Cati Sánchez s’ha proclamat campiona d’Espanya de caiac de mar i subcampiona en k2 juntament amb la seva companya Elena García. Ara afronta el campionat del món amb l’objectiu de gaudir-lo al màxim.

Pregunta.- Com valores la teva actuació al Campionat d’Espanya i què va significar aconseguir el títol i la medalla de plata en K2?
Resposta.- Estic molt contenta perquè no m’ho esperava. El fet que el Mundial es faci aquí a Espanya feia que fos un objectiu, i estava entrenant molt, però no sabia quin criteri faria la Federació Espanyola per decidir qui es classificava. La Copa d’Espanya són quatre proves i funciona una mica com una lliga. La primera es va fer a Vigo, però jo no hi vaig anar. La segona va ser a Menorca, on sí que vaig participar i vaig quedar primera. La tercera es va tornar a fer a Vigo i també vaig quedar primera. Després hi havia el Campionat d’Espanya a Alacant, on també vaig quedar primera. Al final varen posar dos criteris per anar al Mundial: fer una prova de la Copa d’Espanya i quedar bé en el rànquing. Per tant, era una mica l’avantsala del Mundial i ara veurem com arribam a aquesta cita. Pel que fa al Campionat d’Espanya, estic molt contenta perquè realment no m’ho esperava.

P.- En quin moment de la prova vas veure que podies lluitar pel títol?
R.- Durant el transcurs de la prova veus que vas bé, però no saps mai què passarà. La prova tenia diferents trams i hi havia una bona mar lateral, que és una de les condicions més complicades, que són les que m’afavoreixen. Vaig sortir molt bé i al principi anava amb les veteranes, amb un marge de temps respecte d’altres categories. Però quan vàrem girar no em vaig col·locar bé i vaig perdre una mica de temps. Després vaig tornar a trobar el surfeig i vaig començar a recuperar. Quan quedaven cinc o sis quilòmetres ja hi havia tothom junt, perquè les sortides havien estat obertes, i jo sabia que anava bé, però no sabia exactament en quina posició estava. La regata tenia uns nou o deu quilòmetres d’ones o vent lateral i després uns cinc o sis quilòmetres de surfeig. Va ser en aquesta darrera part quan vaig baixar un poc el ritme per la calor. Les sensacions que tenia eren bones, però teníem el vent de darrere i feia molta calor, i vàrem començar a competir les unes amb les altres. Durant els primers nou o deu quilòmetres sabia que probablement anava primera, però després ja no ho tenia tan clar perquè les condicions havien canviat i ja no sabia si m’havien avançat rivals.

P.- Com influeixen les condicions metereologiques en una prova així?
R.- Molt. Normalment tenen dos o tres recorreguts possibles depenent del dia i de les condicions que hi hagi. Jo faig surf ski i entren en diferents zones i amb diferents condicions de mar, perquè mai saps exactament què et trobaràs el dia de la competició. Per això també intent anar a Palma a entrenar, perquè el Mundial es farà en una finestra de tres dies i la prova es disputarà en el moment que considerin que hi ha les millors condicions. A vegades no saps exactament com serà fins al mateix matí de la competició. Quan comences la regata mires la mar i veus com està, i a partir d’aquí també has d’anar adaptant la teva manera de competir. És una modalitat en què t’has d’entrenar per a diferents situacions, perquè pots trobar la mar plana, onades, vent lateral o vent de darrere, i cada condició fa que la prova sigui diferent.

P.- Com entrenau per afrontar aquestes condicions?
R.- El que fas és entrenar amb totes les condicions que pots trobar. Si la mar està plana, jo ja sé que no serà el meu dia, perquè no m’agrada tant i no és la situació en què em sent més còmoda. Hi ha gent que és molt més bona quan la mar està plana, però a mi m’agrada molt més quan està moguda i puc surfejar. En aquest sentit, intent adaptar els entrenaments a tot el que em puc trobar, però si puc triar, evidentment prefereisc una mar amb onades, perquè és on em trob més a gust i on crec que puc donar més.

P.- Diumenge també vas competir en K2 amb Elena García. Com va ser aquesta prova?
R.- Jo ja havia fet el Campionat d’Espanya de dobles l’any passat i durant totes les Copes d’Espanya vas fent dobles amb gent diferent. Una vegada vaig remar amb una persona del meu club i en altres proves he anat canviant de companya. Tot això també es fa pensant en la Lliga Màster, que és una lliga de veterans i que fa quatre anys que guanyam. Durant la temporada l’entrenador em deixa una mica de llibertat per provar diferents parelles i trobar el feeling amb cada palista. En aquesta ocasió vaig remar amb n’Elena i vàrem aconseguir la segona posició. Era una prova diferent, d’uns sis quilòmetres d’anada i tornada, i la vàrem afrontar amb una mar bastant plana. Al final, en aquestes proves també es nota molt que hi ha equips que entrenen habitualment junts i d’altres que fan dobles només en algunes competicions, però estic molt contenta del resultat.

P.- Quines són les principals diferències entre competir en K2 i fer-ho individualment?
R.- És totalment diferent. Sobretot has de tenir feeling amb la manera de remar de l’altra persona i has d’estar molt ben coordinada. Per exemple, amb una companya puc haver d’anar jo davant i ella darrere perquè funcionam millor així, mentre que amb una altra pot ser al contrari. Vas provant, canvies de posició, canvies de piragua i mires què funciona millor entre les dues. Amb algunes persones vas molt bé juntes i amb altres no acaba de funcionar, encara que individualment siguin molt bones palistes. Per això durant la temporada feim proves i anam canviant, perquè l’objectiu és trobar la combinació que funcioni millor per a una determinada competició i poder puntuar el màxim possible a la Lliga Màster. És una qüestió molt de feeling i de trobar la manera de remar juntes.

P.- Com ha estat la preparació física per arribar a aquestes proves?
R.- Normalment faig tres entrenaments d’aigua i dos de gimnàs. Quan vaig començar a preparar el Mundial, com que no sabia quin criteri faria la Federació i volia estar preparada per si tenia opcions, vaig augmentar la càrrega i arribava a fer quatre entrenaments d’aigua i dos de gimnàs. Faig molt de gimnàs i les sessions poden ser de dues hores, mentre que els entrenaments d’aigua també poden durar dues hores o dues hores i mitja. En alguns entrenaments arribes a fer uns 20 quilòmetres. És una càrrega important i no és comparable amb una Copa Balear, que són uns vuit quilòmetres. Per anar a un Mundial has d’entrenar molt més i estar preparada per aguantar una prova llarga i, sobretot, per afrontar les condicions que et pots trobar. També tenc la gran sort de poder entrenar a Palma i al Port de Sóller, a les instal·lacions del Club Nàutic de Sóller, i això per a mi és molt important. Poder entrenar en aquests dos llocs i trobar diferents condicions de mar m’ajuda molt en la preparació.

P.- Com es gestiona la càrrega d’entrenament durant els dies previs?
R.- A mi em va molt bé descansar. Amb els anys he vist que em va molt bé fer una baixada forta de la càrrega i descansar dos, tres o quatre dies abans de la competició. Uns dies abans faré un entrenament de sensacions, d’uns 40 minuts, però la càrrega forta ja estarà feta. He entrenat un any i mig per a això i he fet tot el que havia de fer, així que ara no crec que pugui canviar gaire res. Tot està fet i l’important ara és arribar bé. El que em queda és dormir bé, alimentar-me bé i beure molta d’aigua per estar molt ben hidratada. Ara ja no crec que em falti gaire més. He entrenat tot el que havia d’entrenar i com ho havia d’entrenar durant aquest any i mig, i ara toca descansar, cuidar aquests darrers detalls i arribar al Mundial amb bones sensacions.

P.- Com veus l’estat de salut del caiac de mar com a esport?
R.- És un esport minoritari i, a més, és encara més minoritari entre la gent gran. Has d’estar molt centrat perquè les regates poden ser molt dures i exigents. És una disciplina en què has d’estar mentalment molt preparat. De fet, els menors de la categoria cadet no poden competir i es comença a partir dels 17 anys, perquè consider que també has de tenir una certa maduresa per afrontar segons quines situacions. Has d’estar preparat per trobar-te amb una mar amb molt d’onatge, força de vent i condicions complicades, i saber que has de continuar i arribar. És un esport molt exigent tant físicament com mentalment, perquè has d’estar molt concentrat i no pots perdre el cap quan les condicions es compliquen. I en el cas de les dones encara és més minoritari. Hi ha una franja entre els 35 i els 50 anys en què hi ha molt poques dones, i això també fa que sigui més difícil mantenir una participació elevada.

P.- Quines creus que són les principals dificultats perquè el caiac de mar tingui més visibilitat i arribi a més gent?
R.-No ho sé exactament. Aquí a les Balears no hi ha tanta gent que remi en caiac de mar i entre els joves hi ha més tradició de pista. A Espanya sempre hi ha hagut més tradició de piragüisme de pista que de caiac de mar. El caiac de mar va començar més tard i jo vaig fer la primera prova d’Espanya el 2008, quan encara era una disciplina que començava a créixer. En altres llocs, com Sud-àfrica o Austràlia, és una institució. Allà, per exemple, hi ha autobusos que et duen a una punta, fas la travessia i després et recullen a l’altra banda. És una activitat molt més integrada i tenen una logística preparada per a aquest esport. Aquí hem anat una mica enrere, sobretot per una qüestió de logística. A nivell europeu i mundial ja hi ha una logística molt millor, però a Espanya encara és complicada. En pista és més fàcil perquè l’entrenador pot estar allà mateix, mentre que en caiac de mar depens molt més de la logística, del recorregut i de les condicions del temps..

P.- Com afrontes ara el Campionat del Món de la Vila Joiosa?
R.- No hi vaig amb cap pretensió concreta. El meu objectiu és acabar bé i estar contenta. Vull acabar sense estar rebentada, sense arribar a un punt en què no pugui ni aixecar-me o caminar. Vull acabar bé i estar contenta amb la prova que he fet. És el tercer Mundial que intent anar. En el primer em vaig lesionar i en el segon vaig tenir un altre problema que em va impedir anar-hi, així que aquest és el primer que afront amb la sensació que estic bé i que puc anar-hi a disfrutar. A vegades acabes més contenta fent un tercer lloc que fent un primer, i jo ara vull disfrutar i ja està. Realment em fa molta il·lusió veure i compartir regata amb les millors, perquè hi haurà les australianes, les sud-africanes i palistes de moltíssim nivell. Poder compartir una regata amb elles és una passada. També hi haurà molt bon ambient i una fira de material on es podran provar coses noves. Per a mi és una experiència i, pel que fa al resultat, si hi ha altres coses, perfecte, però el més important és passar-m’ho molt bé, fer-ho bé, tenir bones sensacions i acabar satisfeta.