El temps passa i els records queden. Records que es traslladen a la meva infantesa quan, des que era un nadó fins al dia d’avui, he estat lligat emocionalment i de cor a la persona més important dins la meva vida per qüestions obvies.
El pare i la mare, l’esposa i els fills juguen un mateix status, però la figura maternal té un paper diferent, ni millor ni pitjor, sols distint. Diuen que la sang estira, però si es tracta de la sang de qui et va donar la vida, la teva mare, en aquest cas la meva, la nostra, tot es resumeix en unes simples i senzilles paraules: amor. Un amor que no passa ni minva, un amor que no neix ni mor, un amor que no es compra ni es ven, un amor, en definitiva, que ve lligat de tu a ella i de ella a tu des del primer diu que veus la llum. Aquest és el lligam que tenc jo, tenim els meus germans i jo amb la nostra mare.
Els records d’infantesa són els que manco s’obliden, segurament perquè són aquells que més empremta deixen en els records d’un fillet. Avui i ara em ve un record de molts d’anys passats quan jo estiuejava sempre amb els padrins paterns al Molinar. Passava tot l’estiu amb ells però, de tant en tant, m’entrava aquella enyorança dels meus pares. Recordo que el padrí, amb aquella saviesa i senyoriu, provava de bades calmar el meu reclam però de res no li servia. Volia veure els meus pares i més concretament, segur, a la meva mare. Era cosa d’infants. Ella, ho recordo com si fos ahir, i ja han passat més de quaranta anys, agafava el tren i després l’autobús i s’acostava al nostre lloc d’estiueig. Aquell moment era per a mi un esglai d’emoció i tendresa, era el cuquet que tots tenim quan desitjam alguna cosa i tots sabem que res no podem desitjar més que la calor d’una mare.
Ella passava amb nosaltres, els meus padrins i jo, tot el dia i després, amb els mateixos mitjans de transport, prenia rumb de cap a la Ciutat més bella del món: Sóller. Passar unes hores amb ella ja bastaven per deixar satisfet un cor mancat de tendresa maternal i amb unes ganes loques de llançar-me als seus braços per menjar-la a besades. Quins records més bells…
Ara, passats els anys, quan saps que d’avui a quatre dies la teva mare complirà 80 anys, tornes a fer un repàs d’aquelles vivències i t’adones de tot allò que possiblement al llarg de la vida no li has donat importància o, fins i tot, de totes aquelles moltes vegades que has actuat amb injustícia inconscient, tornaries mil vegades enrera. Si així ha estat ma mare, jo et demano perdó. Alhora però, vull que sàpigues que parlo en nom de tots els meus germans i que el sentiment que jo he pogut expressar escrivint, ells ho han expressat sempre i tota la vida en fets. Si alguna vegada no hem estat a l’atura no ha estat pas per manca de voluntat, ha estat segur perquè no n’hem sabut més i possiblement per no tenir la virtut que a tu te sobra que és, ni més ni manco, que la de saber escoltar i entendre els teus fills.
Potser no t’hem entès però t’estimam.
Molts d’anys de part de tots!
