Els anys han anat passant, com les llàgrimes d’un rosari; però els records dels anys joves de prevere, semblantment a les amistats d’aquells moments, no només s’han fet més sòlides, sinó que encara fruesc d’elles com si es tractàs d’una herència rebuda en vida.
Puc dir que Sóller fou per a mi el primer lloc d’aterratge com a prevere, després d’uns anys viscuts a Burundi. A Sóller vaig poder creure i experimentar que era possible sentir l’Església com una comunitat corresponsable; una comunitat inserida dins les realitats temporals sense cap afany d’imposar-se ni de dominar-les, sinó present com un grup de deixebles animats per l’encàrrec del Mestre de Nazaret que, també avui, segueix enviant-nos en missió amb les condicions que ell mateix imposava quan deia: “No prengueu res pel camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners…”
Quan hom creu de veritat amb aquest estil de presència eclesial, llavors descobreix que necessita dels demés, se n’adona que l’Església, com a signe i sagrament que és, només pot fer-se present en i a través d’una comunitat; i és, llavors, quan sorgeixen les mediacions per dur endavant el projecte pastoral, com ara: un Consell Parroquial actiu, els moviments apostòlics i de caritat, les assemblees com a lloc de revisió i de projecció, etcètera, etcètera.
Enmig d’aquell oasi eclesial, fruit d’haver cregut en les directrius del Concili Vaticà II, l’Església de Mallorca que fa camí a la Vall, va creure que s’havia d’obrir a una nova dimensió vista no com oposició, sinó com a complementària de la línia pastoral descrita anteriorment; em referesc a la presència de la vida contemplativa encaixada en l’experiència de la corresponsabilitat eclesial. L’indret ho afavoria i les circumstàncies ho feien possible, ja que la Capelleta, fundació feta per D. Perico de Can Gordo, quedava buida, un cop el pare Montojo havia estat nomenat rector de Deià. Aprofitant, doncs, l’avinentesa, sempre d’acord i per mediació de D. Teodor, bisbe, es proposava a la Comunitat d’Agustines Canonesses de Palma la creació d’una comunitat en residència a Santa Maria de l’Olivar.
La resposta positiva de la Comunitat va fer que ben prest tres de les que s’havien ofert per venir a Sóller, tinguessin una experiència a Puigraciós amb una comunitat benedictina de trets similars. Mentre tant, l’edifici de la Capelleta era posat a punt per poder rebre les noves hostes.
D’ençà del seu inici ja han passat 32 anys, mesells de bones accions que, de manera humil i callada, les germanes de la Capelleta han dut a terme: acollint l’hoste, compartint amb ell la pregària o la taula, escoltant i aconsellant, creant, en definitiva, un clima que feia que molts, abans de l’adéu, com Pere en el Tabor, diguessin: què bé que s’hi està aquí!
Per confirmació del que estic dient, em remet només a alguns escrits de gent que durant aquests anys han passat per l’Olivar i en donen testimoni amb expressions com aquestes: “Em sent en família. Crec que el Regne es fa present en l’alegria, en l’acollida, en la comunió. Tot això ho veig viscut aquí i és per a mi un avanç de la taula familiar a la Casa del Pare”. Un altre escrivia: “me’n vaig amb l’ànima esponjada, mesella de pau…” També el bisbe difunt de Coria, després d’uns dies de descans a la Capelleta, escrivia: “Marta i Maria en una sola peça; contemplació i servei; fraternitat i amistat: no és això el que viuen els qui tenen la sort de trobar aquesta Betània que és l’Olivar? A les seves monges, filles de Sant Agustí, les desig la gràcia de fer realitat el consell del seu Pare, Sant Agustí: ‘tingueu oberta sempre la porta de la casa, però més encara la del cor’”. Aquestes són només algunes de les moltes peces que podrien entrar a formar part d’un florilegi d’agraïments.
És veritat que tots som sers històrics, però no senyors de la Història; les mateixes circumstàncies socials, polítiques o econòmiques que vivim ens ho demostren. Mes les conjuntures de la mateixa història esdevenen pel creient signes dels temps, llocs per on Déu passa i deixa paleses les seves petjades; a nosaltres ens toca saber-les descobrir per tal de fer-ne un bon discerniment. Les circumstàncies actuals, socials i eclesials, fan que les Germanes de la Capelleta hagin de deixar la Vall; però si creiem que Déu també és present en la història d’avui, no podem quedar-nos trists pel fet; hem de saber reconèixer i agrair el bé fet per les monges de l’Olivar al llarg d’aquests anys, hem de valorar la llavor escampada des d’aquella altura i l’ungüent vessat sobre els cors dolorits de tanta gent que ha passat pel monestir cercant conhort. En aquests moments, doncs, de comiat, deixeu que vos digui: Germanes Agustines, simplement, GRÀCIES!
