Neus Marroig Colom -42- és professora de Plàstica i Dibuix Tècnic a l’IES Guillem Colom Casasnoves a més de ser -juntament amb Laia Ramis- una de les dues agents de la comissió de coeducació de l’institut solleric.

Marroig serà qui exposarà alguna de les problemàtiques que tracten a l’institut sobre algunes de les xacres que assetgen als nostres adolescents en el seu dia a dia en la setmana que es commemora el Dia Internacional contra la Violència Masclista, el passat dilluns, 25 de novembre.

Pregunta.- Balears és la comunitat amb més violència de gènere de tot l’estat i Sóller va registrar l’any passat 85 casos de violència de gènere denunciats. Tal vegada no estam tan bé com ens pensam?
Resposta.- És innegable que aquestes dades fan por, però no em vull deixar dur per la negativitat i vull ser optimista tot i la presència d’unes dades tan esborronadores. Per això, vull constatar que si bé existeix el sentiment d’un cert retrocés pel que fa a la igualtat de les dones, de l’altra costat també hem de ser ben conscients que mai al llarg de la història no havíem tengut tants de referents feministes com a dia d’avui -destacant, sobretot, l’augment de la conscienciació i de referents pel que fa al feminisme-. Ara bé, també és cert que hi ha molta manca de debat al respecte i una manca de filtres i d’impunitat per fer i dir el que es vulgui sobre els reptes del feminisme i els encerts aconseguits.

P.- Sembla com si la riquesa no dugui aparellada la igualtat?
R.- Exactament, és així perquè encara hi ha molta desigualtat social: comptar amb més riquesa no significa comptar amb més valors ni amb més respecte. El que és innegable és que avui en dia comptam amb més eines per lluitar contra la desigualtat de les dones i amb molta més conscienciació que fa tan sols algunes dècades.

P.- Quina tasca duen a terme des de la comissió de coeducació de l’institut?
R.- Aquesta comissió compta amb un programa molt ampli on es tracten els temes que més afecten als nostres adolescents -ja siguin dones o homes- en la societat actual. Tractam l’educació afectivo-sexual, feim pedagogia sobre la violència de gènere, abordam les noves masculinitats, lluitam per a una major visibilitat de la dona -especialment en dades assenyalades com el 25 de novembre o el 8 de març- i també tractam temes tan rellevants com la influència de les xarxes socials entre el nostre jovent amb especial interès en temes com la pornografia o el moviment LGTBI, entre d’altres. Val a dir que treballam en tots els nivells, adaptant les informacions i debats a l’edat i interessos de cada un dels diferents grups.

P.- Com ho treballen?
R.- Des de molts de vessants diferents: col·loquis, obres de teatre que van seguides d’un debat… Podem dir que es treballa a tots nivells, segons les diferents edats però sempre fent pedagogia de les diferents problemàtiques i intentant normalitzar situacions. L’amplitud de temes i problemàtiques ens fa estar en constant estudi perquè així com n’hi ha que són més estables en el temps -com la pornografia o el consum de moda- mentre que n’hi ha d’altres que van canviant -com l’skincare o preocupació obsessiva per la cura de la pell o l’obsessió pel gimnàs-. És una lluita titànica perquè són, precisament, els adolescents les víctimes d’una indústria omnipresent, consumista i molt poderosa que pressiona sobre l’acceptació social -un dels temes que més afecten als adolescents-.

P.- Com ho accepten els adolescents? I les famílies?
R.- Sense problemes. Val a dir que el tema de la coeducació fa agafant cada cop més força d’ençà del 2018 on ja s’han institucionalitzat certes dates amb lectura de manifests, presència dels llaços liles… També entre el professorat, ja que comptam amb un grup denominat Feminisme a l’escola i amb activitats que també realitzam en el mateix claustre. Tot i això, fa falta una mirada més transversal i interior sobre aquest tema i realitzar un canvi a nivell personal: és el que en feminisme en deim “posar-se les ulleres liles”. Enguany hem fet xapes sobre la neutralitat corporal basades en el body neutrality que consisteix en tractar el propi cos tal com és: agrair-li la seva forma sense cap necessitat de “fotre-li canya”.

P.- On es troben els principals entrebancs de cara a la coeducació?
R.- Sobretot en l’emmirallament que tenen els adolescents envers les xarxes socials: es tracta d’un món paral·lel al dels adults on els adolescents s’han convertit en el mercat i les víctimes de tendències com la pornografia. Els adolescents són el blanc perfecte de cara a les xarxes socials per introduir-los en temes molt delicats i són molt fàcilment manipulables en aquest aspecte: per posar només un exemple, a partir dels 8 anys ja es comença a consumir pornografia. Per intentar combatre -o explicar un tema com aquest- anualment des de l’institut organitzam xerrades amb Sandra Serrano, especialista en aquest tema: són xerrades molt positives ja que els mateixos adolescents s’espanten en comprovar els riscs i problemàtiques que duu associats la pornografia. Tant és així que, sovint, els alumnes s’impressionen de veure l’impacte que les xarxes tenen sobre ells mateixos ja que ben sovint els costa diferenciar entre realitat i ficció.

P.- Per què convé designar “violència de gènere” i no “violència intrafamiliar”?
R.- Pens que es tracta de voler confondre la gent i, per tant convé clarificar conceptes. “Violència intrafamiliar” seria aquella que es duu contra la parella o exparella; així com “violència vicària” és aquella que afecta als infants d’una parella; mentre que quan parlam de “violència de gènere” tractam de la violència que s’estableix contra les dones -siguin parella o no, es doni al nucli familiar o fora d’ell-. Hi ha dades que fan esfereir com la que parla d’un 80% de dones entre 16 i 24 anys que ha patit algun tipus d’assetjament. Unes dades que posen de manifest una situació de predomini del patriarcat que sembla que dugui aparellat que es pugui fer el que es vulgui amb i contra les dones. Crec que no hi ha cap dona que no hagi sofert al llarg de la seva vida algun tipus de violència.

P.- Per què la dreta -o bon part de la dreta- és tan contrària a emprar el terme “violència de gènere”?
R.- Perquè no creuen que existeixi desigualtat amb les dones, quan les dones sempre anam un escaló per darrere dels homes: les dones sempre hem de lluitar per arribar al mateix escaló on es troben els homes. La societat sempre ha considerat les dones en condició d’inferioritat respecte als homes i quan reclamam els nostres drets el patriarcat sempre hi veu una pèrdua de privilegis que els han estat atorgats només pel fet de ser homes.

P.- Què cal dir quan es parla de denúncies falses per violència de gènere?
R.- Pràcticament poca cosa; tan sols remetre a qui ho diu a les dades existents que parlen del 0’00001 per cent de denúncies falses per agressions masclistes: des de fa dotze anys tan sols hi ha hagut 153 denúncies falses de gairebé dos milions de denúncies. No cal dir res pus.

P.- Com s’aprèn a dir no?
R.- Bàsicament, prenent consciència de nosaltres mateixes: es tracta de saber què volem i què no volem. No és fàcil; sovint necessitam ajuda fins que arriba el moment en què ens empoderam. Cal aprendre el que cal permetre i el que no; ara bé, també hem de lluitar per la nostra credibilitat.

P.- Què és la sororitat?
R.- El recolzament entre les dones. Un recolzament bàsic per trobar punts en comú que ens permetin enfrontar-nos a tot quan ens assetja.

P.- Estam involucionat pel que fa als drets de les dones?
R.- Francament, pens que no; tot i que podríem avançar més. Voldria que amb tota la informació de què gaudim actualment no hagéssim de justificar-nos contínuament: aquest fet ens dona una sensació de retrocés que no és cert, sobretot quan tenim presents les generacions de dones que ens han precedit.

P.- Per què les feministes es troben en la diana de l’extrema dreta?
R.- Per la pèrdua de privilegis que suposa per a la seva visió patriarcal del món. Senten les dones com una amenaça i temen perdre poder.

P.- Està preparada per ser titllada de “feminazi”?
R.- Segur que m’ho podran dir, però em molesta especialment aquesta denominació pel que té a veure amb el nazisme quan el feminisme només lluita per una societat més justa. No ho suport.

P.- Per què cal seguir reivindicant el 25 de novembre?
R.- Sobretot per les dades que encapçalen aquesta entrevista i perquè segueix existint violència contra les dones simplement per ser dones. Perquè encara hi ha molts de tipus de violència contra les dones encara ben vigents avui en dia: tan sols apunta la punta de l’iceberg que tapa altres tipus de violència com la micro-violència, la pressió estètica…

P.- Fins quan l’haurem de reivindicar?
R.- Fins que faci falta.

P.- Per acabar l’entrevista, com veu el futur de les dones d’aquí a quinze anys?
R.- Crec que encara haurem de lluitar, però com ja he dit, som optimista i pens que la societat haurà avançat molt, cremant etapes i discriminacions de tot tipus.