Toni Josep Sosa i Maria Antònia Oliver recuperen la trajectòria de la Creu Roja de Sóller en els rescats de muntanya i la formació de voluntaris a Mallorca. A partir de la documentació conservada a l’arxiu de l’entitat, repassen els inicis d’un servei pioner, les dificultats que afrontaven els equips abans de l’arribada dels telèfons mòbils i la professionalització progressiva dels rescats.
Pregunta.- Com va néixer la idea de recuperar la història de la Creu Roja de Sóller en els rescats de muntanya?
Resposta.- La motivació va sorgir arran de la feina de recerca i divulgació de Xisco Gràcia, que havia publicat un article sobre accidents mortals a les muntanyes de Mallorca. Quan ens va demanar informació, vàrem començar a investigar i vàrem descobrir que la Creu Roja de Sóller conservava un arxiu documental extraordinari, amb una quantitat d’informació brutal sobre la feina que s’havia fet durant tots aquells anys. Només amb aquell material ja hi havia prou contingut per escriure un llibre. A partir d’aquí, també vàrem voler donar a conèixer uns inicis que tots dos havíem viscut. Sobretot, volíem recuperar i reconèixer la feina de totes aquelles persones que varen posar les bases dels primers rescats de muntanya organitzats a Mallorca.
P.- Com era aquell primer grup de voluntaris i què els va impulsar a assumir aquesta tasca?
R.- Eren voluntaris que no cobraven res. Ho feien perquè els agradava la muntanya i perquè volien ajudar els altres. Al principi, molts eren simplement muntanyistes i no tenien una formació específica en rescats. A poc a poc, però, la Creu Roja va començar a organitzar cursos per formar aquests voluntaris i donar-los els coneixements necessaris per intervenir en accidents de muntanya. També es va començar a treballar en la prevenció, amb la idea que si els excursionistes tenien més formació i coneixien millor els riscos, es podrien evitar accidents. Amb el temps, aquesta activitat formativa va anar creixent fins a donar lloc a una escola especialitzada.
P.- Quin paper va tenir la Creu Roja de Sóller en els primers rescats de muntanya organitzats a Mallorca?
R.- Rescats de muntanya n’hi ha hagut sempre, perquè a Mallorca sempre hi ha hagut muntanyes i accidents. Però, fins als anys vuitanta, no hi havia cap grup estructurat per assumir aquestes intervencions. Quan hi havia un accident, es reunia la gent que fos necessària i cadascú feia el que podia i sabia. A partir d’aquells anys, diferents organismes, com la Creu Roja, els bombers, la Guàrdia Civil, les policies locals i Protecció Civil, varen començar a crear petits grups per intervenir en aquests casos. La Creu Roja de Sóller va ser pionera tant en l’organització dels equips com en la coordinació de les actuacions. De fet, durant una època es va convertir en un punt de referència: quan hi havia un rescat, molta gent telefonava directament a la Creu Roja de Sóller i des d’aquí es mobilitzaven els recursos necessaris.
P.- Com s’organitzaven aquells rescats quan encara no hi havia telèfons mòbils ni els mitjans tecnològics actuals?
R.- Les comunicacions eren molt complicades. Si una persona s’accidentava i anava acompanyada, els seus companys havien de sortir a cercar ajuda i arribar fins a un telèfon fix. Des d’allà telefonaven a la Creu Roja, a la policia local o a la Guàrdia Civil. Després, aquests organismes avisaven els diferents voluntaris i equips perquè es poguessin organitzar i acudir al lloc de l’accident. Tampoc no hi havia grups de guàrdia com ara. Els voluntaris estaven a ca seva i, quan hi havia una emergència, els havien d’anar a cercar o telefonar. De vegades, fins i tot s’assabentaven que hi havia un accident perquè la família avisava que algú havia sortit a la muntanya i no havia tornat. Tot això provocava retards molt importants. A vegades podien passar hores abans de saber exactament què havia succeït i on es trobava la persona accidentada. Un rescat al torrent de Pareis, per exemple, podia durar més de deu hores, mentre que avui es pot resoldre en aproximadament una hora.
P.- Un dels moments determinants va ser la mort de César Álvarez al torrent de l’Ofre, el gener de 1999. Fins a quin punt aquest accident va marcar un abans i un després i va accelerar la professionalització dels equips de rescat?
R.- Va ser un moment molt important. Recordam que aquell dia plovia, era de nit i el rescat es desenvolupava dins un barranc, en unes condicions molt complicades. No hi havia gaire coordinació i no es va poder accedir al lloc de l’accident fins l’endemà al matí. La família va presentar una queixa perquè considerava que la recerca s’havia suspès massa aviat per les condicions meteorològiques i va enviar cartes a diferents institucions i organismes. Aquell episodi va posar de manifest les mancances que hi havia en el sistema de rescats i la necessitat de disposar d’equips professionals, amb més mitjans i capacitat d’actuació. A partir d’aquí, les institucions varen començar a moure’s. L’any 2000 es va crear el Grup de Rescat de Muntanya dels Bombers de Mallorca i, el 2001, la Guàrdia Civil va desplegar a Mallorca una dotació del GREIM, que ja existia a la Península. Això va suposar un pas important cap a la professionalització dels rescats.
P.- Les Jornades de Rescat de Muntanya celebrades a Sóller els anys 1997, 1999 i 2001 varen reunir especialistes d’arreu. Quina importància varen tenir?
R.- Varen ser molt importants perquè varen permetre reunir especialistes i professionals de diferents territoris, com Andorra, Madrid, Andalusia o Barcelona, entre d’altres. Hi participaven diferents cossos d’emergències i seguretat, que podien posar en comú les seves experiències i plantejar millores. Una de les principals conclusions era la necessitat de millorar la coordinació i unificar els protocols d’actuació. També es va plantejar la creació d’un telèfon únic d’emergències que permetés centralitzar els avisos i coordinar els diferents equips. Poc després es va consolidar el servei del 112, que ja s’havia posat en marxa el 1996. També es varen abordar qüestions com la incorporació de l’helicòpter als rescats, la formació contínua i la necessitat de donar suport psicològic tant a les víctimes com als mateixos rescatadors. Eren qüestions que ja es plantejaven fa més de vint anys i que encara avui tenen una importància cabdal. Les jornades no acabaven amb les ponències i els simulacres. Es redactaven unes conclusions que s’enviaven a les institucions i als organismes implicats per reclamar millores i continuar avançant en l’organització dels rescats.
P.- L’any 2007, la mort d’un alumne durant unes pràctiques al torrent des Lli va acabar suposant el tancament de l’escola. Com es va viure aquell episodi?
R.- R.- Va ser un cop molt dur per a l’escola. En aquell moment, l’activitat ja havia començat a perdre força. L’any 2004, el director, Joan Queràs, havia deixat el càrrec i, a partir d’aquí, l’escola va anar canviant i va començar a davallar tant pel que fa al nombre d’alumnes com a l’activitat. Després de l’accident, es va aturar temporalment l’activitat per analitzar què havia passat. Però el tancament no es pot atribuir únicament a aquell succés. També hi havia altres factors, com la manca de mitjans, la disminució de la demanda i el fet que cada vegada hi hagués més oferta formativa a la Península, on molts alumnes anaven a fer els cursos. Va ser una suma de circumstàncies que va acabar provocant que el projecte no pogués continuar.
P.- Avui els rescats són molt més ràpids i disposen de mitjans que fa trenta anys semblaven impensables. Quines són les principals mancances que encara persisteixen?
R.- Actualment hi ha molta més preparació, es fan pràctiques i maniobres de manera contínua i els equips disposen de material i tecnologia molt més avançats. Una de les qüestions en què encara s’ha d’avançar és la sanitarització dels rescats, és a dir, poder incorporar personal sanitari als operatius de manera permanent, tots els dies de l’any. Creim que aquest és un dels principals reptes que queden pendents.
P.- Quin llegat ha deixat la Creu Roja de Sóller en l’evolució del rescat de muntanya a Mallorca? Creis que s’ha reconegut prou la feina d’aquells voluntaris?
R.- La Creu Roja de Sóller va ser pionera. Durant una època va ser el gran referent en seguretat i rescat de muntanya a Mallorca. Era una organització formada per gent que hi dedicava el seu temps de manera voluntària, sense esperar res a canvi, simplement perquè volia ajudar. Creim que aquesta història no és prou coneguda, especialment entre la gent més jove. No s’ha divulgat ni explicat gaire, i per això també ens feia il·lusió recuperar-la amb aquest treball. Per a nosaltres té una part sentimental, perquè hem viscut de prop aquella evolució i hem pogut veure com es passava d’uns rescats molt rudimentaris, amb els mitjans que hi havia, a l’organització actual, amb helicòpters i equips professionals.
