Avui parlaré d’un viatge que he fet recentment. Un viatge fascinador a través del contrasts dels penya-segats i els pobles medievals de l’Empordà envoltats de grans camps, ara plens de rostoll i bales de palla cilíndriques.
El cap de Creus, un paisatge abrupte, inaccessible, desèrtic, gairebé llunàtic, erosionat per la tramuntana, un tros dels Pirineus que arriba fins a la mar, és l’entorn on trobam enclavat i dominant sobre la mar l’impressionant monestir romànic de Sant Pere de Rodes. Amb més de 1.000 anys d’història, les seves pedres parlen d’èpoques d’esplendor, de declivi, de saqueigs i espolis que gairebé el van portar a la ruïna. Dels seus germans, el castell de Sant Salvador de Verdera i el poble de Santa Creu de Rodes, podem dir molt. Tres arquitectures que denoten tres estaments: el religiós, el militar i la menestralia. Del poble, només en queda l’església preromànica de Santa Helena. Del castell, només ruïnes i unes vistes espectaculars des de 670 metres d’altitud en què domines absolutament tot: mar a esquerra i dreta, el cap de Creus, tot el pla del Fluvià i la Muga, el golf de Roses, el cap de Cervera, els Pirineus, i en mig, el Canigó…
Si baixam podem arribar fins a Cadaqués, un poble de pescadors que ha viscut de cara a la mar i aïllat de la resta de Catalunya. Un cas una mica semblant al de Sóller. A aquesta vila empordanesa sentirem parlar amb l’article salat. Amb carrers blancs, estrets, sinuosos, florits que pugen cap a l’església de Santa Maria. En una de les cales del seu municipi, Port Lligat, es va instal·lar el pintor surrealista Salvador Dalí, la casa museu del qual és oberta als visitants. Per acabar-ho d’arrodonir, vos convid a arribar fins al far del cap de Creus, l’indret més oriental de la península Ibèrica. On sempre bufa molt el vent; ja ho deia Sopa de Cabra: “nascut entre Blanes i Cadaqués, molt tocat per la tramuntana…”.
I si tornam a la “Catalunya accessible” val bé la pena fer una volta pel poble de Castelló d’Empúries. Passejant pels carrers medievals un s’adona de la importància que devia tenir la vila a l’edat mitjana per la quantitat d’edificis importants de l’època gòtica: l’església de Santa Maria, places porticades, la presó medieval… i no és d’estranyar, atès que fou la capital del Comtat d’Empúries. Tant és així que la gent dels altres pobles deia “Castelló vila major, tot són jutges i notaris”.
Podem seguir cap al sud amb aquest interessant viatge de contrasts passant per les ruïnes de la ciutat grecoromana d’Empúries, davant la mar, aprofitar per comprar un pot d’anxoves a l’Escala i acabar voltant per devora els pobles medievals dels voltant de La Bisbal d’Empordà (on podem comprar tot tipus de terrissa), Rupià, Cruïlles, Ullastret, Peratallada o Pals.
I per acomiadar-nos, que millor que unes línies de Josep Pla, fill de l’Empordà, que descriu com ningú aquestes terres: “ Produeix una certa sorpresa (…) les terres planes i agradables de l’Empordà, trobar-se amb aquest paisatge dur, aspre i mineral (…). Econòmicament déu ser un paisatge arcaic: les muntanyes – els darrers contraforts pirinencs que moren a Cap de Creus -, quan no són francament erosionades, són plenes de vinyes. Sembla una obsessió lineal, és un gravat merament geogràfic, que té poc color però té una lluminositat que li sembla venir de les mateixes entranyes pètries”.
