El fisioterapeuta Damià Bauzà treballa en una línia d’investigació centrada en l’aplicació de les ones de xoc a les lesions musculars agudes dels esportistes. El seu estudi pilot analitza si aquesta tècnica pot contribuir a accelerar els processos de recuperació i, especialment en l’esport d’alt nivell, avançar el retorn a la competició. Els primers resultats apunten en una direcció favorable, tot i que encara no permeten extreure conclusions definitives. Bauzà defensa la necessitat de continuar investigant amb mostres més àmplies i grups de control per determinar amb evidència científica l’eficàcia d’aquest tractament.
Pregunta.- Quin és el principal objectiu de l’estudi que estau desenvolupant sobre les lesions musculars i les ones de xoc?
Resposta.- L’objectiu principal és intentar que els esportistes es puguin recuperar abans mitjançant aquesta tècnica. No només pensam en la pretemporada, però és cert que quan un esportista torna de vacances i comença a entrenar apareixen molts cruiximents i molèsties. La idea és intentar mitigar-les i aconseguir que la recuperació sigui més curta. Però no basta dir que una tècnica funciona perquè nosaltres ho hàgim vist a la pràctica clínica. Una opinió és el nivell més baix dins l’escala de l’evidència científica. El que té més valor és un assaig clínic aleatoritzat, i és cap aquí on volem anar: comprovar científicament si amb aquesta tècnica pot reduir els temps de recuperació.
P.- Què heu pogut comprovar fins ara sobre l’efecte de les ones de xoc?
R.- De moment tenim indicis favorables, però encara no tenim una mostra suficient per poder afirmar que funciona. Hi ha ciència bàsica i estudis in vitro, amb animals i humans, que indiquen que podria funcionar. Nosaltres també ho hem provat en l’àmbit clínic i les sensacions són bones, però això no és suficient. Hem fet una primera fase, un estudi pilot, i els resultats van a favor de l’aplicació de la màquina. Però les dades encara no ens permeten treure conclusions definitives. Necessitam fer un grup de control (el qual la màquina sigui falsa) i un altre al qual sí que s’apliqui. Això és el que ens permetrà comparar els resultats de manera adequada.
P.- Com funcionen les ones de xoc quan s’apliquen sobre el múscul?
R.- Són energia mecànica “cops”. Sempre ho explic amb física: es produeixen canvis químics a través d’estímuls mecànics. En el cas del múscul, el que es creu és que s’activen receptors de les cèl·lules satèl·lit, que fa que el múscul es pugui regenerar abans. Una altra hipòtesi és que genera analgèsia i el pacient pot fer exercici sense dolor. Per això no és simplement aplicar una màquina i esperar que el múscul es recuperi, sinó que hi ha una resposta fisiològica darrere.
P.-Per què parlau d’aplicar el tractament a partir del cinquè dia de la lesió?
R.- Per una qüestió de fisiologia. És necessari que hi hagi una certa inflamació als primers dies en què nosaltres no intervenim, el cos ja sap que ha de fer. Al cinquè dia apliquem la teràpia per potenciar l’efecte regeneratiu.
P.- En quins tipus de lesions pot ser especialment útil aquesta tècnica?
R.- Les ones de xoc fa uns trenta anys que existeixen, però no és el mateix aplicar-les sobre un múscul que sobre un tendó o un lligament. La tècnica va néixer de la litotrícia, que s’utilitzava per tractar les pedres del ronyó, però actualment l’aplicació sobre els teixits no té res a veure amb allò. Un tendó tarda molt més a recuperar-se que un múscul perquè hi arriba molta menys sang. És totalment diferent. Els tendons estan molt estudiats i les ones de xoc ja es fan servir en diverses patologies. En canvi, amb el múscul, fins ara hi havia molts dubtes. Ara, gràcies a l’estudi fet pel meu cap Antoni Morral i Javier Crupnik, posaren la primera pedra i potser sí que és interessant aplicar aquesta tècnica en lesions musculars agudes. I jo voldria anar una passa més enllà i estudiar també els cruiximents. No són lesions que es puguin veure amb una ecografia com el que feren ells, sinó lesions molt petites, però també seria interessant comprovar si les ones de xoc hi poden tenir algun efecte.
P.- Per tant, el moment d’aplicació és important. No seria igual aplicar-les immediatament després de la lesió que començar al cap d’uns dies?
R.- No. En lesions musculars grans el tractament té sentit a partir dels cinc dies. En canvi, en cruiximents després de l’entrenament i les següents 72 hores posteriors. És un tema de temps biològic de recuperació. En el primer cas hem vist diferències en la recuperació de fins a tres dies, la força també es recupera abans. En el segon tenim indicis que també, però no podem treure conclusions encara. Per tant, no és el mateix que el tractament se’l faci una persona amateur que un esportista professional, tres dies no tenen la mateixa importància per a tothom. No és el mateix que juguis una final de Champions i que aquests tres dies determinin si pots arribar o no a la competició que ser una persona amateur a qui li diguin que necessita tres dies més per recuperar-se. En l’esport d’elit, aquests terminis poden ser determinants.
P.- Quins factors poden fer que un esportista es recuperi millor o pitjor d’una lesió?
R.- Aquí entram en factors intrínsecs i extrínsecs. Cada vegada professionalitzam més tots aquests aspectes. Entre els factors intrínsecs hi ha la fisiologia de cada persona, la hidratació, si ha dormit bé o no i també els factors genètics. Es veu que no tot depèn del que faci l’esportista. Hi ha una part genètica. Pot ser que tu et lesionis i jo no, i que jo pugui continuar jugant. També hi ha factors extrínsecs, com el terreny de joc, la càrrega que suporta l’esportista o les botes. I, tot i controlar cada vegada més aquests aspectes, els esportistes es continuen lesionant molt. Els isquiotibials són especialment problemàtics perquè les lesions són molt recurrents. El lligament creuat és una de les lesions més greus. S’hi continua invertint molts recursos i, així i tot, els esportistes d’alt nivell es continuen lesionant. Encara no som capaços de controlar-ho completament. Ara també s’està pensant molt en el sistema nerviós central nivell en la neurociència i en altres factors, però de moment encara estam en aquest punt.
P.- Si finalment es confirma l’eficàcia del tractament, podria canviar la manera de gestionar una lesió dins un equip professional?
R.- Sí. Si això es pogués dur a terme en un esportista d’elit, tindria sentit implementar aquest protocol en l’àmbit mèdic perquè l’esportista pogués tornar abans. Podríem parlar de tres sessions per setmana durant determinades setmanes i aconseguir estalviar tres dies de recuperació. Però això no significa deixar de fer tot el que s’ha fet fins ara. S’hauria de continuar treballant amb exercicis i amb tota la feina de recuperació habitual. Aquesta tècnica seria només una pinzellada més. La feina general i bàsica continuaria representant el 99% del tractament. Només hi afegiríem aquesta eina per intentar aconseguir que l’esportista pugui tornar abans. És una eina que pot ser molt interessant, perquè les sensacions són bones. Però precisament per això és important la ciència.
P.- Per què és tan important disposar d’evidència científica abans d’incorporar definitivament una tècnica com aquesta?
R.- Perquè moltes vegades pensam que una cosa funciona simplement perquè sempre s’ha fet així o perquè les sensacions són bones. Per exemple, abans es creia que el gel anava molt bé i ara aquesta idea s’està qüestionant. Abans, en el futbol, posar gel era gairebé una religió. Ara s’ha vist que la seva utilització ha de ser molt més puntual i concreta. El gel pot interferir en determinats processos de recuperació perquè pot frenar la supercompensació de l’entrenament. Tu entrenes, després et recuperes i millores. Si frenes aquesta recuperació, pots interferir en aquest procés. Per això necessitam estudis amb una evidència científica forta que ens diguin realment què funciona i què no.
P.- Quines són les principals limitacions que té actualment aquesta línia de treball?
R.- Una de les limitacions és la por que hi ha envers la tècnica. Existeix un cert paradigma perquè les ones de xoc provenen de la litotrícia, de trencar les pedres del ronyó, i hi ha gent que pensa que això farà molt de mal. Hi ha persones que prefereixen un massatge perquè és el que han rebut tota la vida abans que posar-se davant una màquina. Això també és una cosa que hem de canviar. Pel que fa als efectes adversos, són molt limitats. Pot aparèixer una mica d’eritema, que la pell es torni vermella, i una mica de dolor, però no hi ha efectes adversos importants. No és com una infiltració, que pot tenir altres riscos. Per això és important explicar-ho al pacient i fer una educació molt bàsica abans d’aplicar el tractament.
P.- I quines seran les següents passes de la investigació?
R.- La següent passa és tornar a reclutar gent i repetir l’estudi. Hem fet el pilot, que és una fase prèvia abans de poder fer l’estudi definitiu, i hem detectat una limitació rellevant: el grup de control no ha funcionat com esperàvem. Per això canviarem l’exercici que utilitzam en aquest grup i tornarem a aplicar l’estudi amb una metodologia més adequada. També volem fer una estratificació aleatòria i així poder aconseguir una mostra més gran. El pilot ens ha servit precisament per veure quines limitacions teníem i poder corregir-les abans de fer l’estudi definitiu. És una línia que consider interessant, especialment pensant en l’esport d’alt nivell. Crec que pot ser una passa important si aconseguim demostrar científicament que aquesta tècnica permet avançar la recuperació dels esportistes.
