Avui, no fa falta dir que, històricament i políticament parlant, s’ha imposat un maniqueisme tancat i cerril pel qual, per exemple, sense anàlisi previ, absolutament tot el que tengui a veure amb el franquisme es dolent i condemnable, i en canvi, per exemple, absolutament tot el que tengui a veure amb la Segona República, es motiu d’elogi i celebració.

Bé, tothom te els seus motius, respectables, per defensar allò amb el que creu, però una cosa crida l’atenció, i aquesta és la manipulació que determinats partits avui fan de la “legalitat republicana”. Molt sovint, partits d’esquerres, separatistes i “progressistes”, fan referència a la Segona República com a model de defensa dels seus postulats; pareix que la República era seva…i això constitueix una tremenda fal·làcia.

No es tracte d’analitzar les lleis de la Segona República, tasca inassolible en un escrit d’opinió i pels meus propis coneixements, tampoc no es tracte de negar el gran canvi que significà, legislativament parlant, la instauració de la república, cosa que, per altra part, rebé amb il.lusió la major part del poble, cansat de la vella, corrupte i decadent monarquia. Però el que sí convé recordar a determinats polítics manipuladors de la història, és que aquesta “legalitat republicana” a la que tant fan referència, avui els aturaria els peus a molts d’ells. Vegem sols alguns exemples;

Article 4 de La Constitució de la II República: “El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones. Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional”. 

Article 17 de La Constitució de la II República: “En las regiones autónomas no se podrá regular ninguna materia con diferencia de trato entre los naturales del país y los demás españoles”.

Article 50 de La Constitució de la II República: “Las regiones autónomas podrán organizar la enseñanza en sus lenguas respectivas, de acuerdo con las facultades que se concedan en sus Estatutos. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usara también como instrumento de enseñanza en todos los centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas. El Estado podrá mantener o crear en ellas instituciones docentes de todos los grados en el idioma oficial de la República”.

No hi a dubte que aquest articles, topen frontalment amb tot el que demanen avui els partits separatistes i “progressistes”, que es situarien contraris i fora de la “legalitat republicana”…

Article 43 de la Constitució de la II República: “El Estado prestará asistencia a los enfermos y ancianos, protección a la maternidad y a la infancia, haciendo suya la “Declaración de Ginebra” o tabla de los derechos del niño”. Cal dir que en base a aquest article, el codi penal de La II República va seguir tipificant com a delicte, el provocar un avortament.

Aquesta defensa de la vida, topa de ple amb tots els “progressistes” que defensen la llei de l’avortament, els quals es situarien contraris i fora de la “legalitat republicana”…

Per acabar cal recordar que la “Ley de Vagos y Maleantes”, que molts titllem com repressora i que atribueixen al franquisme, fou instaurada per la República, el 4 d’agost de 1933, amb el consens de totes les forces polítiques…

Amb una paraula, més de dos polítics s’ho haurien de pensar abans d’agitar la bandera republicana, potser no saben que el seu ordenament constitucional defensava el contrari del que ells defensen… La “legalitat republicana” avui aturaria els peus i duria davant els tribunals a molts de polítics que, per ignorància o burda manipulació, agiten la bandera tricolor, manipulant no sols la república, sinó també molts dels seus protagonistes de bona voluntat que afrontaren amb il.lusió l’adveniment d’aquell règim, i per culpa del sectarisme radical que no respectava els propis principis de la república, defraudats, s’acabaren sumant a aquella antològica frase del insigne Ortega y Gasset “No es eso, no es eso…”, presagiant el desastre que desgraciadament tots vàrem patir.