Aquests dies de festa i bulla m’han vingut al cap moltes coses. Unes bones i les altres boníssimes per allò de veure, o intentar-ho al manco, la vida en positiu. He recordat la meva infantesa, passant la nit de Nadal i les campanades de nit de Cap d’Any amb la meva padrina. He recordat quan de nin anava a dormir amb ella, la meva enyorada padrina Pepa que, d’amagat, em deixava partir entre setmana al Teatre Victòria els vespres a veure els assaigs de la Coral de Sóller.
Vaig passar-hi moltes hores assegut a les cadires de fusta del teatre, que engegaven la gent, escoltant Ave Maries i música polifònica. D’aquell temps em ve la meva afecció musical. De passada feia una aturada al bar del Victòria regentat per Miquel Mas i na Maria. Ja era una mica més grandet, i reia amb les tertúlies que escoltava dels components de la Wilma: Xesc Mariaina, Tòfol Réia, Salavador i Pere pa-i-peix, Joan Caragol i altres, molts d’altres, que passaven les hores en aquell local parroquial, parlant, jugant a futbol, tennis de taula o fent un truc o unes dames.
Les rialles més bones de la meva vida les vaig fer amb aquella colla i, de fet, encara en feim alguna a qualque sopar o trobada pel carrer. Tenien sentit de l’humor i iniciativa i encara en tenen. Aquells que ja tenim més edat recordam segur les pel·lícules fetes per la Wilma amb una càmera Super 8, sota la direcció de Francesc Mariaina, “director” que li dèien. Pel·lícules com “Es Tren”, “Grup de perduts i vagos” o “La mort d’en Nerón” entre moltes altres, foren vistes per tot Sóller i mitja humanitat. Hores i hores de feina i, sobretot, dedicació i entrega per treure aquells projectes endavant a canvi de res, sols de passar una estona cada dia per tenir la ment ocupada i fer poble.
Amb la primera part d’aquest article vull retre un homenatge personal al grup de gent que he esmentat abans però, sobretot, els vull agrair el que sense voler vaig aprendre d’ells. No és necessari tenir gran coses per viure, és necessari tenir grans metes per arribar a viure. Gràcies amics tots i especialment a tu, la meva padrina.
Alguns us preguntareu a què ve el canvi de sentit que faré ara. No és un canvi de sentit perquè pretenc lligar l’abans i l’avui. Abans els joves teníem coses per fer i llocs on anar a passar les nostres hores de lleure: anàvem al cinema, n’hi havien tres: Victòria, Fantasió i Alcázar. Passats els anys en quedaren sols dos, però hi havia sessions entre setmana i els divendres, dissabte i diumenge que eren el capvespres i el vespre. Hi havia “Galas de tarde” a “El Patio” on podíem anar a ballar i passar una estona. A la “Defensora”, amb ball i teatre, a Sa Botigueta i tantes i tantes coses que no teníem temps per l’avorriment.
Avui les coses han canviat. És veritat que els temps passen i els costums canvien però val a dir que hem passat de tot a res. Hem passat de poder triar què fer una dia qualsevol a no tenir res per triar ni cap lloc per anar que sigui un centre d’ocupació pels joves. Avui els nostres fills sols poden anar a fer voltes amb la moto o a passar fred davant la creu dels Caiguts o a la Plaça. No tenen cap oferta que ocupi el seu temps lliure i això és molt perillós, més que una gelada. D’aquí és on poden venir els problemes que cap de nosaltres volem: desídia, males afeccions, drogues…
Els joves han d’estar ocupats i tenir per esplaiar-se i gaudir. És veritat que una part de tot això ho hem d’aportar les famílies però l’altra, la més important i que nosaltres els pares no podem fer: espais, activitats… Això correspon a l’administració i, concretament a Sóller, brilla per la seva absència. He dit.
