Aquest mes de maig és un mes que no oblidaré fàcilment. Dimecres de fa dues setmanes feia una darrera visita a un gran home i millor amic. Ell no es va adonar de la meva presència però se cert que va rebre allò que tots els presents, amics i familiars li volíem transmetre: un descans en pau. L’amo en Toni Frau esperava el final dels seus dies i us puc assegurar que fins i tot aquest darrer moment, el va viure amb humilitat i grandor de cor. A la meva edat ja he conegut a molta gent però no tots han deixat petjada dins la meva memòria i el meu cor. No tots són ni han estat admirats per mi des de la meva infantesa. L’amo en Toni sí que fou un d’ells. Recordo aquest home magre, feiner i de caràcter envejable des de que jo era nin. El recordo repartint pa i més concretament adreçant-se a les persones amb la simpatia i educació que el caracteritzava. Mai un mal moment, mai una mala paraula, mai un mal fet… virtuts pròpies i dignes de tot un senyor.
Ja de ben jove, vaig sentir la seva estima cap a la meva humil persones. Aquest sentiment fou recíproc totalment, a pesar de que per la meva part hi havia també una profunda admiració. A les nostres troballes vaig sentir tantes històries i fets que sortien d’aquella boca, que com més temps passava més creixia la meva veneració per aquella persona de bon cor. Les mostres de consideració que hem va dedicar sempre, he de confessar que sovint em feren sentir de sobra valorat. “Jo no mereixo tant l’amo en Toni”, li deia jo i ell responia “i faig curt Jaumet, faig curt”. Ens separaven quaranta tres anys però sempre tinguérem el que avui diuen un “feeling” que ell va saber apropar a un jove que podria haver estat el seu nét i que jo, amb estima, vaig conrar i guardar com un tresor. D’ell vaig aprendre, a pesar de les meves mancances, moltes coses però, sobre tot, el respecte pels demés. L’amo en Toni no s’enfadava mai. Quan la cosa s’embrutava, ell agafava i partia. És la millor manera d’evitar-ho i, de passada, deixar a l’altra amb la boca badada havent rebut una lliçó d’educació. Així era aquest gran home.
Aquesta relació sembla com si haguera estat una herència. Mon pare ja era i ha estat molt amic d’ell fins al dia de la seva mort. Els dos han estat miralls on mirar-me i aprendre. Era un espectacle veure’ls caminar plegats. Un sord i l’altra que no hi veia quasi. Un acompanyava l’altra rinxo ranxo a dinar abans de que passes l’hora. Havien tramat, en broma sempre perquè els agradava anar de pell, agafar els bastons i caminar pel carrer de Sa Lluna i demanar almoina. Feien bulla de qualsevol cosa com ha d’esser. Mon pare n’ha tingut un disgust seriós, ho poden creure.
M’agradava veure’ls asseguts al Centro, fent teulada de cinc o sis. Rialles a voler i conyes marineres a dreta i esquerra. Parlaven de futbol, quasi tots de la mateixa quinta, recordaven la seva infància i a pesar de tenir tots ells la vista atropellada, no passava cap “paloma” que no fos examinada. Tenien un control absolut de la Plaça de Sóller, aquesta plaça que tant ha vist i tant li queda per veure tot i que ara no és, ni de casualitat, el que era i fou. Feien una festa cada matí de dues horetes per fer més curt el dia. Jo mi apropava cada vegada que podia i per mala sort meva eren molt poques. De totes maneres, mon pare me’n feia dos cèntims sovint del que passava per la tertúlia.
Ara al “Centro” hi ha una cadira buida i que ja mai és s’omplirà al manco per un client de la talla de l’amo en Toni Frau.
Adéu amic. Descansau en pau i no ens oblideu. Nosaltres tampoc ho farem. Els seus familiars, fills, Catalina; francisca, Toni, Tomeu i Joan, podeu estar gojosos dels vostres pares. Si la vostra mare fou bona, el vostre pare ha estat encara millor. Als seus amics, ànim i força que el món mai s’acaba.
Una abraçada a tots. Rebeu el meu sentit condol.
