantàstics records d’haver tocat de solista amb una orquestra de nin petit havent guanyat un concurs, i allò molt que el va motivar per tocar el violí i fer música. Clar que no podem acompanyar a tots els nins, i competir també potser una fantàstica motivació personal mentre no hi hagi mal enginy o una exagerada obsessió. A més, a certs guanyadors els convidam a tocar un projecte amb l’Ensemble Tramuntana i els introduïm en la idea de la interpretació historicista. Però, en realitat, amb aquest projecte hi perdem diners cada any: ho feim per als nins, per motivar-los i introduir-los una mica en la música antiga; però si seguim així, sense més ajuda, no sé quants d’anys més seguirà existint.

P.- Com veu el panorama solleric pel que fa a la música en general -clàssica, rock, popular-?R.- De la música rock i popular no en puc xerrar, però de la clàssica… difícil, la cosa està molt difícil. Sóller encara que sigui un gran poble, ciutat tècnicament, no té cap bona sala pública de concerts. Ni una. El Defensora ha col·lapsat i perdut els fons europeus. D’aquí que s’arregli… mon pare em diu mig rient que no serà durant la seva vida. Les Escolàpies, que és petit, havia de tenir les obres acabades l’any passat (encara no ho estan), i sabent com van les coses… qui sap quants d’anys més estarà fora de servei. Les esglésies que ens faciliten l’espai de bon cor, també demanen un pagament, un 20% de les entrades, que ens fa mal a l’hora de poder cobrir totes les despeses. El Museu de la Mar ens el deixen quan l’encarregat (per entusiasme i amabilitat) té disponibilitat per quedar-hi i tancar (a hores fora de la seva feina), un lloc guapíssim però on la majoria del nostre públic considerarà l’accessibilitat. El Casal de Cultura és també un lloc màgic, però només per a grups petits -una orquestra petita de cambra ja no hi cap-. A l’hora d’organitzar un concert a Sóller, sempre tornam a pensar, i on el feim? És un problema recurrent. A altres pobles venem concerts als ajuntaments cada any, ja siguin gratuïts o tenguin entrada reduïda. A Sóller? Només ens han contractat una vegada, i fa 2 anys, i per al programa alternatiu que feim de Beatles (també molt divertit, però no és música clàssica). No sé per què és així, no ho entenc. Pareix que hi ha més interès cultural, musical, a altres pobles de Mallorca, molt més petits i en principi imaginaria (encara que no en conec els detalls d’això) amb menys diners per distribuir, com ara Banyalbufar, Algaida, Estellencs o Búger que no a Sóller.

P.- Per què Sóller no compta amb un cicle de concerts de música clàssica com sí ho tenen Deià, Valldemossa o Pollença -a excepció del que s’organitza a finals d’estiu al Port-? Manca d’interès o de sensibilitat?R.- Em sorprèn i no ho entenc. El d’Associació Hotelera m’han dit que cobren 40 euros per entrada i duen gent de fora, no de l’illa. Nosaltres, Ensemble Tramuntana, vam començar poc després de la crisi econòmica del 2008/2009, amb la idea de donar feina als joves mallorquins, i aquesta segueix essent la idea; cobram 15 euros per entrada (quan ho organitzam nosaltres), i encara així a Sóller no hi ha gaire ajuda, encara que siguem sollerics, els organitzadors. A Deià va haver 3 anys que vam tenir un cicle de concerts pel qual ens donaven 10.000 euros cada any. Es va deixar de fer perquè l’ajuntament és molt petit i per molt que ho volguessin continuar, la feinada la carregava una persona (encantadora, però una sola persona) i no donava a l’abast (a part de la feinada que fèiem nosaltres burocràticament). I, com he dit abans, molts altres ajuntaments, encara que no ens donin un cicle de concerts, ens compren un concert o dos a l’any. Sóller és un dels pobles grans de Mallorca que no pareix dedicar part dels imposts a la cultura, en particular a la música clàssica, amb l’excusa (les poques vegades que ho hem discutit) que a la “gent no li interessa”. Realment això és una excusa que se sent a molt de pobles arreu de Mallorca i pel món, però també n’hi ha molts que s’interessen i hi dediquen una part del seu pressupost. En general, independentment de Mallorca o les Illes Balears, a Sóller, puc dir que hi ha una falta d’interès de part dels ajuntaments i del govern en música clàssica, a diferència dels països del nord d’Europa. Per què? Franco? No ho sé. Per altra banda hi ha la fantàstica tradició de la banda, i els fantàstics instrumentistes de vent, sobretot de València, que tenen bones carreres arreu d’Europa. De fet, són uns dels més coneguts estereotípicament per ser els millors. Però en general, crec que les arts i la cultura a Espanya no es respecten de la mateixa forma que al nord d’Europa (econòmicament tampoc). A Espanya (i a Grècia) tenc entès que el grau superior del conservatori no equival a un grau d’universitat (a diferència del nord d’Europa). Crec que el nord d’Europa ha entès abans el valor de la cultura (i la música clàssica) de cara a la societat.

P.- Quina importància dona al fet que Sóller compti amb una Escola de Música?R.- Crec que és molt important educar les persones ja ben de petites en la música. Es debat qui va arribar primer: si la paraula o el cant (música). Sigui quin sigui, no es tracta d’un luxe o un art elitista; la música és una de les primeres necessitats de l’ésser humà. A més, desenvolupa parts dels cervell que, si no, queden sense desenvolupar.

P.- Creu que els esdeveniments musicals poden servir per atraure un turisme de més qualitat?R.- Mon pare em conta que quan era “jove”, a Mallorca es feien els “concerts d’hivern”: la idea dels quals era atreure turisme durant l’hivern, i perquè s’interessassin en altres coses que no fossin platja i alcohol. Aquesta sèrie de concerts ja no existeix, molt menys la iniciativa. Crec al cent per cent que els esdeveniments culturals ajuden a atraure un altre tipus de turisme i és molt necessari a Mallorca. Germanwings, que ara es diu Eurowings, una companyia aèria feia propaganda per Mallorca amb jocs de paraules, que traduït no només perd la gràcia però en queda el significat: bàsicament, en tots ells, descrivien Mallorca com l’illa que no té cultura, ni res més que platja. Literalment, un d’aquests anuncis deia: Anstatt Bach hören, Meer sehen; que es tradueix per “a canvi d’escoltar Bach, per què no anar a la mar”. Aquest és el tipus de turisme que Mallorca ven. Quan em vaig mudar a Colònia, mil vegades em varen fer a conya de “però Mallorca és Alemanya, no Espanya” i “tu vas aprendre alemany a Mallorca, no?”. La millor pregunta, i de lluny, també perquè m’ho preguntaven de tot cor sense fer conya, va ser: però a Mallorca, hi viu gent?

P.- Avui divendres celebraran un concert al Museu de Sóller. Què li atreu de tocar en tan emblemàtic espai?
P.- És un espai màgic que ja vam tenir el plaer de gaudir l’any passat, amb el meu quartet, PuraCorda. La combinació de la història sollerica amb les exposicions d’art contemporànies crea una atmosfera molt especial, la qual s’intensifica al jardí interior i convida a que es creïn sons. És una atmosfera realment única i amb el silenci que es pot apreciar, ideal. Enguany estam molt il·lusionats de tornar-hi. Hem preparat un programa espectacular, de grans compositors desconeguts. Començam amb Max Bruch, Guillaume Lekeu,el compositor mallorquí Miquel Àngel Aguiló, de qui tocarem dues peces per treure’ns una mica de la melancolia belga. Aquí tendrem el plaer de convidar a l’escenari a un contrabaixista que sempre toca amb l’Ensemble Tramuntana, Pablo Moreno. Acabam a la nostra terra (on es basa el quartet) amb Henriette Bosmans. Una dona jueva, queer, nascuda i morta a Amsterdam. Malgrat totes les dificultats que va viure, el seu únic quartet de corda aporta molta llum, bellesa, esperança i ganes de viure.

P.- Per acabar, com té el calendari musical per a aquest estiu?
R.- Idò acab de tornar de Polònia, que és refrescant, de fer feina amb la Wroclaw Baroque Orchestra. Aquesta vegada hem anat de tour a altres pobles i he pogut veure més clarament la post-guerra que encara hi és ben present i increïblement interessant. Aquest mes, a part dels concerts amb PuraCorda, passaré tot el mes a Mallorca amb Ensemble Tramuntana. Tenim varis programes divertidíssims per endavant. La setmana que ve tornam a tocar a Sóller, divendres 19, a l’església del Port, on mon pare tocarà el concert de Mendelssohn (en re menor) i presentarem la Serenade de Txaikovski amb instruments originals! I el 2 d’agost, també a l’església del Port, presentarem les famoses quatre estacions de Vivaldi, on mon pare i jo compartirem els solos. En certa manera continuam el “duel de violins” de la setmana passada! La resta de l’agost ja el passaré per Dresden i Lucerna, tocant Wagner amb cordes de budell i a Colònia amb el quartet.