En fi, ja veig que la meva supèrbia i la seva humilitat m’impediran aprendre res sobre medicina. Una llàstima!
Com que és evident que la “ferragositat”(?) del meu article li va causar seriosos problemes de comprensió (si la conclusió que n’ha tret és que li don la raó i que bàsicament venia a dir el que vostè havia dit, he de pensar que, o bé em vaig expressar fatal, mancança greu per a un professor -i més greu encara si té pretensions literàries-, o vostè ho va malentendre tot, mancança greu per a un metge, si un pensa en les possibles conseqüències). Així que, en deferència cap a la seva persona, faré un esforç perquè el meu article se li faci un poc més entenedor, didàctic, en diríem a l’escola (però bé, vostè intenti fer també un esforç més gran d’atenció, no?). Dividiré l’article en parts i intentaré usar recursos tipogràfics. A la primera part (és aquesta), li explicaré bàsicament qüestions lingüístiques (segur que li pareixeran “ferragoses”, ja me n’excús per endavant); i a la segona (més endavant, si és possible), fenòmens de caire més sociolingüístic (causa i origen dels seus -i potser dels meus- malentesos).

Tanmateix, abans vull fer-li constar la meva protesta: vostè no em vol ensenyar medicina i jo li he d’ensenyar lingüística. Almanco expliqui’m com està la qüestió dels transgènics (puc consumir-ne sense hipotecar-me la salut?) i no em sentiré tan estafat.

1- Qüestions lingüístiques

a) Francesc de Borja Moll i els diccionaris

La meva supèrbia no és tan gran com per discutir res al Sr. Francesc de Borja Moll, la persona que més ha fet pel català de Mallorca. En efecte, en el diccionari que vostè cita, l’insigne filòleg menorquí esmenta les mancances dels reculls dels lexicògrafs catalans, però tot d’una hi contraposa la tasca pròpia, precisament el diccionari que citam, del qual diu: “si algun usuari és d’aquells que volen manejar un diccionari valencià o mallorquí, però no català, ens sabrà molt de greu haver de dir-li que això que demana és una cosa tan absurda com si un senyor de Nàpols s’entestés a obtenir un diccionari napolità i no italià, o com si un senyor d’Albacete vogués un diccionari murcià però no castellà” (diccionari castellà-català, 9a edició, 1994). No sigui polissó, Sr. Darder (ep, amb efecte li ho dic!), que no és de persones honestes treure cites fora de context per fer creure al lector que defensen tesis oposades. A més, ha de pensar que això està escrit l’any 1982 (any de la primera edició del diccionari), només set anys després de la mort de Franco, la dictadura del qual motivà que el diccionari de Pompeu Fabra (1932), concebut com un recull lexicogràfic provisional, hagués de ser, amb totes les seves mancances, el diccionari oficial de la nostra llengua fins l’any 1995, quan es publicà el nou diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

D’això fa 27 anys, quasi res!, i gràcies al final de la dictadura i a la vinguda de la democràcia, es pogué reemprendre la feina. I avui tenim un diccionari general molt més complet, que recull totes les paraules que vostè cita: onsevulla, enfonyar, grifó, quadro, al·lot, horabaixa, nigul, granera, llenegar i moix (consulti’l, comprovi-ho ja i deixi d’escampar falsedats o mitges veritats). Llavors no sé quin problema té. Què vol?, que hi llevin endinsar, aixeta, quadre, nen, boix, xic, capvespre, tarda, núvol, escombra o gat. Per què? (A veure si a un argentí se li ocorre reivindicar “pibe” contra “chico” o “mozo” o “chaval”?)

És clar que a un diccionari general no es poden incloure totes les deformacions de la mateixa paraula, com d’home, homo (a veure si hem de posar també l’homu solleric?), de nosaltres, naltros (Eivissa), noltros (Ciutat…), o noltrus (Sóller)… És evident que es tracta de la mateix paraula. Si així ho féssim, el resultat serien toms i toms de diccionari, sense cap utilitat pràctica (de fet, com a diccionari filològic, tenim l’Alcover-Moll que fa aquesta funció, un recull descriptiu de la nostra llengua, i com a tal un tresor.)

En tot cas, un diccionari mai no és una cosa tancada i cada cert temps s’hi afegeixen paraules noves (però comprovi-ho vostè mateix, tot el cabal lèxic balear ja hi és; ara, com en els diccionaris castellans, la majoria de termes que de tant en tant s’hi inclouen provenen de l’anglès.)

b) La unitat de la llengua i la correcció ortogràfica

Diu que vostè no qüestiona la unitat de la llengua. I és vera que els seus escrits “estan dins l’ortodòxia gramatical”. No en faltaria d’altra! Si no, serien inintel·ligibles. Li hem d’agrair que escrigui més o manco correctament? Idò sembla que sí, que ens fa un favor. Perquè és veritat que els defensors del mallorquí, o del “Baléà” (sic), ni es preocupen per dissimular els seus veritables objectius, i parlen i escriuen sempre en castellà, que és la llengua que de veres els interessa promoure. El cas de Carlos Delgado i el seu pompós nomenament com a membre d’honor de “s’Acadèmi de sa Llego Baléà” (sic) només pot citar-se com un exemple risible d’òpera bufa (però aquest senyor aspira a presidir el PP “baléà”, no és per fer broma!)

En tot cas, gràcies, li agraïm de cor que usi correctament la nostra (també la seva, no?) llengua. Per cert, què en diria dels seus i dels meus textos? Són mallorquins autèntics (o balears?), estan molt contaminats de termes catalunyistes? Li prec que m’il·lustri sobre això que, tot i la meva supèrbia, de veres no ho acab d’entendre.

Que no qüestiona la unitat de la llengua, diu. Però a veure, o jo no sé llegir o vostè s’expressa malament: si com diu “català, valencià i mallorquí, etc., parteixen d’una mateixa arrel lingüística, però cadascuna s’ha desenvolupat en paral·lel”, és impossible que puguin ser la mateixa llengua. La meva disciplina és humanística i és vera que té un grau de subjectivitat major que les científiques, però, en matemàtiques m’ensenyaren que dues línies paral·leles tenen direccions que mai no es poden creuar, unir. I tampoc no poden sortir mai d’un mateix punt (si no, ja es creuen).

Com poden constituir la mateixa llengua realitats separades “en paral·lel”, de contacte empíricament impossible? De veres que no ho agaf.

c) Les llengües són codis arbitraris.

 Que les llengües són codis de comunicació arbitraris, això ja ho va dir Saussure, el pare de la lingüística moderna, a principis del segle passat. Els gramàtics adopten decisions segons criteris que poden ser discutibles, i, de fet, sovint són arbitraris, però una vegada adoptats, esdevenen convencionals (com les lleis que ens donam), i els parlants els hem d’observar, senzillament per entendre’ns. Aleshores sé per què només se li acudeix discutir els criteris gramaticals del català, i no de l’anglès o del castellà, igualment arbitraris i convencionals.

(Continuarà)