El millor del que va passar dilluns va ser veure Bunyola convertida en una gran festa popular, reivindicativa, alegre, l’essència de la festa. Em vaig sentir orgullós de ser bunyolí, més que mai, de veure el poble ple de gent, diversa, fantàstica, que gaudia d’una jornada històrica i festiva: fent un gelat a la plaça, una canyeta o un refresc, esperant l’arribada del president amb la calma però amb ganes; banderes de colors, camisetes diverses, gent diferent, grans i petits, nascuts al poble i a l’altre banda del món, mares amb infants, joves independentistes, els treballadors del Joan March, els mestres… Són moltes les persones ofeses amb les decisions i les formes del Govern, són molts els bunyolins que quedaran sense feina, que es veuen amb un futur complicat, per ells o pels seus fills, gràcies a les decisions i les formes del Govern.
I Bunyola era una festa, per damunt de tot. L’esperàvem, al president, però sobretot, ens retrobàrem, a nosaltres mateixos, als bunyolins, com a poble alegre, unit i combatiu, com deia el poeta, després d’anys, crec jo, de romandre en una espècie de son dolça i profunda que ens tenia com a apagats.
Com més passen les hores, més al·lucín amb tot plegat: ara ja, me pareix tot una al·lucinació, borrosa i difuminada; sembla mentida com la ment s’espavila en esborrar els mals records i mantenir els bons. Però al moment, en entrar dins aquell forat de merda, fosc i brut, per passar-m’hi no sabia quant de temps; en estirar-me damunt aquell matalàs pollós més vell que jo i veure la flassada ronyosa que em donaven per tapar-me, en menjar aquell panet raquític sense un puta raig d’oli, sabia que allò no era ni una al·lucinació ni un malson, tan sols: era les putes ganes revengistes d’humiliar-nos, per joves i per mallorquins.
A hores d’ara, dec haver contat la història dels fets més de 30 vegades, als amics, als periodistes, a la jutgessa, així que ja no vendrà d’aquí; però a més, vull que quedi ben clar per a qui encara no ho sàpiga o ho dubti: l’únic acte de violència, l’única actuació violenta que hi va haver a Bunyola va ser la de la Guàrdia Civil. La cosa va anar de la següent manera:
“La gent s’anava concentrant a la plaça de Bunyola, fins que devers les 20 h érem més de 400, de tot tipus i condició, esperant l’arribada del president Bauzá. Un comboi de tres o quatre jeeps de la Guàrdia Civil intentà passar per allà -pura provocació-, i espontàniament, la gent, tota la gent, de tot tipus i condició, s’assegué enmig del carrer, aplaudint, rient, picant les cassoles i fent mamballetes; tot seguit, el gran grup s’acostà als jeeps, els envoltà, però sense tocar-los, només aplaudint, xiulant i alçant les pancartes: ni una empenta, ni un copet a cap roda. Pura festa.”
“Després d’una estona, passaren els jeeps, per entre un cordó de seguretat de guàrdies civils; va ser quan vaig veure la primera empenta, la d’un dels guàrdies va fotre a un al·lot que aleshores encara no coneixia, en Joan. Des d’aquell moment, no li llevaren l’ull de damunt.”
“En Bauzá no venia i el comboi ja havia passat de llarg la plaça. Tampoc vèiem ni batle ni ningú semblant: el poble estava segrestat per un petit exèrcit de guàrdies d’assalt, autèntiques forces d’ocupació, en aquells moments ells eren l’autoritat; a la policia local, encara ara la cerquen. Un grup de joves -i tan joves!- no volien donar la festa per acabada, i volgueren seguir la comitiva militar fins a l’Estació, a la sortida del poble, potser com una escenificació de la seva expulsió pacífica de Bunyola: els bunyolins expulsant les forces d’ocupació! En Joan, na Roser, en Toni i jo, tots quatre, se veu que pensàrem el mateix, d’anar amb ells. La meva sorpresa -i admiració!- va ser quan vaig veure que, amb dos dallonses, els al·lots s’asseien davant els jeeps, una altra vegada, barrant-los el pas per sortir del poble, per protestar, per mostrar-los a la cara la indignació per la seva presència, provocativa i ofensiva, per presentar-se en una festa on no hi eren ni convidats ni molt manco ben rebuts.”
“Tots quatre érem allà, per allà, amb els al·lots: què volien, que els deixàssim tots sols, a la sort de la Guàrdia Civil? Animant, aplaudint, vigilant… però de qualsevol manera, pacíficament, sempre. En un moment que me’n vaig anar cap a un costat, per fer una foto, sent un crit, “¡ahora!”, i quan em gir, veig en Toni i en Joan agafats per tres o quatre guàrdies. A en Joan me’l tiren enterra primer i l’alcen com un sac de patates després, per ficar-lo dins el jeep; a en Toni, el vell que donava les ordres l’agafa pel coll amb el braç, i el condueix a la força cap a un altre jeep. Tot va anar molt ràpid, tothom al·lucinava, els al·lots s’aixecaren, qualcú plorava, ningú sabia ben bé què fer. Amb el mòbil, jo provava de capturar el moment, fer qualque foto bona i penjar-la tot d’una al Twitter o al Facebook; veig com na Roser se’n va furiosa cap als guàrdies, cridant, que amollasin l’al·lot, en Toni, que ella tan estima. Un dels guàrdies estira un braç per agafar-la i jo, que hi som davant, tenc l’instint d’estirar-la a ella per treure-la d’enmig, i és quan sent “a este también”, i sense que tengui temps ni de reaccionar, ja en tenc dos a damunt, m’empotren contra un jeep i m’engrillonen.”
Aquesta és l’única seqüència dels fets, aquesta i no cap altra. Gens de violència, gens de confrontació, cap insult, ni amenaça, ni burla, de la Guàrdia Civil en cap moment, per part de cap manifestant: només festa, només trui, només ganes de fer-se sentir, i sobretot, de fer-se escoltar. Els únics violents foren els agents de la Guàrdia Civil, que actuaren sempre amb prepotència, amb xuleria, amb ganes de provocar: cercaven problemes i no varen descansar fins a aconseguir crear problemes.
