Tomeu Arbona Sastre és pagès i fa més de quatre dècades que viu de prop l’evolució del camp de la Serra de Tramuntana. Va començar a treballar amb només 15 anys i ha estat testimoni del progressiu retrocés d’una activitat que, segons explica, ha passat de ser productiva a tenir un caràcter gairebé testimonial.

Pregunta.- Com ha canviat l’agricultura de la Serra de Tramuntana des que vostè va començar a treballar al camp?
Resposta.- Ha canviat moltíssim. Jo vaig començar a fer feina al camp quan tenia quinze anys i, en aquell moment, la situació ja no era la d’abans, perquè l’agricultura de la Serra començava a anar cap avall. Però, tot i això, encara era una agricultura productiva. Hi havia moltes finques que es treballaven, hi havia producció i la gent vivia, d’una manera o una altra, d’allò que treia de la terra. Ara la situació és molt diferent. L’agricultura ha quedat gairebé com una cosa testimonial. Si tu tens una finca i la treballes personalment, encara pots mantenir-la, però si has de comptar amb el que produeix per viure, és molt complicat. La diferència amb abans és que aquella agricultura formava part de l’economia de la gent i ara, en molts de casos, s’ha convertit sobretot en una manera de mantenir les terres.

P.- Quin és actualment el principal problema que té el pagès de la Serra?
R.- El principal problema és que el que costa produir no té res a veure amb el que després et paguen pel producte. Els costos de producció han pujat molt i, en canvi, el preu que rep el pagès no acompanya. I a això hi has d’afegir tota la burocràcia i totes les normes que tenim, moltes d’elles derivades de les regulacions europees. El pagès cada vegada té més dificultats per produir i, al mateix temps, ha de competir amb productes que venen de fora i que arriben al mercat a uns preus amb els quals nosaltres no podem competir. Amb la taronja, per exemple, tenim el cas dels cítrics que venen de països com Sud-àfrica. Nosaltres tenim uns costos de producció molt més elevats i, per tant, és impossible competir només pel preu.

P.- Les administracions protegeixen prou el paisatge agrícola de la Serra?
R.- Les administracions diuen que protegeixen el paisatge, però una cosa és protegir el paisatge i una altra és mantenir una agricultura productiva. El paisatge que tenim a la Serra és el resultat de molts d’anys de feina dels pagesos. No ha aparegut tot sol. Si les terres es deixen de treballar, aquest paisatge també acaba canviant. Per això jo crec que no basta dir que volem conservar el paisatge. Si realment el volem conservar, hem de mantenir l’activitat que l’ha creat i que el manté. I aquesta activitat és l’agricultura. Si el pagès no pot viure del que produeix, arriba un moment en què deixa de treballar la terra.

P.- La taronja de Sóller ha perdut força?
R.- La taronja de Sóller encara té un nom. Fora de Mallorca és coneguda, i sobretot a França també hi ha gent que coneix la nostra taronja. El problema és que tenir un nom no és suficient si després no pots competir en el mercat. Una taronja de Sóller té uns costos de producció que no tenen res a veure amb una taronja que arriba d’un altre lloc. Aquí tenim les muntanyes, les finques petites, molta feina manual i unes condicions que fan que produir sigui més car. Després, però, el consumidor compara els preus i compra el que troba més barat. I nosaltres, a aquests preus, no podem fer feina.

P.- Fa anys que es parla de crear una marca Taronja Sollerica. En quin punt està aquesta reivindicació?
R.- D’això en parlam des de fa molts d’anys. No és una cosa nova. Fa aproximadament vint-i-cinc anys que ja se’n parlava i s’han fet intents, però mai no ha acabat d’arribar allà on hauria d’arribar. Jo crec que una marca podria ser bona si servís realment per diferenciar el producte i per donar-li un valor afegit. Però no basta posar un nom. S’hauria de garantir que el producte que duu aquella marca sigui realment de la zona i que tengui unes característiques que el diferenciïn. Si no, la marca acaba essent només una etiqueta. També hi ha hagut converses i intents relacionats amb la comercialització i amb la cooperativa, però és una qüestió que s’ha anat allargant durant molts d’anys. I mentre passam els anys, l’agricultura va perdent pes.

P.- Quin paper haurien de tenir els comerços i els consumidors locals per ajudar el sector?
R.- Jo crec que això s’hauria de fer entre tots. No podem pensar que només ho ha de solucionar el pagès o només l’Administració. Si volem conservar el camp i el paisatge, la gent també ha de consumir producte local i ha d’entendre que aquest producte té un preu. No podem voler que hi hagi agricultura, que les finques estiguin cuidades i que la Serra mantengui el seu paisatge, però després voler comprar el producte al preu més baix possible. Si volem que el pagès continuï, li hem de pagar un preu que li permeti continuar produint. És una cadena. Si el pagès deixa de produir, el paisatge també se’n ressent. I si nosaltres volem mantenir aquest paisatge que tant valoram, també hem de mantenir el sector que el fa possible.

P.- I amb l’oliva i l’oli passa una situació semblant?
R.- L’oliva i l’oli tenen un reconeixement, això és cert. La Serra té un producte que és conegut i que té unes característiques pròpies. Però crec que encara es podria donar més valor a aquest producte. El problema és que de vegades hi ha marques o etiquetes que poden donar a entendre una cosa que després no és exactament així. Que un producte sigui d’aquí no sempre vol dir necessàriament que tota la matèria primera s’hagi produït aquí. Per això jo crec que s’haurien de donar més garanties i que el consumidor pogués saber exactament d’on ve el que compra. Si volem donar valor al producte local, el primer que hem de fer és garantir que sigui realment local.

P.- El canvi climàtic obligarà a introduir nous cultius a la Serra com l’alvocat o el mango?
R.- Cada vegada tenim menys aigua i això és un problema molt important. Però jo no crec que la solució sigui simplement dir que hem de deixar de sembrar tarongers i plantar alvocats o mangos. Cada cultiu té les seves necessitats i també hem de mirar quines varietats i quins patrons poden aguantar millor les condicions que tenim. Hi ha patrons antics, com els peus de taronger bords, que són molt resistents a la sequera i també al fred. En canvi, amb alguns híbrids i varietats més modernes pots tenir altres problemes perquè necessiten més tractaments i més manteniment. Per tant, crec que abans de canviar completament els cultius s’hauria de mirar què tenim i què podem adaptar. El problema és que ara tenim temperatures molt altes. Quan arribes als 40 graus, la planta ho nota, i també ho nota el fruit. Hi ha moments en què la fruita cau i, si perds una part important de la producció, després els números no surten.

P.- Per tant, l’aigua pot acabar essent un dels grans condicionants de l’agricultura de la Serra?
R.- Sí. L’aigua serà cada vegada més important. I el problema és que, encara que tenguis una finca i vulguis continuar treballant-la, si no tens aigua suficient, tens moltes dificultats. A més, les feines són les mateixes o fins i tot més, però tens menys recursos. I en una finca de muntanya no pots mecanitzar-ho tot. Hi ha molta feina que s’ha de fer manualment. Ara tenim petites màquines i eines amb bateria que ajuden molt, però no poden solucionar-ho tot. La realitat és que treballar una finca de la Serra continua requerint moltes hores i molta dedicació.

P.- El turisme que genera la Serra hauria de repercutir més directament en l’agricultura?
R.- La Serra genera una activitat turística important i molta gent ve perquè vol veure aquest paisatge, les muntanyes, les finques, els arbres, els marges… Però després l’agricultura rep molt poc d’aquesta activitat. Hi ha ajudes que tenen com a objectiu mantenir el paisatge, però moltes vegades no estan enfocades a fer que l’agricultura sigui realment productiva. I jo crec que s’hauria de canviar aquesta manera de veure-ho. No hem de mantenir el paisatge simplement perquè sí. Hem de mantenir una agricultura que produeixi, perquè és precisament la producció la que manté el paisatge. Si l’agricultura desapareix i només mantenim les finques perquè siguin boniques, arriba un moment en què això deixa de ser una activitat agrícola.

P.- És possible compatibilitzar l’activitat turística amb una agricultura viva a la Serra?
R.- Jo crec que sí, però hauríem de voler-ho tots. El problema és que el pagès té poca veu dins tot aquest sistema. Es parla molt de turisme, de visitants i de tot el que genera la Serra, però després el pagès no sempre té la capacitat de decidir. També hi ha compromisos perquè hotels, restaurants i altres establiments consumeixin producte local, però moltes vegades aquests compromisos no acaben de materialitzar-se com haurien. I tornam a tenir el mateix problema: hi ha producte de fora que arriba més barat. És difícil demanar a un hotel o a un restaurant que compri la taronja local si aquesta li costa molt més que la que pot comprar de fora. Però, al mateix temps, si tots volem conservar l’agricultura, qualcú ha d’assumir aquesta diferència.

P.- El consumidor està disposat a pagar aquest preu?
R.- Aquest és el problema. El consumidor moltes vegades vol producte local, però després no sempre està disposat a pagar el que costa. I jo ho puc entendre perquè tothom mira la seva economia, però també s’ha d’entendre la situació del productor. Entre el preu que rep el pagès i el preu que paga el consumidor hi ha una diferència molt gran. I si aquesta diferència no permet que el productor pugui continuar, el resultat és que deixam de produir. Per això crec que hem de ser conscients que quan compram un producte local no només compram una taronja, una oliva o una altra cosa. També estam ajudant a mantenir una activitat, unes terres i un paisatge.

P.- Malgrat totes aquestes dificultats, per què continua fent feina al camp?
R.- Perquè m’agrada. Si no m’agradàs, segurament ja ho hauria deixat. Jo hi he estat tota la vida i és una feina que conec i que he fet des de molt jove. També faig altres feines relacionades amb el manteniment de les finques, com poden ser podes i altres tasques, perquè moltes vegades la producció agrícola és precisament la part que menys paga. Però jo vull continuar mantenint les terres de la família. Al final també hi ha una qüestió sentimental. Són terres que han treballat els nostres avantpassats i no m’agrada veure-les abandonades. Però una cosa és voler mantenir-les i una altra és poder viure de l’agricultura.

P.- Què li diria avui a un jove que volgués dedicar-se a l’agricultura?
R.- Li diria que ho tengui molt clar. Que s’informi, que estudiï, que es formi i que conegui molt bé el món en què entra. No és una feina fàcil i, avui en dia, no crec que sigui prudent pensar que podràs viure exclusivament de l’agricultura sense tenir altres ingressos. Potser és possible compaginar-la amb una altra feina. Però si un jove vol començar, ha de saber exactament què implica. No basta que t’agradi el camp. També has de saber si els números et surten, perquè al final has de poder mantenir la finca i viure.

P.- Quin futur veu per a l’agricultura de la Serra?
R.- No ho sé. És una pregunta difícil. Jo veig que cada vegada hi ha més dificultats per a l’agricultura i que hi ha altres activitats que tenen més pes. La Serra s’està enfocant molt cap als lloguers, cap als esdeveniments i cap a altres activitats que donen més rendiment econòmic. Quan jo era jove, molts de propietaris locals tenien les seves finques i nosaltres hi fèiem feina. Ara cada vegada hi ha més propietaris que venen de fora i són els locals els que acabam treballant per a ells. La terra ha deixat de tenir el valor econòmic que havia tengut per a l’agricultor. Potser la venda directa pot ser una sortida i pot ajudar a donar més valor al producte. Però si parlam de l’agricultura com una ocupació normal, com una feina de la qual una persona pugui viure, ho veig molt difícil. I això és el que em preocupa. Perquè si no podem fer que l’agricultura sigui rendible, el risc és que la Serra continuï tenint el paisatge que tots volem veure, però que cada vegada tengui menys pagesos darrere aquest paisatge.