Llegida la seva “amable “ carta de la setmana passada vull exposar vàries coses:

En primer lloc no cauré dins el seu lamentable i maleducat estil, de considerar, de forma subtil, a tots el qui tenen un criteri distint al seu, d’ignorants, carregats de prejudicis i de mala fe, com titulava el seu escrit, ni tampoc la supèrbia de considerar que la seva paraula és dogma i els arguments del demés són “ beneitures d’ignorants”.

Tanmateix, després del seu ferragós escrit, la conclusió és que em ve a donar la raó ja que en la seva exposició bàsicament venia a dir el que jo havia dit, amb algunes matitzacions de cert calat i molta retòrica damunt coses que jo no havia dit (això sí que són prejudicis!).

Jo en cap moment qüestion la unitat de la llengua ni propòs crear idiomes nous ni altres invents, senzillament vull defensar , preservar i potenciar la nostra varietat lingüística, oblidada per determinats i tendenciosos dirigents de les polítiques lingüístiques. Crec que els meus escrits, gramaticalment no constitueixen cap barbaritat lingüística i per tant demostren que estic dins l’ortodoxia gramatical

Que el mallorquí tradicional i popular es despreciat és més que evident, i consider que el  debat lingüístic  és totalment desitjable (alguns el volen donar per tancat) i  que aquest ha de  fugir  de tendencioses interpretacions polítiques partidistes i  d’interessos corporativistes (els qui viuen de la menjadora), i que passi  a ser objecte d’estudi per part d’aquelles persones culturalment qualificades, independents i honestes, i que no sigui, com fins ara, un instrument de manipulació política, ni d’uns ni d’altres.

Els qui estimam Mallorca  ens entristeix  que, amb l’excusa  de la salvadora “normalització lingüística”, se’ns imposi un adoctrinament  “catalunyista” , ja no sols en el tema lingüístic, sinó  també en molts d’altres àmbits.

No es tracta d’inventar  maquiavèliques teories ni de posar en dubte que valencià, mallorquí, català, alguerès etc. formen part d’un mateix tronc lingüístic, però també és cert que cada una de les seves modalitats s’ha desenvolupat de forma distinta, al llarg dels segles, adquirint unes peculiaritats i lèxic propis.

Aquest fet, sense rompre unes normes bàsiques gramaticals, s’ha de tenir en compte, i  no es pot suplantar la nostra modalitat lingüística per la modalitat lingüística de Catalunya i això és el que estan fent, la qual cosa és un greu error ja que els mallorquins imparcials i que estimen les coses pròpies, veuen que aquesta “normalització lingüística” de laboratori, no deixa de ser, en certa forma, la imposició d’una manera de parlar que no la acabam de  sentir com a nostra.

Potser que l’error de la “normalització lingüística” ha estat posar-la en mans de tendenciosos grups i personatges, seduïts o venuts al “catalunyisme” i això  no és cap teoria, és una realitat que es pot constatar mirant i escoltant al nostre voltant. Tothom veu la politització partidista de determinats membres de l’OCB (on ha trobat cau l’expresident Mir?), desvirtuant els  orígens d’aquesta emblemàtica entitat….

Tothom veu, per exemple, com dins els canals locals de televisió, lligats a determinats poders, es prodiga que molts de programes siguin presentats per  persones vengudes de Catalunya (menyspreant els joves professionals mallorquins) i per tant que parlen la modalitat lingüística de Catalunya…Tothom veu com els nostres vocables i lèxic tradicionals es deixen perdre per a ser substituïts per paraules de Catalunya…

Tot això, és evident que  no es pot dir “normalitzar”, en tot cas s’ha de dir “catalunyitzar” que no pas catalanitzar. Els mallorquins no volem que amb l’excusa de salvar la nostra llengua, se’ns imposi la forma de parlar del veïnat, per molt estimat que sigui. Hi ha moltes de paraules d’ús quotidià i que ja les utilitzaven els nostres padrins, i que baix el pretext de la  “unitat lingüística” els “Talibans” del “catalunyisme” no les accepten o les deixen intencionadament oblidades i  ens les volen fer substituir per paraules més pròpies de Catalunya; hi ha centenars d’exemples, com és el cas de la paraula viuda que la substitueixen per vídua; servici per servei; idò per doncs; i així podríem seguir amb sucsuaixí, onsevulla, enfonyar, grifó, quadro, al.lot, calces, capell, xot, horabaixa, homo, nigul, granera, llenegar, moix, etc, que també molt sovint són substituïdes per les equivalents catalanes.

Fins i tot la paraula “enxufe”  ens la volen fer canviar per “endoll”, quan és evident que aquí mai hem emprat aquesta paraula, i també s’ha de dir que “enxufe” és podria acceptar perfectament ja que és una paraula de formació onomatopeica en base al so “xuf”… Per què els gerundis acabats en “guent” no els admeten i així ens fan dir duent i no duguent; dient i no diguent, en el cas dels verbs dur i dir, respectivament?; Qui ho determina això? Com és que en alguns tractats d’abans s’admetia i ara no?…

Alguns diran que hi ha una Acadèmia de la llengua que ho decideix, però… baix quin criteri? També hi ha Tribunal Constitucional i Tribunal Suprem, que decideixen temes de gran responsabilitat i transcendència i tots saben que són òrgans polititzats on hi ha magistrats amb distints criteris i tendències partidistes.

En matemàtiques 2+2 són 4, no perquè ho digui un matemàtic concret sinó perquè empíricament és així; aquest criteri  no és aplicable a la lingüística que com a ciència humanística, hi convergeixen multitud de factors que forgen les llengües vives, per tant els criteris filològics poden ser diversos i discutibles…En resum i per no allargar-nos massa, podem dir que: “

L’activitat dels lexicògrafs catalans té, al meu parer, un defecte: que  està gairebé  totalment enfocada cap al parlar continental, i més concretament al de Barcelona i de les contrades properes a la capital, mentre deixa desatès el gran cabal de mots de les comarques diguem-ne perifèriques, com són les del País Valencià i de les Illes Balears i Pitiüses.”, aquesta frase no és de cap reaccionari anticatalanista, sinó que és, ni més ni manco, de l’insigne mestre de les lletres catalanes D. Francesc de Borja Moll ( diccionari català-castellà, 9ª edició-1994-). Ara cal saber si a aquest eminent filòleg, vostè senyor Jaume Oliver, també el posa dins el sac dels “ignorants amb prejudicis i de mala fe”. D’altra banda  tampoc volem que es perdi l’ús dels articles “es”, “sa”,”na”; els pronoms “vos”, “mos” o les paraules “noltros”, “voltros”,”aigo”…, aspectes tots ells  que conformen el nostro marc social, cultural i històric.
Miri, amb els mallorquins d’arrel no hi ha problema ja que el mallorquí tradicional i matern es conserva dins l’àmbit familiar però la immensa majoria de castellanoparlants( cada vegada són més) que sols tenen la referència lingüística “acadèmica” o de mitjans de comunicació, tots ells d’influència modal catalana, ens conduirà, si no anam vius lingüísticament parlant, que a Mallorca prest sols hi tendrem: castellanoparlants, catalanoparlants modalitat  de Catalunya i cent mil parles estrangeres… i es padrí i sa padrina de parla tradicional mallorquina  embalsamats dins una vitrina d’un museu etnològic, fent companyia al Myotragus.

Quedi clar, que Catalunya és una terra germana nostra, estimada i que té molt d’admirar, jo personalment hi vaig viure varis anys i vaig fer bons amics, i que el poble de Catalunya no és el qui ens vol fagocitar, la immensa majoria són respectuosos amb les nostres peculiaritats, sinó que aquest “afany annexionista”, que al cap i la fi  té uns components polititzats, és obra d’uns  interessos  concrets que, gràcies al seu gran  poder d’influència econòmica dins l’àmbit cultural, social , polític i educatiu de la nostra terra, ha obtingut tots els medis per confondre i embaucar a molta gent de bona fe. Aquest afany annexionista no és un invent meu, basta mirar les ideologies , programes, simbologia i fets de determinats partits polítics i ho podem comprovar.