Aquestes darreres setmanes assistim amb preocupació als moviments que fa l’Ajuntament de Sóller per dur a terme una promoció d’habitatges a la Plaça de les Teixidores. Amb una normativa urbanística raonable, ben segur que no seria possible materialitzar aquesta iniciativa, però la política urbanística de les Illes Balears ens ha acostumat a titulars que fan tremolar el territori. Poques vegades una disposició legal amb uns efectes tan devastadors havia passat tan desapercebuda com la Disposició Final Novena de la recent Llei 4/2025, de 18 de juliol, “d’actuacions urgents destinades a l’obtenció de sòl mitjançant projectes residencials estratègics a les Illes Balears”.
Davall del paraigua benintencionat de “l’emergència habitacional”, s’ha obert una esquerda per on s’escapa el sentit comú. Fins ara, el debat públic sobre aquesta llei s’havia centrat en la implantació d’habitatge públic en sòl rústic, una mesura ja de per sí polèmica; però la lletra petita amaga un verí molt més perillós per a la trama urbana dels nostres pobles i ciutats: la possibilitat d’edificar en espais lliures públics, convertint places i zones d’esponjament en solars edificables.
L’objectiu triat en aquest cas no podria ser més desolador: la Plaça de les Teixidores, l’espai just davant la Fàbrica Nova. Segons el Pla General d’Ordenació Urbana de Sóller, estem davant un Espai Lliure Públic, i per tant no edificable. A més, la declaració de Bé d’Interès Cultural (BIC) de la Fàbrica Nova com a Monument defineix aquest perímetre com un espai de protecció de visuals. És a dir, que ha d’estar buit per imperatiu legal i històric, per permetre la lectura d’un dels referents més potents del passat industrial de Mallorca. Recentment, hem conegut la bona notícia que el Consell Insular ha comprat la Fàbrica i ha anunciat la seva restauració. Seria una oportunitat magnífica per crear un entorn agradable i atractiu en el centre del poble, per al gaudi dels sollerics i dels visitants. Ens trobem en el cor de la Serra de Tramuntana, un paisatge cultural protegit per la UNESCO que no s’entén sense l’equilibri entre els seus volums edificats i els seus buits visuals.
La lectura que fa l’Ajuntament d’aquesta llei és d’una miopia temerària. En afirmar que la promoció d’habitatges públics es pot situar en sòl urbà de titularitat municipal sense fer distincions, estan obrint la porta a que qualsevol plaça sigui susceptible de ser sacrificada/edificada. Si seguim aquest precedent, quina seguretat jurídica ens queda? Per aquesta mateixa regla de tres, demà podrien decidir que la Plaça Constitució és un bon lloc per aixecar-hi tres plantes de pisos. Fins avui, cap consistori havia tingut la gosadia —o la manca de sensibilitat— de considerar que una plaça és un “solar buit”. Les places són els pulmons de la convivència, espais de relació i trobada dels ciutadans dins d’una trama urbana ja prou densa.
Aquest despropòsit s’agreuja amb una gestió que s’està duent a terme com a mig d’amagat. Hem sabut que es pretén la cessió de la plaça a l’IBAVI de manera imminent, basant-se en una proposta d’ordenació redactada per uns pocs des de l’opacitat, sense consultar als coŀlectius del poble. I per si l’atac al patrimoni no fos suficient, el projecte pretén incloure un aparcament soterrat en una zona amb evidents riscos d’inundació, tal com assenyala el Departament de Recursos Hídrics.
L’emergència d’habitatge és un problema real i greu, però excedeix amb escreix l’àmbit local i la seva solució requerirà de mesures globals i possiblement de canvis legislatius profunds en la regulació de l’habitatge que queden totalment fora de l’àmbit competencial de l’Ajuntament. Val la pena sacrificar una plaça per construir-hi alguns habitatges sabent positivament que no resoldran el problema de fons? Que no se’ns interpreti malament, pensam que s’ha d’incentivar la promoció pública d’habitatges, però no a costa de destruir el patrimoni de tots ni de posar en risc la seguretat del subsol. En aquest sentit, encoratjam l’Ajuntament a cercar i comprar solars disponibles i/o arribar a acords i fer convenis amb propietaris privats per tal d’obtenir sòl adient per a les promocions. Però, malauradament, això requereix més feina, més gestions, més habilitat, i és molt més fàcil i senzill agafar una plaça pública i convertir-la en solar per edificar.
No sabem quines alternatives s’han estudiat, però tal vegada es pot pensar, entre d’altres, en la remodelació del conjunt que forma l’aparcament de Cetre, de propietat municipal. Sembla que té prou superfície per combinar els usos actuals amb habitatge protegit i, si es resol correctament, quedaria integrat dins la trama urbana consolidada, sense necessitat de trencar la protecció monumental de la Fàbrica Nova ni mutilar els espais lliures del poble.
L’urbanisme té la capacitat de crear paisatges que perduren, però també de perpetuar errors imperdonables. Un rectangle dibuixat amb desídia sobre un plànol es converteix en un volum de grans dimensions que hipoteca la mirada de les futures generacions.
L’habitatge és un dret, però viure en un poble que respecta la seva història i la seva seguretat també ho és. No hem de permetre que la urgència d’avui es converteixi en la cicatriu irreversible de demà.