Ja hem acabat les festes. M’imagín, igual que molts de vosaltres, ja estava cansat de festes. Ja en tenia ganes  que s’acabassin. Dinars i sopars, amb família, amics i coneguts, ens fan, a partir d’avui, posar-nos en un poc de règim, ja que el cinturó ha cedit un o dos punts. I deim, no potser. El que hem engolit com qui res, ara no serà tan bo de llevar. Però tot s’ha de dir, és que la nostra cuina mallorquina és bona, molt bona i és difícil no caure en la temptació. I sobretot en aquests temps nadalenc en què es fan un plats tan suculents que en cap altre temps de l’any podem gaudir-ne.

Però el darrer plat han estat els reis. Molts d’infants han quedat satisfets del que els han portat, altres, per l’edat han hagut de rompre la màgia d’aquest dia i endevinar o no que els reis ja no són tan reis com ells pensaven, perdent així un poc de la seva innocència i passar a una edat en què poc a poc es farà més madura i més dura.

Però tots necessitam aquests dies per pensar i desitjar que aquests reis també haurien de complir els desitjos dels qui som un poc més majors, i que en moltes ocasions ningú hi pensa.

El primer que pens i desig és que tothom hauria de poder tenir un regal. Tota persona és digna i hauria de tenir dret a poder rebre un regal. Tota solitud, malaltia, vellesa, abandó, manca de llibertat o marginació hauria de poder gaudir de l’esperança  que aquests dies algú es recordarà d’ells.

En segon lloc, demanar que els gran personatges i governants del nostre món poguessin rebre un gran regal, que els arribassin les «armes» necessàries per pensar un poc més amb els altres, que tinguessin el necessari per ser coherents amb les idees que professen, i no haguessin de necessitar la corrupció com a eina de funcionament ordinari.

En tercer lloc necessitam unes quantes medecines que curin el nostre món de la superficialitat, on els joves treballin per un valors més autèntics i profunds que els omplin de principis de futur madur i consegüent.

En quart lloc, un poc d’esperança perquè aquesta crisi econòmica no arribi a ser tan dura, no com amaguen els nostres polítics, sinó com davall davall es preveu. Necessitarem incentius perquè molts no caiguin en la desesperació.

I és que les idees no s’acaben, per aquest motiu pens que malgrat els reis ja hagin partit, no estaria gens malament que tornassin i ens portassin tantes i tantes coses que ens fan falta i són de primera necessitat, i si no volen tornar, que l’any que ve, més que paquets embolicats en paper ens els portin embolicats amb aquests bon desitjos.

Sé cert que vosaltres en teniu -de desitjos- molts més bons que els meus, pensau-hi i treballem perquè quan els reis tornin ja no siguin tals -desitjos, sinó realitats.