De les moltes coses que he fet en aquesta vida possiblement la que més alegries m’ha aportat ha estat la meva dedicació als mitjans de comunicació. Vaig començar a la premsa escrita fa més de vint anys per passar després als mitjans de radio i televisió. He vist, al llarg de tants d’anys, qualsevol cosa que us pogueu imaginar: gent que s’acostava a mi per sortir als diari, altres que partien corrent per no sortir, altres que m’han criticat, altres que m’han alabat… En definitiva, de tot i coses que no puc dir.
Una part de les persones que no he esmentat abans, són les que més em toquen el pontet. Són aquelles que venen i te diuen: “molt bo aquell article o aquell programa… M’agrada molt com ho feis però has de pegar més als polítics, heu de donar més branca… Heu de fer, heu de dir, heu de demanar…” Mal me toc un llamp forcat de la part de tramuntana, que quan em comencen amb aquestes històries de dir-me el que he de fer o dir, ja m’enfil per les parets. Jo, que presumeixo de l’educació que em donaren els meus pares i al Convent dels Sagrats Cors (a les dues bandes es perderen més de dues clatellades), sempre he procurat, fins avui, a Ciutat que ja m’han acabat el sac de paciència que tenc, seguir la conversa dient: “No… Ja basta, jo trobo que n’hi ha prou…” Ells s’encenen i te repliquen: “pots pensar, es mereixen… has de dir…” No acaben, no acaben…
Mirau, és una guerra perduda perquè allà on no n’hi ha que no en cerquin. Avui dijous 26 de novembre jo anava caminant amb la meva ràdio posada a l’orella, m’ha aturat un senyor al carrer Jaume III de Ciutat per donar-me l’enhorabona del programa que feim a la televisió. Li agradaven molt els tertulians i la manera de tractar els temes. Fins aquí genial. Jo, tot baves, pareixia que havia d’aplanar el món a culades. Al punt, s’ha desbaratat i s’ha encès com un tronc d’olivera amb la retòrica típica de sempre: “ Està molt bé però heu de pegar…… heu de fer, heu de dir….” I jo, com sempre: “Bé, jo trobo que basta bé, que ja en parlam abastament…” intentant suavitzar la cosa.
L’home no ha pogut més i m’ha dit: “Ja ho sabia que me diries això. Això vol dir que tens por”. Li he intentat explicar però no ho ha entès, o no ho ha volgut entendre perquè era un bordissot. Ho dic amb tots els meus respectes per aquesta raça.
Aquest fet ens passa molt sovint als que estam als mitjans de comunicació. La gent normal no, però alguns carabassots, massa per desgràcia, pretenen que tu diguis el que ells no s’atreveixen a dir ni a signar. És molt fàcil que algú pegui i digui allò que tu vols i també posi la cara i el nom. La meva resposta, a partir d’ara i sempre, gràcies al de Jaume III serà la mateixa: “Si voleu dir alguna cosa, sigui per bé o per mal, agafau, escriviu i signau. D’aquesta manera els vostres desitjos es compliran. Jo sols obeeixo a la meva esposa (qui digui que no diu mentides) i als que em paguen, a ningú més”. He dit.
