En la setmana en què se reivindica el Dia de les Malalties Mentals -dia 10 d’octubre- Emérita Pilar Félix Andreu -54-, més coneguda com a Meri, exposa les conseqüències de patir una d’aquestes malalties. En el seu cas es tracta del Trastorn Límit de la Personalitat (TLP).
Meri coneix de primera mà el que és patir una malaltia mental ja que des de ben jove n’ha estat afectada des de diverses patologies -trastorn alimentari, depressió crònica…- fins que fa dos anys, després d’una forta recaiguda, li fou diagnosticat TLP. A dia d’avui, i parcialment recuperada, col·labora amb el Centre Ocupacional Sa Riera que es dedica a ajudar persones amb patologies semblants.

Pregunta.- Quan començà a detectar que alguna cosa no anava bé en la seva vida?
Resposta.- La veritat és que des de sempre he patit problemes de salut mental, moltes vegades gairebé sense adonar-me’n i, evidentment, sense diagnosticar. La cosa començà a agreujar-se a partir de l’adolescència amb l’inconvenient que no sabia com lluitar contra aquest tipus de malalties.

P.- Quins foren els primers símptomes que detectà?
R.- De tot d’una pensava que tenia depressió amb crisis d’angoixa freqüents; una depressió que anà derivant en conductes més greus com trastorn alimentari (TA) i altres patologies. Fa dos anys vaig tenir una forta davallada que provocà que m’haguessin d’ingressar -fou un ingrés voluntari- per un consum abusiu i inadequat de somnífers. Com a principals símptomes actuava de manera inconscient -sense posar límits i sense saber dir que no-, amb hipersensibilitat acusada, etcètera. Val a dir que els principals símptomes associats a aquesta malaltia són la mescla dolorosa d’agitació emocional, la dificultat i inestabilitat en les relacions i les conductes autodestructives.

P.- Quina va ser la seva reacció?
R.- En un primer moment vaig acudir al PAC, però no em prengueren seriosament, fins arribar al punt que em consideraven drogoaddicte i acabaren receptant-me pastilles. En aquests moments em vaig sentir molt desemparada pel món mèdic. Fa una vintena d’anys vaig patir anorèxia i bulímia, per la qual cosa vaig seguir tractament i set anys de teràpia. Però, malgrat tot, la cosa no acabava d’anar fins que vaig acabar cridant a la Unitat de Consum Addictiu (UCA) on em varen tractar seriosament i em diagnosticaren depressió crònica i ansietat. Fou des de la UCA que m’informaren que s’obria un nou pavelló d’ingrés voluntari per a pacients amb patologies duals, com era el meu cas ja que jo, a més de depressió crònica, consumia pastilles. Finalment, vaig decidir ingressar voluntàriament en aquest pavelló. Curiosament fou el mateix dia en què morí el meu germà Toni -el 7 de març de 2022-, un dels puntals de la meva vida juntament amb els meus fills, per la qual cosa em deixaren escollir si volia una altra data, però vaig optar per fer l’ingrés voluntari aquell mateix dia.

P.- Quan decidí posar fil a l’agulla?
R.- Jo veia que la situació anava a més: un parell de vegades vaig intentar acabar amb la meva vida, també m’autolesionava i, fins i tot, en alguna ocasió vaig començar a sentir veus… Va arribar un moment en què vaig dir prou i vaig iniciar un procés de recuperació.

P.- Com reaccionà el seu entorn familiar?
R.- La meva família més directa -els meus tres fills- han estat la base de la meva vida. Ells són els que m’han ajudat més i alhora els que m’han vist en la pitjor situació: sempre asseguda al sofà, descuidant la meva higiene i medicada. Precisament fou en la seva presència que vaig prendre una dosi abusiva de pastilles; fou una cridada d’atenció però alhora fou el moment precís en què vaig constatar que em trobava en una situació límit i que havia de reaccionar. He estat molt depenent dels meus fills, així com ells de mi.
El meu ex-home també m’ha ajudat molt. Fou de les poques persones per qui em vaig sentir recolzada. Els meus pares fa tretze anys que són morts i dels meus germans, en Toni fou el que més m’ajudà, fins que va morir. Pel que fa a la resta de parents puc dir que no he comptat amb el seu suport, ja que pens que no creien que patís una malaltia greu.

P.- Comptà amb el suport dels amics?
R.- Realment, no. Pens que per incomprensió vers la malaltia o per por els vaig anar perdent de mica en mica. Les meves amistats resultaren, en general, poc duradores. M’he sentit estigmatitzada i sovint jutjada socialment per patir una malaltia mental.

P.- Com ha anat evolucionant la malaltia?
R.- Força bé: l’ingrés al pavelló de patologia dual fou el punt d’inflexió; posteriorment vaig anar a l’Hospital de Dia de Son Llàtzer on vaig anar deixant progressivament els somnífers i on, gràcies al meu caràcter, vaig comptar amb molta estima tant dels pacients com dels especialistes. Finalment, ara col·labor amb el centre ocupacional Sa Riera, on ajut fent tallers. He de dir que mai no he estat una persona violenta i que som empàtica i assertiva, la qual cosa m’ajuda en la recuperació.
Tot i que encara prenc medicació, ja em trob millor. Encara vaig a teràpia, però el que realment m’ajuda molt és seguir unes pautes i rutines al taller ocupacional ja que els pacients de TLP el que més solem tenir és una manca de rutines provocada perquè ens solem avorrir molt aviat.

P.- Creu que la societat està suficientment conscienciada sobre la necessitat de tractar i tenir cura de les malalties mentals?
R.- Crec que no, tot i que he de dir que s’ha avançat molt respecte a fa només alguns anys. Encara hi ha molta feina a fer: sembla mentida però encara hi ha molta gent que mostra reticències a un fet tan normal com és anar al psicòleg o al psiquiatra. La gent ha de ser plenament conscient que ningú no està lliure de patir malalties mentals.

P.- Quin consell donaria a algú que comença a tenir indicis de patir una malaltia mental?
R.- Que no s’ho guardi per a ell mateix i que vagi a tocar a les portes que faci falta. La gent ha de deixar els vells estigmes d’aquestes malalties i s’ha de posar en mans de professionals. Jo mateixa -i des de la meva experiència- em pos a disposició de qui es trobi en aquesta situació per poder compartir experiències. En aquest sentit sovint em trob amb una doble cara: quan intent ajudar sovint es gira la truita i pareix que som jo la dolenta.

P.- Què l’ajuda a fer front a la seva malaltia?
R.- Sobretot, comptar amb una rutina diària, intentar no estar sola, sortir a passejar i estar distreta. I no puc deixar de banda l’amor incondicional dels meus fills.

P.- Compta amb alguna ajuda institucional?
R.- Sí, he de dir que els Serveis Socials m’han ajudat molt, no només amb aliments sinó també a l’hora de gestionar el grau de dependència i el grau de minusvàlua.

P.- Ha afectat la seva malaltia al seu futur laboral?
R.- Totalment i de forma negativa: ja tenc 54 anys i l’esquena em fa molt de mal, a més tenc manca de psicomotricitat i errades o lapsus de memòria, així com menys reflexos. De moment, no puc fer cap feina reglada. Abans havia fet de cambrera i guardant gent major però -en aquest darrer cas- la presència de la mort no m’ajudà gaire, per això ho vaig haver de deixar.

P.- Què en pensa de l’escassa atenció dedicada a les malalties mentals per part dels polítics?
R.- Crec que, en general, els polítics dediquen poc temps i menys recursos a les malalties mentals. Pens que els falta sensibilitat i implicació en aquest tema. Sovint se’ls hauria de recordar que no hi ha ningú que hi sigui immune.

P.- Veu normal haver d’esperar mesos -per no dir anys- per ser atès públicament d’aquestes malalties?
R.- Per desgràcia és així: jo fa més d’un any que esper que la Seguretat Social m’assigni un psicòleg i un psiquiatra; per sort al centre de Sa Riera m’atenen si necessit professionals amb urgència. Crec que els polítics haurien de ser més conscients de la importància i la urgència d’aquestes necessitats. Tot i això, puc afirmar que hi ha molts bon professionals a la sanitat pública, però van ofegats de feina; es necessiten més recursos i més professionals amb urgència.

P.- A dia d’avui, com és el seu dia a dia?
R.- Estic tranquil.la, tot i que sempre hi ha la por a les recaigudes. Tenc la malaltia força controlada: ja no em fa por estar sola, ni estar amb gent… Acab de passar un molt bon estiu, com feia anys que no passava. Això em dona esperança.

P.- Com veu el seu futur?
R.- La veritat és que no vull pensar gaire en la meva situació ni en el futur; preferesc centrar-me en el dia a dia. Ho he passat tan malament que em centr en l’ara i l’avui… i que duri

P.- Per acabar, què espera d’aquesta entrevista?
R.- Senzillament, donar a conèixer el TLP i conscienciar la gent del què és una persona amb problemes de salut mental. Crec que hi ha moltes malalties mentals que es podrien treballar més si la gent fos conscient del que pot arribar a passar.