No hi ha cap dubte que els homes íntegres escassegen, però tampoc hi ha dubte que, sent una minoria en qualsevol temps i lloc, la veritat és que homes íntegres i honests n’hi ha hagut en qualsevol règim polític o circumstància històrica, per molt políticament incorrecte que avui pugui semblar. No obstant això, alguns d’aquests homes íntegres són desqualificats per molta gent, ja que consideren que aquests varen assumir, més o menys tàcitament, l’acció col.lectiva duita a terme per règims, partits o institucions, de les quals, d’alguna manera, formaven part. Per raó d’edat no puc posar molts exemples basats en la meva experiència personal, però alguns sí que en tenc. Vaig conèixer, per exemple, a alguns vells requetés i falangistes, que eren persones idealistes i íntegres, i que res varen obtenir del franquisme. No obstant això, des d’una anàlisi i òptica liberal, marxista o simplement partitocràtica, qualsevol d’aquestes persones, per molt noble, honrada i integra que hagués estat, per la raó abans exposada, han estat completament desqualificats i, fins i tot, criminalitzats, és a dir, es considera que les seves virtuts humanes passen a un segon terme i són malmeses, quan es canalitzen en un projecte col.lectiu que, liberals i marxistes, consideren totalment negatiu.
No utilitzaré el mateix sil.logisme, entre altres coses perquè ningú coneix les motivacions últimes que pot tenir una persona a l’hora de decidir tenir una projecció política, però per la mateixa raó, i amb el major respecte, també podem dir, des d’una òptica cristiana o simplement “humanista”, que qualsevol persona que anhela una societat on es respecti el dret a la vida, la justícia social, la pau, la democràcia real i natural, i lamenta la decadència actual de la nostra societat en tots els ordres, també ens és èticament legítim censurar o posar algunes objeccions amb un “sí, però…” a determinats “homes íntegres” que recolzen activament partits l’acció dels quals és clarament anticristiana o antihumanista si voleu, per haver forjat, amb la seva acció u omissió de govern, una societat sumida en el major dels materialismes i en la misèria moral i econòmica galopant, gràcies a les seves lleis i accions injustes.
Llavors… Per què hi ha gent que es considera cristiana o al manco de “principis humanistes”, i no obstant això recolsen activament(mitjançant el vot o la militància) aquests partits sens dubte demolidors dels valors cristians o humanistes? Les possibles respostes poden ser vàries;
A) Per ignorància; fet que afecta a molta gent, però que es poc probable quan la persona en qüestió te una formació intel·lectual adient, ja que li permet tenir un coneixement doctrinal, històric i pràctic, del partit en què milita.
B) Per ingenuïtat; també afecta a molta gent, però poc probable quan es tracta sobretot d’algú que arriba a ocupar càrrecs i es mou dins el “meollo” del poder, ja que per pròpia experiència te possibilita veure tot el que es cou en les esferes de decisió i poder…
B) Per complicitat ; és a dir, tenir una actitud d’acceptació i coneixement dels fets i conseqüències del que fas. En tal cas, això implica rotundament no tenir les virtuts que suposadament se li atribueixen a aquesta persona, sinó tot el contrari (hipocresia).
Moltes vegades el que falta és la virtut del Valor, que com deia el polític nord-americà Clare Luce, “El valor és l’escala per la qual pugen les altres virtuts”. La veritat és que fa falta molt de valor per encarar la disjuntiva entre acceptar la lluita per un món més just, des d’una perspectiva cristiana, i a la intempèrie social, la qual cosa implica “no ser res”, políticament parlant, o sucumbir a la poc cristiana però còmoda i ben remunerada opció de triar el món de les influències i el reconeixement social i polític que atorga l’estar a l’ombra de l’arbre del poder… En definitiva, com deia Marmotel, no s’ha de jutjar a un home per les seves virtuts o qualitats, sinó per l’ús que fa d’elles; avui molts estan dins una contradicció que es pot definir de pur cinisme hipòcrita.
